Les mesures necessàries

Avui el Govern de la Generalitat ha informat de diverses mesures per a reduir el dèficit de l'Administració. El president Mas ha assegurat que es retallaran en prop del 10% els pressupostos per aquest any. Una mesura necessària en els temps que corren i que servirà per garantir l'estabilitat del nostre país.

No obstant, l'opinió pública ha expressat en més d'una ocasió de l'alt nombre d'alts càrrecs com a responsables de l'endeutament de la Generalitat (i d'altres administracions públiques). En aquest sentit, és habitual que un dels temes recurrents dels mitjans de comunicació siguin els sous de determinats càrrecs. Ningú, però, s'ha encarregat de mirar a la gent que cobra un sou normal però que no fa res productiu en tota la jornada? Si els suméssim a tots, potser ens espantaria els diners que ens costen.

A l'Administració Pública (i també en empreses privades) hi ha molta de gent que treballa de manera més que justeta. No fan res, no aporten noves idees i es dediquen a matar el temps posant pegues als companys que van a la feina amb il·lusió. Aquest és el problema real de l'administració, el que s'hauria de resoldre d'una vegada per totes i que ningú s'atreveix a tocar.

Potser així l'Administració seria més àgil, però clar, difícil poder actuar. Només importa si es compleixen els horaris i el que la gent faci a la seva taula no és d'interès per a ningú.

Sirenes no desitjades

Imagina't que et trobes en una platja paradisíaca. Sorra blanca, aigua de color turquesa, un cel ben blau i el sol torrant suaument la teva pell. Mentre gaudeixes de tot aquest entorn, veus com surt alguna cosa de dins de l'aigua. Un peix no pot ser per la seva mida i una persona tampoc perquè la seva forma és estranya. T'hi apropes i..oh no!, la sirena és monstruosa! Això no vol dir que t'hagis despertat sinó que potser t'has creuat amb una sirena de Fiji.

De reproduccions (i imitacions) se n’han vist moltes. L’original, però, es va donar a conèixer als Estats Units al voltant del 1860 (reproducció aproximada a la imatge del costat). Representava un ésser momificat amb mig cos humà i l’altre meitat de peix i es va donar a conèixer en exposicions com la de P.T._Barnum (expert en circs, exposicions rares, entre d’altres). Tot i ser un ésser desconegut, tot sembla indicar que es tractava d'un fetus animal amb malformacions o bé persones afectades amb sirenomèlia (sense separació de les cames).

I on està aquesta sirena a dia d’avui? Doncs es va perdre en un incendi i mai més s’ha sapigut d’ella. De totes maneres, avui en dia, si fas una cerca per Internet en pots trobar moltes equivalències, la majoria d’elles falses.

Guerra de blocs

Al llarg dels darrers set dies hem assistit a una batalla que s'ha lliurat entre blocs, i tot per una entrevista a la cantant Beth publicada en la revista Enderrock. Segons comenten diversos mitjans avui, a la cantant de Súria no li ha agradat l'enfocament de l'entrevista, ha criticat la fixació en el seu passat (etapa d'Operación Triunfo) i també ha mostrat el seu malestar en què no s'hagi parlat del seu nou disc.

Per mostrar el seu enuig, Beth ha escrit (el dia 11 de gener) un llarg post des del seu bloc (segurament des del mòbil per la manca d’algun signe de puntuació i alguna falta) explicant les seves sensacions i carregant durament contra la revista catalana.

Dos dies més tard (13 de gener), un periodista d'Enderrock escriu un post com a resposta. En aquest escrit es defensa de la llibertat d'informació del mitjà i enumera una sèrie d'accions que han servit per promocionar a la cantant catalana en els darrers mesos.

No entraré aquí a jutjar qui té raó o no. Sí que em sorprèn que un tema que fa uns anys s'hagués resolt a través de declaracions en un mitjà o bé a través de l'enviament d'un comunicat de premsa, s'ha desenvolupat entre blocs personals. Alguna cosa està canviant.

Un gra massa

L'exageració és un gran defecte que tots acostumem a tenir. Ens agrada explicar les coses posant-hi molt suc, molta teca, perquè així el nostre relat agafarà més rellevància. En relació a aquesta qualitat humana, en la darrera setmana hem assistit a un d'aquests casos on la pilota cada cop s'ha anat fent més grossa.

El programa Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, va fer una petita broma radiofònica al Rei, trucant-lo el dia del seu aniversari per felicitar-lo. A la Casa Reial se'ls va confondre amb el nom del presentador de l'espai -Pere Mas- amb el del nou president de la Generalitat -Artur Mas-. A partir d'aquí va haver-hi una conversa formal, on es va aclarir el malentès i que finalment no es va emetre.

Tot va ser una cosa de nens i una broma que potser no s'hauria d'haver fet. A partir d'aquí, però, alguns mitjans online es van dedicar a atiar el foc, a fer créixer un tema que no donava per més. Es criticava al presentador, al periodista que va fer la trucada. El tema ha crescut tant que fins i tot el CAC ha pres cartes en el tema.

• El programa és d'humor, cal que no ho oblidem. Sí que la broma tenia poca gràcia i es nodria de la confusió (seguint el fil conductor del nom del programa, per cert), però en cap moment intentava res dolent. No es van riure del monarca, se li va explicar en la conversa que no trucaven de part de l'Artur (Mas) sinó del Pere (Mas), i a partir d'aquí hi va haver una conversa trivial.

• No s'ha ofès a ningú. Entenc que el CAC és un organisme que ha de vetllar per la qualitat de les informacions i perquè els mitjans no fereixin la susceptibilitat dels espectadors. Cert que l'acció del programa de Catalunya Ràdio no és exemplar, però tampoc s'ha transgredit res ni s'ha ofès a ningú. Per què no s'actua amb programes que tot el dia fan safareig o amb les portades d'algun diari quan ofereixen imatges sagnants d'atemptats? Potser és més adient actuar contra els temes que són perillosos per l'audiència.

• Respecte al conductor del programa. És cert que és el màxim responsable, però tampoc li poden caure tantes crítiques per aquest tema. És un professional que porta molts anys treballant de periodista i no és just que ara se'l critiqui. Sort que ell s'ho pren amb filosofia i humor.

• La Casa Reial és intocable? Sense faltar al respecte per aquesta institució, sorprèn com una cosa de nens ha generat tan rebombori.

En fi, com sempre s'evidencia que som un país que es complica la vida, que perd el temps en qüestions banals i intranscendents. Si en comptes d'abordar temes així ens dediquéssim a les qüestions importants, segurament ens aniria millor. Però ja se sap, és la natura humana: millor criticar el que ha fet el veí abans de resoldre els problemes que tenim en el nostre entorn més immediat.

¿L'ou o la gallina?

En el món del periodisme, les agències de notícies juguen un paper molt important per a nodrir de continguts als mitjans de comunicació (premsa escrita i també, però en menor mesura, als mitjans audiovisuals). Efe, Europa Press, Agència Catalana de Notícies, Servimedia, entre d'altres, són les que desenvolupen la seva activitat en el nostre territori i que publiquen cada dia teletips per arribar allà on els mitjans no poden.

Des dels dies d'universitat fins l'actualitat sempre havia tingut la convicció de què el teletip precedeix a la notícia, però darrerament he vist en alguns casos que això no passa. Per citar un exemple, fa dues setmanes, El Periódico de Catalunya publicava una notícia sobre la presència de nitrats en les aigües subterrànies de la plana de Vic, a la comarca d'Osona. El sorprenent del cas és que algunes agències de notícies (no diré els noms per no ferir susceptibilitats) van publicar a l'endemà un teletip informant sobre el mateix tema.

Hauria de ser el revés, no? I casos així es produeixen més sovint del que ens pensem. Sempre es pot argumentar que el teletip complementa a la notícia amb nova informació o declaracions d'alguna part interessada, però, ¿quin sentit té desenvolupar un tema quan ja ha vist la llum?

Potser un dels canvis que hauria d'adoptar el periodisme actual és identificar i delimitar els rols de cada una de les parts implicades. Les agències de notícies sempre seran la primera font, aquella que aportarà coneixements als diaris, la matèria prima.

Anant més enllà, hi ha excel·lents periodistes en les agències que poden aportar nous temes, i, sobretot, no limitar-se a transcriure un teletip. Les agències potser haurien de replantejar el seu rol i apostar pel periodisme d'investigació, un gènere molt oblidat i només viu gràcies a programes com 30 minuts o Informe semanal i que, per a mi, és el que garantirà la supervivència de la professió.

Aquest podria ser un primer pas per reorientar un sector que està crisi i que ha de trobar noves fórmules per reinventar-se. D'aquesta manera, potser no veuríem les mateixes notícies en els mitjans (hi ha molts mitjans que informen del mateix) i s'atrauria l'interès dels espectadors. Seria el primer dels nombrosos passos que s'hauran de donar si volem recuperar la nostra estimada professió.

Noms marcats

El passat dijous, diverses entitats d'Olot (la Garrotxa) van demanar, a través d'un manifest, que es recuperés la confiança i l'autoestima de la localitat, després dels fets tràgics que s'han produït en els darrers tres mesos.

Els crims comesos per l'àngel de la mort en el geriàtric de 'La caritat' i el solitari que va matar a quatre persones en resposta a la delicada situació econòmica per la que passava, han fet aparèixer el nom d'Olot en diversos mitjans, i no pas per causes positives.

El que ha passat a la capital de la Garrotxa també va produir-se en un petit nucli de Badajoz conegut com Puerto Hurraco. En aquest sector, pertanyent al municipi de Benquerencia de la Serena, es va produir una greu matança fa més de vint anys. Els enfrontaments entre famílies, enquistats des de fa anys i amb un odi que es va anar fent gran en els racons més amagats de l'ànima, van fer possible que la venjança agafés el protagonisme. El balanç final, 9 morts del poble.

Com he dit, fa més de 20 anys que van passar aquests fets desagradables i funestos. Tot i això, encara la gent recorda aquest poble pels fets tràgics que es van produir i els seus veïns ja estan cansats. Només demanen que no se'ls recordi només per aquests fets i que sigui possible recuperar la normalitat. També deuen pensar el mateix els veïns d'Alcàsser. La humanitat tenim un defecte, ja que acostumem a posar a la llista negra els llocs on hi han passat desgràcies, i ens costa molt canviar aquesta concepció.

Més que fer un rentat la imatge, els veïns d'Olot demanen que no se'ls recordi pels fets desagradables. Jo prefereixo recordar la capital de la Garrotxa pel meravellós riu Fluvià, per la zona volcànica i per la fageda d'en Jordà. Indrets preciosos que s'han de sobreposar a les desgràcies. Que la bogeria d'uns no serveixi per embrutar la bellesa d'un lloc.