L'arrel

Fa poc més d'una setmana que has marxat. Costa d'imaginar-se la vida sense el teu somriure, sense els teus comentaris, en definitiva, sense la teva presència. És ara mateix per a mi impossible entendre la mort, pair la teva absència i ser capaç d'interioritzar que a partir d'ara hauré de caminar sense tu.

Ara em venen el cap moltes frases que he escoltat durant molts anys sobre la marxa d'un pare o d'un ésser estimat proper: "és llei de vida", "ara haurà deixat de patir"o "segur que ara estarà en un lloc millor", entre moltes altres. Frases que alleugeixen el patiment per a uns minuts, però que després deixen pas a una immensa buidor i a la cruel impossibilitat de poder gaudir de la presència d'un pare.

També és típic recordar i lloar només les coses bones de les persones que ja no estan al nostre costat. Realment seria un cínic si afirmés que tu, pare, has fet només coses bones durant els teus 69 anys de vida. De petit, pel que comentava l'avi, tu eres un trapella i els vidres -i també els gats- del barri estaven en perill quan tu hi passaves a prop. Ja des de que tinc consciència i ús de raó, tenies caràcter i a vegades poc tacte en com dir les coses. Però sigui com sigui, sé que totes les esbroncades que em vas donar eren a fi de bé, per donar-me uns valors i fer-me valorar el que tenia. Gràcies a això vaig aprendre a donar el valor real a les coses i adonar-me que els diners costen molt a guanyar.

Irònicament, sembla que els dies més bonics són cruelment el millor marc per al comiat etern. Vas marxar al migdia del 26 d'agost, amb un sol radiant i el cel ben blau, precisament quan acostumaves a gaudir del teu aperitiu mentre fullejaves els diaris i esperaves que la mare t'avisés per dinar. Realment va ser el moment més dolorós de la meva vida veure't immòbil, sense la vitalitat dels teus preciosos ulls i constatar que els meus plors i les meves súpliques no servien per retornar-te al nostre costat.

En part, em consola que has marxat amb un somriure per a tota l'eternitat, però no hi ha nit que no deixi de sentir una immensa tristesa al pensar que estàs sol, lluny de nosaltres i que passi el que passi no em retrobaré amb tu mai més, a no ser que més enllà d'aquesta existència hi hagi una altra vida. Aleshores tinc clar que després et podré retrobar i dir-te moltes coses que potser t'hauria d'haver repetit més sovint.

Fins aleshores, que sàpigues que mai t'oblidaré i que sempre estaré orgullós del pare que has estat, tant en els bons moments que he viscut al teu costat com en les situacions tenses i difícils. Descansa en pau Joaquim, o papa, com sempre t'he anomenat i com sempre faré.