Dels primers però desapercebuts

Fa anys que tinc una recopilació dels nord-americans B-52's. Reconec que no és un dels meus grups favorits, però hi ha cançons que sempre m'han agradat molt com Love shack, Mesopotamia o Private Idaho. Quan escoltava aquest recopilatori i li donava una ullada al fulletó del cd on hi havia una foto d'un dels components del grup (Ricky Wilson), amb una dedicatòria escrita a mà pels seus companys de grup.

Sempre em preguntava que li hauria passat a en Ricky i que ho havia de consultar, però entre una cosa i una altra sempre se'm passava. Fins ahir.

Vaig encendre l'ordinador i vaig teclejar el seu nom. La Wikipèdia va ser la primera entrada que m'oferia una resposta. A l'entrar a la pàgina vaig descobrir que Ricky Wilson, el guitarrista del grup, feia més de 25 anys que havia mort, a l'edat de 32 anys Quan vaig llegir la causa vaig descobrir que la Sida va ser la responsable d'acabar amb la seva vida. Va morir el mateix any que l'actor Rock Hudson (1985), i segurament deurien ser els dos primers casos de celebritats afectades pel cruel i devastador virus.

Tot i això, Wilson va morir a Nova York en un centre especialitzat en el tractament de càncers i en un primer moment es va assegurar que les causes de la mort van ser naturals. Fins i tot els seus companys de grup (entre ells la seva germana Cindy) no sabien que Ricky estava tan greument malalt (van passar només dos anys des de que Ricky va saber que tenia la Sida fins a la seva mort). Fins i tot Cindy ha assegurat en alguna entrevista que va rebre una trucada on se l'avisava que el seu germà estava a punt de morir i que gairebé no es va poder acomiadar d'ell.

Sé que és un post que no té massa justificació a dia d'avui i segurament si algú es pregunta quines són les víctimes més conegudes del virus de la Sida direm Freddy Mercury, Rock Hudson, Arthur Ashe o Rudolph Nureyev. Molt poca gent dirà Ricky Wilson. Potser tard, però només volia fer un petit homenatge al guitarrista d'Athens (estat nord-americà de Geòrgia), la mateixa ciutat dels REM i de Kim Basinger.

Des de la barrera

"Passa-la la dreta" o bé "jo en comptes d'aquest jugador posaria aquest altre per donar profunditat a l'equip", són frases molt habituals en un estadi de futbol. Tothom opina i tots pensen que ho poden fer igual o millor que l'entrenador que estigui al càrrec de l'equip. Des de la llunyania es prenen decisions fàcils, sense pressió i que, de ben segur, en el cas de sustentar la responsabilitat real de l'entrenador, no serien tan senzilles o evidents.

En el món del periodisme passa el mateix. Molta gent creu que poden escriure millor que alguns periodistes de premsa escrita o que podrien presentar les notícies amb molta més gràcia que alguns presentadors. No saben que la gent que hem estat estudiant la carrera no ha estat per caprici i que hem après moltes coses que, encara que no ho semblin, ens ajuden a desenvolupar la nostra feina. Clar, escriure i omplir un paper amb lletres tothom ho pot fer. La gràcia és fer-ho de la manera adient.

En els dos exemples, i en molts aspectes de la vida, les coses es veuen més clares des de la llunyania. Tot i no ser partidari de les curses de braus, la frase "los toros se ven mejor desde la barrera" és molt encertada en aquests casos. En les dues professions hi ha fluxos, pressions i moviments que les condicionen. Per això, com diria en José Maria Garcia, que "cada palo aguante su vela".