Qüestió de prioritats

Segons publica avui La Vanguardia, Telecinco substituirà CNN+ pel canal Gran Hernano 24 hores. Sens dubte, és una notícia dolenta pels que seguim l'actualitat i pels que volem estar al dia de tot el que passa al món.

Què és guanya amb un canal Gran Hermano 24 hores? No m'amagaré que esporàdicament segueixo aquest reality, però també sóc conscient que ja a dia d'avui disposa de molts canals per a la seva difusió: Telecinco emet una gala cada setmana i petits resums diaris, la Siete (també del mateix grup), fa amplis resums del programa i també connecta unes quantes hores al dia amb la casa de Guadalix de la Sierra.

A més, hi ha l'opció, mitjançant Internet i pagant una quota, a veure el que passa a la casa en tot moment. Quina saturació de Gran Hermano, no?!! Amb tot el que hi ha (a més de xarxes socials com el Facebook), els seguidors ja en deurien tenir prou.

Sorprèn també aquesta decisió en un programa que, any rere any, va perdent audiència (18,8% de quota de pantalla), tot i els intents de la Merceditas per cridar l’atenció ficant-se contra Leire Pajín i el Ministerio de Sanidad. Tot perquè la institució ha retirat el patrocini al programa.

Per contra, cada cop hi ha menys canals destinats a la informació pura i dura. Per sort, a Catalunya disposem del 3/24, que ens permet estar al dia de tot el que passa (tant a casa nostra com a la resta del món). Si mirem, però, a la resta de l'Estat espanyol, només ens queda Intereconomía (informen de l'actualitat, però la del PP!!) i poca cosa més (en canal 24 hores de TVE). Amb referents així, s'entén la concepció de molts espanyols sobre Catalunya i que la gent prefereixi veure a verdulers escridassant-se a saber el que passa en el món on vivim.

El primer president

Avui, molts dels nosaltres hem estat pendents dels mitjans, per saber si Artur Mas (CiU) seria proclamat nou president de la Generalitat de Catalunya. Tot era molt previsible i molts ja apuntaven que Mas superaria les votacions, amb l'abstenció del PSC, cosa que ha succeït.

El que m'ha sorprès és que Mas serà el 129è president de la Generalitat. No imaginava que el nostre país hagués tingut tants presidents. Per això, m'ha picat la curiositat per saber qui va ser el primer.

Per a trobar-lo, hem de viatjar 700 anys enrera. Es deia Berenguer de Cruïlles i va estar al capdavant de la Generalitat durant tres anys (1359-1362). El seu breu període al capdavant de la institució no es deu a cap crisi (ni sequeres, ni incendis ni crisis econòmiques), sinó a què li va arribar la mort.

De profunda formació religiosa, va ser bisbe de Girona i també es va postular com un gran defensor de la Inquisició.

La pell fina

Fent referència a la dita que diu "nunca te acostarás sin saber una cosa más", cada dia descobrim que passen coses molt sorprenents en el món en què vivim. L'anècdota d'avui, que m'ha portat a escriure aquest post, fa referència a la denúncia d'un professor d'una escola de Cadis per part dels pares d'un nen musulmà. El motiu, un tema innocent (a primer cop d'ull) i irrelevant: parlar de pernil.

El docent estava parlant d'una zona de Granada (Trévelez), que degut a les seves condicions climàtiques afavoreix la bona curació dels pernils. L'alumne musulmà va demanar-li al professor que no parlés del tema, ja que això ofenia a la seva religió. El mestre no va fer-li cas i, com us podeu imaginar "se ha liao parda" i se l'ha denunciat per maltractament psicològic.

No sabem com acabarà el tema, però pel bé de la societat esperem que la denúncia quedi en un no res. Si no, per aquest regla de tres no podrem parlar a les escoles del Cid, ni dels Reis Catòlics, de Cristòfor Colom, ni dels Estats Units, ja que algú es pot sentir ofès, sigui quina sigui la seva religió.

Vivim en una societat on tot està permès, on impera la cultura del no, i això pot ser molt perillós, perquè es poden superar uns límits.

Per cert, quan jo era petit i hi havia ensaladilla russa a l'escola per dinar, ho aguantava estoicament, i això que és un plat que no suporto. D'acord que no hi ha cap religió que prohibeixi menjar (ni tampoc parlar) aquest plat, però el meu estómac no ho suportava massa bé.

Fantasmes d’alts vols

Tot i que el títol ho suggereixi, no parlaré de la vaga dels controladors, sinó d'una història que conec fa molt temps i que mai m'ha deixat de sorprendre.

Fa gairebé 40 anys, un avió de la companyia nord-americana Eastern feia el trajecte entre Nova York i Miami. Quan la nau estava arribant a la seva destinació, els pilots van detectar un problema en el tren d'aterratge. Després de diverses maniobres per intentar resoldre l'avaria, l'avió es va precipitar en la zona pantanosa dels Everglades. El balanç final va ser de 100 persones mortes i 77 supervivents.

En l'accident van morir el pilot, Bob Loft, i els auxiliars Albert Stocckstill i Don Repo. Després de l'accident, diversos passatgers i membres de la tripulació de la companyia Eastern que feien també el trajecte entre Nova York i Miami van assegurar haver vist els fantasmes de Don Repo i Bob Loft (va passar en prop d'una vintena d'ocasions). Algunes hostesses (per separat) van veure els presumptes fantasmes dels pilots a la cuina de l'aeronau.

El cas, però, més sorprenent, i que posa la "gallina de piel", com diria Johan Cruyff, va passar en un vol amb la mateixa companyia i en el mateix trajecte. Una hostessa va descobrir que hi havia un home a primera classe que no figurava en la llista de passatgers. Vestia com un pilot de la companyia i no responia a les preguntes del personal de l'avió. Finalment va ser el comandant de la nau que va reconèixer que l'intrús era Bob Loft, el qual va desaparèixer davant dels seus ulls.

Causes

Es van investigar els fets i s'arriba a la conclusió que les aparicions tenien lloc en avions del model L-1011 de la companyia Eastern. També es van produir fenòmens similars en avions que la companyia havia llogat a altres empreses. A més, en la majoria dels casos on es van produir aparicions, els avions tenien peces recuperades de l'aeronau accidentada i sempre cobrien la ruta Nova York-Miami.

Pels que siguin seguidors d'aquests temes i vulguin pujar en un d'aquests avions per comprovar-ho, la companyia Eastern no opera des de 1991.

Parlar clar

Si dius la veritat, sense embuts i sense marejar la perdiu, el teu missatge serà comprès a la perfecció. Tot i que, en ocasions és complicat arribar a aquest nivell, aquest cap de setmana hem vist alguns exemples on es posa de manifest aquesta afirmació.

Ahir, l’encara president de la Generalitat, José Montilla, va fer balanç de la important davallada dels socialistes en les darreres eleccions autonòmiques. De manera clara, precisa i concisa, Montilla va identificar els problemes i els errors que s’han comès en aquesta legislatura, sense amagar-se i sense evitar responsabilitats.

Una bona manera de començar a resoldre els problemes és identificar-los i assumir-los, sense por. M’ha agradat veure que Montilla parla sense llegir i això fa que el seu discurs sigui més convincent i més creïble. Ja ho diuen que el secretari general del PSC fa les millors intervencions quan parla sense llegir. Una mostra que les paraules, un cop interioritzades, són efectives si te les fas teves.

De ben segur que aquest exercici és aplicable a moltes altres persones, per exemple als controladors aeris. No valoraré si tenen dret a queixar-se i si han de treballar menys hores de les que els hi pertoquen, però estaria molt bé que admetessin que la seva actuació ha estat desmesurada, que ha perjudicat a milers de persones i que amb el xantatge no s’aconsegueix res. Seria un gran pas que, com a mínim, reconeguessin la seva errada i després informessin de la seva situació.

L’exercici de Montilla ens sorprèn gratament, però, no hauria de ser així. L’encara president català només ha aplicat el sentit comú, segurament massa tard. Tan de bo això facin tots els polítics sempre i apliquin el que ens diuen a l’escola de petits: “si no dius mentides t’aniran les coses bé”.

El món a l'inrevés

'Este mundo es una barca dijo Calderón de la.....'. Aquesta és una cita que deixa al descobert que el món en què vivim cada dia està més boig. Passen coses que no t'expliques i t'has de fregar fortament els ulls diverses vegades per veure si és tracta d'un fet real o d'un somni.

Ens centrem en Sergio Ramos, el defensa del Reial Madrid que ha revindicat l'ús de l'andalús en alguna roda de premsa, un jugador que es caracteritza per fer faltes de jutjat de guàrdia quan se li para el cap. Inevitable recordar la falta brutal que va cometre sobre Messi, que ha provocat que l'argentí s'hagi hagut d'entrenar a baix ritme per precaució.

El primer fet incomprensible és la sanció que va rebre l'andalús: una partit castigat per veure la targeta vermella. No són sancionables, en canvi, les agressions a Puyol i Xavi perquè l'arbitre no les va veure. Quina excusa més dolenta i quina poca memòria que hi ha en els comitès de competició.

Ara no recorden que Patrick Kluivert, exdavanter del Barça, fou sancionat a finals de 1999 amb cinc partits per una agressió al jugador del Rayo Vallecano, Cota. Això sí, l'arbitre no ho va veure, però el comitè va actuar d'ofici i es va quedar a la glòria.

Continuem amb Sergio Ramos. En la mateixa setmana de la seva gloriosa actuació en el Camp Nou, rep el premi al joc net, atorgat per la Federació Sevillana de Futbol. És cert que el premi deuria fer dies que ja estava decidit, però a ningú se li va ocórrer que s'hauria d'haver canviat la data? Donar un premi després d'una acció tan detestable sembla 'caxondeo', com dirien els andalusos.

I sabeu quin altre jugador va rebre un premi per la mateixa federació i també per joc net? Carlos Marchena, central del Vila-real que va estar durant molts anys al València i, que en més d'una ocasió, va acabar abans d'hora a la dutxa. És ben clar, el món a l'inrevés.

Wikileaks, el 'Sálvame' dels classificats

Sense cap mena de dubte, el de Wikileaks serà un dels noms destacats de l'any. Aparescut com un bolet, per art de màgia, aquest web ha aconseguit posar nerviós a molta gent i a molts organismes, entre ells el govern dels Estats Units.

Abans d'aquesta setmana, Wikileaks s'havia erigit com el descobridor dels documents secrets i classificats del govern dels Estats Units. No obstant,en els darrers dies estem vivint aquest fenomen com si es tractés del que seria el 'Sálvame' dels documents classificats pels temes que han anat apareixent.

El primer d'ells no deixa de ser sorprenent i ens toca de prop. S'informa que l'expresident del Govern espanyol, José Maria Aznar, es mostra disposat a tornar-se a presentar per dirigir el país, sempre que la situació ho requereixi (si ho ha de fer, que no esperi massa, o potser es trobarà un solar, però és més fàcil que la crisi se la mengi algú altre, no?). Aznar, segons la informació desvetllada pel web, no veu capacitat a Mariano Rajoy per arribar a la Moncloa.

Sincerament, potser ara és fàcil dir la meva opinió, però, no és una obvietat que Aznar pensi això? Sempre se l'ha vist fred i distant amb Rajoy, i els seus estils són molt diferents (són iguals, però, el seus objectius).

Notícies d'aquest tipus em fan imaginar l'Aznar al Sálvame, dient: "Rajoy és un incompetent" o "el gallec va estar tota la nit de festa i va estar lligant amb una noia", amb la mirada sorpresa de l'Esteban mossegant un enorme entrepà de pernil i el Jorge Javier calmant la sorpresa del públic.

El segon tema del 'Sálvame' confidencial és la vida privada del seu fundador, Julian Assange, el qual ha estat acusat d'abusos sexuals. En el primer intent per vincular-lo en aquest tema, Assange se'n va sortir. Ara arriba el segon assalt i el màxim responsable de Wikileaks està en cerca i captura. Curiós que una persona que vol oferir transparència sobre les relacions entre països i els abusos de determinats governs sigui tan misteriós en la seva vida privada.

Potser en Jorge Javier Vázquez decideix un dia recuperar el programa 'Hormigas Blancas' i parlar de la vida i miracles de Julian Assange, portant a tertulians com Barack Obama, Silvio Berlusconi, entre d'altres. Les comparacions són odioses, però seria possible, no?