Els silencis

Normalment, la paraula silenci és sinònim de pau, de tranquil•litat. A tots ens ve al cap una platja deserta, sense gent, i amb el remor suau de les ones arribant a les nostres orelles, o bé ens fa pensar en un prat verd, banyat pel calor del sol i el xiuxiueig del vent. Hi ha silencis, però, que són tensos, silencis que no agraden i que incomoden, quan moltes veus criden enmig de la multitud i veuen com el seu imatge es dilueix entre la gent.

Ahir es va presentar l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010, on es fa un repàs de temes d'interès general que han passat desapercebuts i que cap gran mitjà ha tractat en profunditat. Abusos de poder en els Centres d'Internament d'Immigrants de Barcelona i València, les possibles agressions racistes i feixistes a València i els silencis sobre escàndols relacionats amb la família Reial, entre d’altres temes. Tot i haver superat des de fa anys una dictadura, encara veiem, doncs, que hi ha sectors i temes que es lliuren de la premsa i que mai arriben a la ciutadania.

Això posa de rellevància que tots els mitjans segueixen les mateixes rutines, agafen els temes de moda del moment i els estiren com un xiclet fins que es trenca, però sense abordar en la investigació i en buscar més enllà del comunicat de premsa i de la trucada de rigor a una font (en pocs casos se'n consulta una altra).

Potser caldria ser valents i anar més enllà. Segurament el periodista ho vol fer, però clar, tots els mitjans estan lligats de peus i mans per empreses i lobbys de poder que marquen la línia editorial del mitjà. Així serà difícil que temes incòmodes per alguns vegin la llum i trenquin el silenci (incòmode).

Or líquid

Molts experts asseguren que l'aigua esdevindrà durant aquest segle l'or líquid, un recurs vital i disputat que generarà grans conflictes entre països (ja en alguns llocs fa anys que passa, com els conflictes oberts d’Israel amb Palestina i Síria). Aquell que disposi de les fonts d'abastament podrà garantir el subministrament d'aigua a la població i potenciar el desenvolupament econòmic, en detriment dels països veïns.

Tot i que la concepció actual dista molt a la de fa anys, encara hi ha països que pensen que l'aigua és un recurs que mai s'esgota i que sempre se'n podrà trobar. Això passa en països emergents, rics en recursos hídrics i que mai han tingut problemes. Fins ara.

Un dels casos més destacats és el de l'Índia. Aquest és un país de contrastos, ja que mentre hi ha zones del país devastades per les intenses pluges originades pels vents monzònics, la capital -Nova Delhi- s'enfronta a problemes de subministrament d'aigua i a un descens constant del nivell dels seus aqüífers. A més, el mal estat de les canonades fa que l'aigua potable no estigui garantida i que la gent no s'atreveixi a veure aigua de l'aixeta.

No oblidem que un dels rius més cabalosos del món, el Ganges, també comença a evidenciar indicis de defalliment, i allà on és més preocupant, en el seu naixement Hi ha dades que demostren un descens del nivell de les aigües subterrànies de fins a 6 centímetres per any.

Una dada que no convida a l'optimisme. Si això li sumen els greus problemes en el sanejament (rius contaminats) que arrossega el país, la cosa encara es posa més complicada.

L'altre país emergent (ja li podríem dir superpotència) és la Xina. Una nació molt poderosa que no ha estat capaç de gestionar bé la seva riquesa d'aigua. Un exemple és la presa de les Tres Gorges, un projecte faraònic que es va crear amb l'objectiu de poder generar energia elèctrica.

Dos anys després d'haver finalitzat els treballs, el govern xinès admet que aquesta presa genera problemes mediambientals. I no s'equivoquen, ja que en poques setmanes s'ha passat d'una sequera més absoluta a importants inundacions.

La manipulació

Des de la nit d'ahir circula per la xarxa un vídeo que he visualitzat diverses vegades. En ell s'intenta vincular a uns presumptes mossos vestits de paisà amb l'inici dels aldarulls registrats ahir al voltant del parc de la Ciutadella. Potser encara estaré massa adormit, però en cap moment es veu a cap dels individus assenyalats iniciant accions violentes. El que sí queda clar és la llarga llista d'insults que reben i que ells aguanten estoicament.

Per a ser objectiu, també he fet un repàs a la majoria dels diaris catalans per fer un seguiment de la notícia i dels lamentables fets succeïts ahir. Mentre, recordo haver llegit en diverses xarxes socials que els indignats no volien privar als parlamentaris de què fessin la seva activitat diària i que la violència és cosa de quatre.

Quedo sorprès quan veig les fotografies dels setges a parlamentaris com Santi Vila, Ernest Maragall, Joan Boada, Alfons López Tena, entre d'altres. La gent que hi ha al voltant, cridant improperis i insultant, en cap de les fotografies es repeteix. Per tant, aquests quatre sembla que són uns quants més.

Aquest no és el camí. Que els polítics poden tenir una part de responsabilitat, però la crisi la pateix la humanitat sencera, no només Catalunya. Grècia, Portugal, Islàndia, Espanya i també el Sudan, que no oblidem que continua en guerra civil des de fa anys i que ells sí tenen motius per estar indignats quan tot el món ignora el seu patiment. Si ens dediquem a aturar l'activitat d'un país bloquejant tot el que s'hi fa anem de cap al precipici.

Els indignats poc han sabut transmetre els temes que han analitzat i debatut. Bé, en realitat ahir pretenien fer el debat dels pressupostos entre tots, com si estiguéssim a la Marbella de Gil (anem bé). Sí que han après, però, a manipular la informació i a tirar pilotes fora quan es passen de la ratlla. I en el moment que se’ls tracta de manera negativa (informativament parlant), la culpa és dels mitjans. Sempre el missatger es menja el problema, això no canvia.

Justícia ¿imparcial?

Des de fa anys que assisteixo, sorprès, a les picabaralles que es generen dins el Tribunal Constitucional, com si d’un pati d’escola es tractés. Amb la llarga travessia del desert per aprovar l’Estatut de Catalunya varem estar 4 anys pendents que una sèrie de persones es posessin d’acord en aprovar una norma.

El que més em sorprenia (a més de trigar tant en desencallar un tema), era que hi ha magistrats considerats progressistes i uns altres que tenen més aviat un tarannà més conservador. Un eufemisme per dir que uns els ha posat el PSOE i uns altres els ha col•locat el PP.

Sempre he pensat que la justícia és imparcial (i cega), que no entén de colors, de races ni d’ideologies polítiques. Veig que anava errat i que un òrgan que està escollit per interessos polítics no té cap mena de veracitat a l’hora d’aplicar la justícia.

Potser algun dia s’hauria d'establir l’elecció dels seus magistrats per sufragi universal, amb candidats “a priori” no lligats a cap partit i amb l’objectiu que hagi de regir la justícia: que sigui cega i que no es guiï per cap element subjectiu.