La noia del metro

Una noia morena, amb mirada trista. Tocant la guitarra i cantant a l'estació de metro del carrer 14 de Nova York. Un dia qualsevol, va passar per la parada un executiu de la companyia discogràfica EMI i es va fixar en ella. A partir d'aquí, comença la carrera discogràfica de Patti Rothberg.

Semblarà una història inventada, però realment els començaments d'aquesta cantautora novaiorquesa van anar així. El seu disc de debut (Between the 1 and the 9, en al•lusió a la parada de metro on actuava) va tenir una bona acollida per la crítica i li va permetre fer gira per als Estats Units al costat de grups com Garbage, Midnight Oil o els Black Crowes.

Des d'aleshores ha editat tres discos més. Un exemple que la sort no ens somriu a tots de la mateixa manera, però sempre l'hem de buscar perquè algun dia ens la podem trobar i no sabrem què dir-li.

Cobi és un extraterrestre

La cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 serà recordada per moltes coses: els Manolos cantant "Amics per sempre", l'espectacle del Tricicle, els dimonis dels Comediants i l'enlairament de Cobi cap a les estrelles, dient adéu a tot el món.

En aquella nit del 9 d’agost, un cop acabada la cerimònia de les considerades millors olimpíades de la història, es va viure un fenomen estrany que va generar molta inquietud entre els ciutadans de molts pobles costaners de Catalunya. A través de trucades en alguns programes de ràdio, la gent alertava d'un estrany objecte volador no identificat (OVNI para los amigos) en el cel del litoral català (principalment la costa de Barcelona i el Maresme).

La resposta a aquest Expedient X català va arribar l'endemà, de la mà (o millor dit, de la barca) d'un pescador d'Arenys de Munt amb base a Blanes, que va trobar el peculiar OVNI davant de la costa del Maresme. L'ET en qüestió no era un altre que Cobi, la peculiar mascota dels jocs olímpics que va marxar cap a les estrelles al final de la cerimònia de clausura. El globus d'un vaixell amb Cobi a bord es va anar desinflant i això va fer que anés fent moviments erràtics, per aterrar finalment al mar.

Ja ho diuen que "the truth is out there".

Una llarga llista: mitjans de comunicació que tanquen portes

Lamentablement, el 2011 està sent un any terrible per al periodisme i els mitjans de comunicació. En els darrers dos mesos, les notícies sobre el tancament de mitjans ens arriben sense parar i alguna cosa hem de fer els que estimem la professió.

A continuació poso una llista dels mitjans afectats per tancaments, fusions o reduccions de plantilla. Segurament n'hi ha més, però aquests són dels que tinc confirmació. Clicant damunt de cada mitjà trobareu una notícia de referència, on podreu conèixer les decisions que s'han pres en aquests mitjans.

• Ràdio i Televisió de l'Hospitalet
• Ràdio i Televisió de Blanes
• Diari ADN
• Gavà TV
• Ràdio Manlleu
• Canal Nord (Alt Empordà)
• Fusió de la Sexta amb Antena 3
• El Punt Avui
• Ràdio i Televisió de Badalona 
• Público

M'estimo molt la meva professió i considero que molt poca gent defensa els mitjans. No pot ser, però, que davant la situació en la que estem vivint, tot se solucioni amb el tancament de mitjans i amb la reducció de les plantilles.

Els mitjans de comunicació tenen un rol social que consisteix en informar amb la màxima veracitat a la ciutadania. Per tant, cal preservar-los.

Les coses com són

Estem a Nadal, època de fer bona cara perquè toca, assistir a sopars amb gent que no aguantes i compartir taula amb familiars que només retrobes quan els convides a dinar o en enterraments. Kitsch, a través de la cançó Vigília, reflecteixen clarament aquesta realitat.

No obstant, també he de dir que els dies de Nadal són unes dates ideals si gaudeixes del que realment val la pena, de la gent que estimes i t'aporta coses i que mai et falla. I sobretot, els que renuncien al consumisme i no se senten culpables si no gasten molts diners per fer els regals. A tots ells i elles, us desitjo un Bon Nadal!!!

Problemes de comunicació

En una conferència feta avui a la Universitat Autònoma de Barcelona, el periodista Andreu Buenafuente ha assegurat que el govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha caigut per una nefasta política de comunicació. Buenafuente també ha dit que a Espanya no es té en compte la comunicació i que encara hi ha molt camí per recórrer en aquest camp.


No puc estar més d'acord amb el periodista de Reus en aquests dos punts: és evident que a Zapatero li ha passat factura no reconèixer la crisi fins que realment estàvem totalment immersos en ella i d'altra banda, fer promeses que no ha complert (recordeu allò de "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"?).

Els problemes de comunicació, però, és un dels aspectes que poden haver contribuït al col•lapse de l'executiu de Zapatero, però no l'únic. L'augment d'aturats, les retallades i la política erràtica en matèria d'infraestructures també han aportat desencís als seus votants i a l’opinió pública.

I sí, Buenafuente encerta de ple quan diu que no es té en compte la comunicació. És una realitat que moltes empreses i administracions no li donen importància a aquest aspecte. Menystenen el paper dels periodistes i es dediquen a posar traves a la seva feina. També es dóna el cas que moltes institucions apliquen el criteri de callar i esperar que passi de llarg el problema. En algunes ocasions aquesta solució pot ser vàlida, però al final la veritat surt a la llum. Això provoca que les clatellades contra l'entitat siguin encara més fortes i que, a més, s'hi sumi l'enuig del periodista i del mitjà.

Jo sóc periodista i he treballat majoritàriament en departaments de premsa. Entenc que la feina d'aquestes àrees és fer de pont entre el mitjà i la institució, sense posar pegues i actuar amb la màxima transparència possible. També els mitjans, però, han d'informar amb la màxim rigor possible, sense subjectivismes i mai decantant-se per una de les fonts citades. Potser així es millorarà la informació que rep la ciutadania i s’aportarà un punt de vista més proper a la realitat.

 

No em diguis 'Queta'

Vampira, prostituta, proxeneta, pederasta...A Enriqueta Martí se l’ha conegut per molts noms i, com podem veure, cap d’ells positiu. A punt de complir-se 100 anys de les atrocitats que la van donar a conèixer, Enriqueta Martí està d’actualitat arran de l’obra que s’està fent al teatre del Raval, sota el títol La Vampira del Raval, i que gira al voltant de la seva vida. Una bona manera per descobrir la que podria ser l’assassina en sèrie més sanguinària del nostre país.

Durant els matins es dedicava a demanar almoina pels carrers de Barcelona. Per la nit, es vestia de luxe i es passejava pels voltants del Liceu per vendre els seus serveis. Aquí és on també oferia nens d’entre 3 i 14 anys per a serveis sexuals a gent de les classes benestants de la ciutat.

Aquest només era el primer pas d’entrada a una ànima perversa, malalta i mentidera. Als nens que no li servien, els matava i els utilitzava per fer ungüents i elixirs a partir dels seus fluids, dels ossos i dels seus cabells.

Mai s’ha pogut quantificar el número de nens morts a mans de la vampira del Raval, però s’especula que, com a mínim, es van trobar restes de 12 infants en l’ultima detenció. Tot i això, si realment s’hagués conegut la dimensió real dels crims, la xifra seria molt superior.

Misteriosa mort

El segrest de la Teresa Guitart, coneguda com Tereseta, va ser el seu últim crim. Una veïna xafardera va veure un dia a la nena a través d'una finestra de la  casa d’Enriqueta Martí. Això va provocar l’escorcoll de la casa (amb l’excusa que hi tenia gallines) i la seva posterior detenció. Per sort, la nena va ser rescatada en vida, però altres infants no van córrer la mateixa sort.

Hi ha moltes incògnites al voltant de la seva mort. Hi ha versions que diuen que va morir linxada per les seves companyes de la presó, altres asseguren que va morir de càncer, i, finalment, hi ha la versió que Enriqueta fou executada de manera silenciosa per no delatar els noms dels seus clients.

I aquest és el gran drama, que com sempre, els poderosos implicats se’n van sortir indemnes. Protegits per la justícia del moment i culpables com ella, no van rendir comptes on i quan tocava.

Ah, i quan parlis d’ella, no li diguis Queta, que no li agrada.

La culpa, del DJ

Sempre acostumem a culpar als altres dels nostres problemes. És una mania que tenim els humans. Els polítics, els jefes i fins i tot les parelles són els principals blancs per abocar-hi a sobre les nostres frustracions. Hi ha casos, però, que la gent culpa al disc jockey, DJ para los amigos, dels seus problemes.

La primera de la llista és Jennifer López. Creu que per ser famosa, guapa i amb diners, el DJ caurà rendit als seus peus i posarà la seva cançó favorita. No sabem, però, quina cançó demana l'actriu, però veient la passivitat del disc jockey i el mosqueig de la JLO, segur que ha demanat el darrer èxit de Tijeritas.

Robbie Williams encara va més enllà. En aquest cas no li demana una cançó a la pinchadiscos i només vol un ball amb ella. Però la noia és tan exigent, que l'ex-Take That s'hi deixa la pell, de manera literal.

El cas contrari als dos presentats és el de Pink. En aquest cas, la cantant no es queixa del DJ sinó tot el contrari: l'eleva a la categoria de déu. Com veieu, hi ha gustos per tot.