L'efecte bumerang

En matèria de comunicació, l'aparició de les ONG a partir de la dècada dels setanta (tot i que la major proliferació va tenir lloc durant els 90) sempre es tractava de manera positiva en els mitjans de comunicació i en l'opinió pública.

L'assistència mèdica per als nens de països pobres, el proveïment d'aliments i la construcció d'infraestructures sempre s'ha vist com a temes positius. Les ONG eren generadores de bones notícies i sense rebre cap mena de crítica, ja que totes les activitats desenvolupades eren positives.

Això amb els anys ha anat canviant i aquestes organitzacions sense ànim de lucre també han començat a despertar crítiques i peces periodístiques desfavorables. Les organitzacions s'han tornat més complexes i això també ha provocat la generació de conflictes.

Exemples clars són l'ONG francesa Arca de Zoé per un suposat cas d'adopcions il•legals i ajuda en Acció (30 minuts) i Ajuda en Acció, arran del reportatge Padrina Juanita, emès pel programa Entre Línies de TV3, on una ciutadania volia comprovar on anaven a parar les seves aportacions

L'exemple més clar d'aquest efecte bumerang és l'ONG ambientalista mundial WWF, destinada a la protecció del medi ambient i de la flora i la fauna. Aquesta entitat va declarar al rei Juan Carles I com a president d'honor, un fet que en el seu moment segurament va donar prestigi a l'organització.

Ara, amb l'afer dels elefants, sembla un contrasentit que una entitat que defensa el medi ambient tingui a un caçador d'elefants com a membre destacat. Em sorprèn, però, que WWF no investigués el passat del Borbó, ja que des de fa anys que li agrada la caça (i de tot tipus).

Queda clar que en comunicació tot té un efecte bumerang. Allò que un dia genera molt bones notícies es pot girar en contra en el moment menys pensat.

L-fan(t)s

Segons la llista vermella elaborada per la Unió per a la Conservació de la Natura (IUCN), l'elefant africà és una de les espècies animals vulnerables del nostre planeta. Tot i no trobar-se en perill d'extinció, hi ha diverses causes que poden provocar la desaparició d'aquest gran mamífer. El marfil dels seus ullals és una de les causes que pot posar-lo en perill. Segons una notícia publicada pel diari El Mundo, ja en el 2006, el preu del marfil era de 750 dòlars el quilo.

Aquest cap de setmana, com tots hem pogut descobrir, el rei d'Espanya s'ha dedicat a passar el temps caçant aquests paquiderms. A banda de ser un passatemps molt censurable, clama al cel que el monarca gasti de manera alegre una gran quantitat de diners (entre desplaçament, permisos de caça, entre d'altres) mentre la resta d'espanyols estan passant per autèntics problemes per arribar a fi de mes.

També preocupa la reacció del govern espanyol: per una banda asseguren que eren coneixedors de les activitats del rei a l'Àfrica però per l'altra banda ho desmenteixen. No sé vosaltres, però si un govern no sap posar-se d'acord amb una qüestió tan clara i concreta, hem d'estar tranquils durant 4 anys amb les decisions que poden prendre per fer-nos sortir de la crisi? A mi no em tranquil•litza gens. El fort del cas és que si el rei no s'hagués fet mal segur que mai haguéssim conegut el cas i això ens demostra que ves a saber les coses que han fet fins a la data i que no hem conegut.

A banda del debat entre monàrquics i republicans, per què serveix la monarquia? Poden caure simpàtics, poden ajudar en les relacions internacionals, però està justificat que el pressupost de la Casa Reial sigui superior als 8 milions d'euros, sense comptar els nombrosos béns immobles que tenen? Segur que a Catalunya podríem fer moltes coses amb aquests diners i podrien comprar molts plats de sopa per la gent que no té ni una casa on aixoplugar-se.

I una curiositat: un dels plats típics de Botswana (i en general del sud d'Àfrica) és el Boerewors, una botifarra que curiosament s'assembla molt a la nostra. Podem dir que el destí és capriciós? Jo sóc molt fan de la buti catalana i molt poc fan de l'Espanya de la pandereta...

Ha passat temps...

....des de que vaig escriure el meu darrer post. No ha passat res d'important, només que l'inspiració se'n va anar de vacances i fins avui no ha tornat. En aquest temps, a més de fer-me més vell (és el peatge de no ser immortals) he descobert moltes coses. Sobretot t'adones de la importància dels teus, saber que sempre estaran al teu costat i que la vida l'hem de gaudir al màxim, perquè després no sabem què ens trobarem.

Sovint vas en transport públic i veus les cares de la gent: la majoria són inexpressives, sense sentiment i amb la seriositat imperant en tot moment. Realment en aquests moments penso que ja per l'únic fet de viure ja hauríem de ser feliços i gaudir de tot el que tenim, encara que materialment no sigui massa. Si deixem per un moment de banda les coses que ens tenen ocupats (i preocupats) tot el dia descobrirem que hi ha moltes coses boniques que ens poden fer somriure.

En aquest temps també t'emportes desenganys, o més ben dit, descobreixes la crua realitat. T'adones que molts principis que per mi eren sagrats no tenen validesa en els temps que corren. Comproves que l'objectivitat és pot comprar i que en aquest món, en totes les esferes (menys la sentimental) sempre guanya qui més té; el premi és sempre pel poderós.

Tot i això, cada dia al llevar-se has de sentir-te ple, feliç i conscient que les teves mostres d'apreci i de comprensió poden ajudar a moltes persones. I el més important, que les ments grises, les persones sense ànima i els interessats no t'esborraran el somriure de la teva cara...

Per tant, aquest post el dedico als que sempre somriuen quan et veuen, als qui mai fallen i que, encara que passi el temps, sé que sempre estaran al meu costat...