Els dos eixos de la balança

El mar, a l'estiu, sempre està de moda. Milers de turistes s'apilen a les platges per poder-se torrar al sol i gaudir del bany curatiu de l'aigua salada. No obstant, en les darreres setmanes alguns no han pogut gaudir de la platja per diversos motius.

Al sud d'Espanya, per exemple, s'han detectat darrerament moltes meduses. A Màlaga, per exemple, se'n van recollir al voltant d'unes 4 tones fa una setmana, generant molts inconvenients (i indignació) als banyistes.

A milers de quilòmetres d'aquí, a Austràlia, també estan preocupats quan miren mar endins. El cap de setmana passat, un gran tauró blanc (batejat amb el nom de Brutus per la premsa local) va atacar a un surfista provocant-li la mort. Aquest és el cinquè atac mortal de tauró a Austràlia en els darrers 10 mesos i les autoritats s'estan plantejant de deixar de protegir aquesta espècie de peix.

Tot i que els dos temes semblen estar molt allunyats, en el fons estan a la mateixa balança. La proliferació de meduses en els nostres mars es deu a la sobreexplotació pesquera, a l'absència de depredadors naturals (peix lluna i tortugues). En el cas del tauró, precisament sembla que és el contrari. L'absència d'aliments pot fer que els taurons s'apropin més a la costa (veure el vídeo a continuació) i per això es registrin més atacs.

La solució, més enllà de deixar de protegir al tauró blanc o buscar fórmules per evitar l'arribada de meduses a les platges, hauria d'anar en controlar la pesca, reintroduir determinades espècies i evitar que els oceans es converteixin en deserts humits. Si el que volem, però, és que les platges siguin piscines immenses i sense molèsties, anem pel camí correcte.

Els àugurs

En la majoria de casos que passa alguna desgràcia o que es confirma un esdeveniment negatiu, sempre hi ha algú del teu entorn que et contesta: "ja es veia a venir", o bé et remata amb una frase que encara fa més ràbia com "jo ja sabia que passaria això".

És molt fàcil fer prediccions de les coses que ja han passat. El mèrit seria fer-les de manera anticipada i poder esquivar els problemes que et puguin venir. Això, malauradament, passa poques vegades i, en els casos que algú s’aventura a fer pronòstics, aquest és engolit per l’espiral del silenci i tractat de boig.

En l'actual context econòmic cada dia abunden més els àugurs. Podem trobar des de catedràtics en Economia, premis Nobel i membres destacats d'institucions com l'FMI, el BCE o la Unió Europea. Ara tots són molt valents i anuncien que s'han de fer més sacrificis per evitar la caiguda d'algunes economies. Això sí, fa 4 anys estaven tots molt callats. Desconeixem però, si era un silenci voluntari (esperant la caiguda) o bé d’ignorància. Jo m’inclino més pel segon.

Clar, juguen a cavall guanyador: si les coses empitjoren es penjaran la medalla dient que ja ho van pronosticar. En cas que s'equivoquin, diran que era una advertència perquè la gent es posi les piles i actuï de manera responsable. Sigui com sigui, quedaran igual de bé. El que desconeixem és com quedarem tots plegats.

Finals

Una vida que s'apaga, l’adéu a un ésser estimat, separar-te d'algú important en el teu dia a dia. A tots ens angoixa el final de les coses, sobretot perquè no sabem com afrontar-lo, perquè desconeixem quin serà el camí que trobarem davant nostre. Tampoc sabem si aquest camí serà llarg, fàcil i si tindrà moltes ondulacions.

La vida està plena d'incerteses i mai sabrem quin és la millor via per a nosaltres. Com si d'una ruleta es tractés, sabem que una decisió ens pot portar a l'èxit més absolut o a la més profunda de les decepcions. L'important, però, és sempre tirar endavant, ja que seria perillós quedar-se aturat per por al que pugui passar i perdre't un món meravellós.

Ens espanten els finals. Fins i tot quan veus una bona pel•lícula o gaudeixes d'un bon llibre lamentes que s'acabi. Però la vida segueix i saps que veuràs més pel•lícules i llegiràs molts més llibres. Alguns els devoraràs en cinc minuts, altres els deixaràs a mitges i també n'hi hauran alguns que llegiràs més d'una vegada a la vida.

Nosaltres, però, tenim la clau d'escriure el llibre de la nostra vida i donar-li el final que més ens agradi. I si l'editorial que ens l'ha de publicar no està d'acord amb els continguts en buscarem una altra.

Espectadors

En molts moments del dia i en moltes etapes de la nostra vida som mers espectadors del que passa al nostre voltant. No m’invento res i Shakespeare, en aquest sentit, ja assegurava que "all the world is a stage" Observem les coses que passen al nostre voltant sense, en la majoria dels casos, immutar-nos. No ens adonem que així ens perdem les petites i precioses coses que ens rodegen i que poden fer possible que un dia bo sigui perfecte.

El mateix ens passa amb les persones. Tenim al nostre davant a gent meravellosa, plena de virtuts, que en moltes ocasions no som capaços de gaudir. Ens despistem i focalitzem la nostra ment en banalitats, temes que no són transcendents i que oculten amb un llençol fosc la bellesa que hi ha al darrera.

L'exemple és clar, cal aprofitar i gaudir del que tenim al davant, en tot moment. Un bon amic meu em va suggerir una vegada que si anava a Marràkeix no em perdés la plaça de Jamal e Fna. En aquest punt de la ciutat, segons m’explicava ell, pots estar durant hores contemplant l'activitat que hi brolla sense descans, i veure com el pas del temps provoca la transició de colors, sabors, olors i persones. Li vaig fer cas és cert, assisteixes en poques hores a un espectacle únic i que mai oblidaré.

En aquest sentit, he intentat agafar aquest exemple en tot (a vegades, però, costa): gaudir del que ens envolta, deixar de banda les tonteries i l’orgull i gaudir del que realment val la pena. Aleshores, segur que les ombres desapareixeran i no serviran per tapar el sol que ens il•lumina.

L'oblit

Som esponges i sempre fem el possible per aprendre més, per acumular el màxim de coneixement. Diuen que la informació és poder i per això les persones ens alimenten i processem molta informació. Hi ha un dia, però, que comences a oblidar-te de les coses, a recordar temes de manera parcial i tot el que tens dins el teu cervell es va desdibuixant.

Com si fos un glaçó que es desfà per la calor, hi ha persones que amb el pas dels anys perden la memòria i potser arriba un dia en què no recorden el nom dels seus éssers més estimats i, fins a última instància, s'obliden de qui són.

Perdre records, oblidar sensacions, no recordar-se del primer petó, del dia que va passejar sota les estrelles amb la persona que més ha estimat, no recordar el primer somriure dels teus fills (i també la primera bronca, jeje). Pensar que res ha existit i no patir cap mena d'emoció: ja ploraran per aquests oblits els que t'acompanyen i sempre estaran al teu costat.

Només espero que aquest no sigui el teu cas i que mai oblidis que no et deixarem sol.

¿High politics?

En les antigues civilitzacions sempre s'escollien els més savis per governar una ciutat-estat, un país o una regió. El líder del grup, a més de posseir unes innegables aptituds, també havia de tenir una actitud de lideratge i fermesa en la presa de decisions, però comprensiu amb les necessitats dels seus.

Amb el pas dels anys les coses han canviat. Tenim avenços en medicina, en comunicacions, podem accedir (bé, ara una mica menys) a moltes comoditats i podem dir que estem vivint en la societat del benestar. No obstant, si en molts camps hem assistit a importants millores, en altres hem anat enrere, com en la política.

Que consti que no és un post de crítica i de "derecho al pataleo" als temps que estem vivint (passem moments difícils i ens hem d’adaptar-nos de la millor manera), sinó de preocupació per veure com hi ha gent que dirigeix i que no està capacitada per això. El primer cas és del José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, que fins ara s'ha caracteritzat per faltar al respecte i demostrar que no està a l'alçada del seu càrrec. Un dirigent polític no li pot dir a un altre "si tens collons" i a sobre ironitzar en què la gent té la pell molt fina per molestar-se amb aquestes expressions.

L'altre exemple és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. A més d'amagar les xifres reals de dèficit de la comunitat que presideix, ara assegura que la final de la Copa del Rei que es disputa aquest divendres a Madrid s'hauria de jugar a porta tancada per evitar els xiulets al Príncep i a l'himne espanyol. Potser primer hauria d'analitzar el paper de la monarquia en els darrers mesos i entendre que els xiulets poden tenir part de raó.

Per què no es crea un organisme que vetlli per la qualitat dels nostres polítics? A Catalunya tenim, per exemple, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que s'encarrega d'analitzar i controlar els continguts dels mitjans de comunicació, per determinar si són ofensius o poden vulnerar algun dret fonamental. A mi declaracions com les de Monago o Aguirre m'ofenen.

Ja cas apart és la imatge exterior que es dóna en determinats moments. Com s'entén que els darrers presidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy) no parlin anglès? Bé, Aznar sí el "parla", però no es comprèn massa bé d'on prové el seu accent. A Catalunya, per sort, som diferents i tenim l'exemple de Jordi Pujol, que en parla uns quants d'idiomes.

En canvi, per a la resta de mortals, els idiomes són una obligació per poder optar a una bona feina. Potser seria l'hora que s'avaluessin les aptituds i l'actitud de determinats polítics i potser avui no estaríem en l'atzucac en què ens trobem.

L'efecte bumerang

En matèria de comunicació, l'aparició de les ONG a partir de la dècada dels setanta (tot i que la major proliferació va tenir lloc durant els 90) sempre es tractava de manera positiva en els mitjans de comunicació i en l'opinió pública.

L'assistència mèdica per als nens de països pobres, el proveïment d'aliments i la construcció d'infraestructures sempre s'ha vist com a temes positius. Les ONG eren generadores de bones notícies i sense rebre cap mena de crítica, ja que totes les activitats desenvolupades eren positives.

Això amb els anys ha anat canviant i aquestes organitzacions sense ànim de lucre també han començat a despertar crítiques i peces periodístiques desfavorables. Les organitzacions s'han tornat més complexes i això també ha provocat la generació de conflictes.

Exemples clars són l'ONG francesa Arca de Zoé per un suposat cas d'adopcions il•legals i ajuda en Acció (30 minuts) i Ajuda en Acció, arran del reportatge Padrina Juanita, emès pel programa Entre Línies de TV3, on una ciutadania volia comprovar on anaven a parar les seves aportacions

L'exemple més clar d'aquest efecte bumerang és l'ONG ambientalista mundial WWF, destinada a la protecció del medi ambient i de la flora i la fauna. Aquesta entitat va declarar al rei Juan Carles I com a president d'honor, un fet que en el seu moment segurament va donar prestigi a l'organització.

Ara, amb l'afer dels elefants, sembla un contrasentit que una entitat que defensa el medi ambient tingui a un caçador d'elefants com a membre destacat. Em sorprèn, però, que WWF no investigués el passat del Borbó, ja que des de fa anys que li agrada la caça (i de tot tipus).

Queda clar que en comunicació tot té un efecte bumerang. Allò que un dia genera molt bones notícies es pot girar en contra en el moment menys pensat.