Per la boca mor el peix

Molta gent diu que les paraules se les emporta el vent. Això és cert si dius el que penses enmig del desert i sense una càmera que t'estigui gravant. Darrerament, però, hem pogut comprovar que ets esclau de les teves paraules i que aquestes se't poden girar en contra.

Inevitable no fer referència al Barça-Madrid d'ahir. Des de fa dues setmanes, jugadors com Cristiano Ronaldo han fet declaracions incendiàries, reptant al Barça de veure si són capaços de marcar vuit gols. A tant no s'ha arribat, però si que els madridistes s'han endut una bona decepció de la seva visita al Camp Nou (no cal recordar el resultat; millor no fer sang).

També portuguès i també amb incontinència verbal tenim a Jose Mourinho, l'entrenador del Reial Madrid. Entre els seus "amables" comentaris no podem oblidar la seva referència a la sequera golejadora de David Villa, davanter del Barça. No sabem si les seves paraules van ser màgiques, però des d'aleshores l'asturià ha recuperat l'olfacte i ja ningú s'enrecorda dels partits sense marcar i de les pilotes estavellades a la fusta.

I curiós que un entrenador tan poc estimat a Barcelona (ni a Xixó) digués fa més d'una dècada les paraules "siempre, con el Barça, en el corazón". Com canvia la història (Figo pot dir el mateix també).

No només en el futbol passen aquestes coses. Com oblidar aquella mítica frase de Zapatero en un míting final de campanya "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". I com ell, una llarga llista de polítics que en els darrers anys han promès de tot a la ciutadania, sense complir amb la seva paraula.

Hi ha persones que tenen la virtut d'hipnotitzar amb les paraules, fer creure a la gent qualsevol cosa amb una bona dialèctica i amb bones intencions. Això serveix per sortir del pas, però a llarg termini això se't pot girar en contra si no dones suport amb fets a les teves paraules. A vegades, parlar gratuïtament pot sortir molt car.

Sentit comú

Aplicar el sentit comú pot sonar a tòpic. Tothom pensa que això és el que fem la majoria de nosaltres, però, per desgràcia, en moltes ocasions no és així, ens compliquem la vida i, de retruc, la compliquem als altres.


Inevitable no fer referència a les imminents eleccions catalanes. Per sort, demà acaba la campanya i el diumenge podrem descobrir quin serà el govern català per als propers quatre anys. Si ens haguéssim de regir pels mèrits dels principals partits polítics, el panorama és molt desalentador.

Cap partit ha aportat cap proposta concreta de pes -que serveixi per esperonar als indecissos i als que tenen decidit no votar- i la majoria s’ha centrat en desacreditar als rivals (dient que vindrà el llop), aportant testimonis tendenciosos i sense explicar com solucionaran els nostres problemes.

El sentit comú: explicar de manera constructiva el que cal fer, sense fer cas del que diuen els altres. En paraules clares, agafar l’exemple Guardiola i treballar sense mirar el nas del que tenim al costat.

L’aplicació del sentit comú es pot traslladar a moltes altres esferes de la vida. Conduir amb sentit comú podria evitar moltíssims accidents, amb l’economia evitaríem entrar en pous com els que estem. Fins i tot, aplicar el sentit comú serviria per trobar-te els lavabod públics ben nets. Sembla (i és) senzill. L’important és voler (o no).

El 'yeti' català

Els catalans som meravellosos i tenim de tot. Disposem d'una llengua i una cultura pròpies, un Estatut propi (potser ara no és el millor moment per treure'n pit), un dels millors equips de futbol del planeta, entre d'altres virtuts.

També en aquells temes que no són tan vistosos, Catalunya dóna exemple, i fins i tot disposa del seu propi abominable home de les neus, o Yeti para los amigos. En els Pirineus catalans s'ha pogut veure en diverses ocasions (suposadament) una bestiola coneguda com el Simiot, i que seria el parent llunyà del temut Yeti de l'Himalaia.

El primer exemple va tenir lloc al 1979, en una zona del Pirineu d'Osca (sí, és Aragó, però fa anys estàvem units amb ells, no?) coneguda com Peña Montañesa. En aquesta zona d'alta muntanya, uns llenyataires van ser atacats per un ésser d'aspecte simiesc. Com acostuma a passar en casos d'aquest tipus, no se'l va tornar a veure.

Ja fa menys anys es va donar a conèixer a l'estiu de 1989 el contacte d'un animaló semblant en una zona del Coll d'Ares, en el Pirineu de Girona, amb un grup d'excursionistes. Ja en cròniques del segle X es parla d'aquest ésser per la mateixa zona i una llegenda del poble d'Arlés de Tec (veure aquest post) narra que les relíquies de Sant Abdó i Senen van servir per allunyar els simiots de la zona. A la foto següent es pot veure com està representat en una església d'Arlés de Tec.

Serà complicat saber si existeixen realment i també podem donar gràcies que a les muntanyes d'altres zones d'Espanya no hi ha animals semblants. En cas contrari, no seria estrany que el Tribunal Constitucional obligués a espanyolitzar el nom del simiot, per si de cas.

Fets inversemblants

Ahir va ser un d'aquests dies que t'adones que el món va per mal camí. T'adones que la humanitat pren una sèrie de decisions que no comprens i que són difícils d'argumentar. Comencem pel primer tema, que no podia ser un altre que el Barça-Madrid del 29-N i que es jugarà en dilluns.

Mal dia pel futbol, per molt que diguin que la gent anirà igualment al camp. Personalment el dilluns és el dia més complicat de la setmana, on tot costa més i només tens ganes que passi la jornada de la millor manera per arribar a casa i relaxar-te. Ara resulta que un dels partits més esperats de l'any pot condicionar unes eleccions.

Si guanya el Barça la gent votarà a uns i si perd a uns altres? Els dos fets són compatibles i es poden celebrar el mateix dia, tenint en compte que un partit de futbol pot jugar-se a partir de les 9 i els col·legis electorals tanquen a les 8.

Clar, els perjudicats principals són les televisions, perquè uns espectadors preferiran el futbol i els altres veure quin és el pròxim govern de la Generalitat. La solució, salomònica: un dia per a cada cosa i tots contents.

Segon fet sorprenent. Anglaterra està revolucionada amb les retallades anunciades pel primer ministre David Cameron. Avui, una de les mesures proposades pel seu executiu se centra en imposar algun tipus de multa als aturats que porten 8 anys sense treballar i que han rebutjat totes les feines que se'ls hi han proposat!! Però en aquest món no s'aplica el sentit comú? I a sobre es queixaran...

L'ultim recordatori és per al programa Gran Hermano. La direcció de l'espai va expulsar la setmana passada a dos concursants que, segons sembla, estaven fent muntatges per guanyar audiència i forrar-se al sortir. "Heu trencat l'esperit del joc i la feina que hem estat fent durant anys". Quina prova de dignitat i professionalitat. Això sí, Gran Hermano no vol fer diners i treballa per altruïsme, però en el programa d'ahir van fer milers d'anuncis abans de començar, presentació d'un minut i tornar a fer anuncis.

Quin món. Hi ha dies que millor desconnectar de tot aquest circ en el que vivim i gaudir de les coses que valen la pena.

Drogues ¿intel·ligents?

En les darreres setmanes hem pogut comprovar com els traficants de drogues se les pensen totes per a no ser descoberts. Aquest dimarts, precisament, s'ha donat a conèixer la sentència a un home que va amagar cocaïna en diverses figuretes del pessebre. Ja ni les tradicions es respecten...

Temes com aquest posen al descobert que avui en dia la creativitat trenca fronteres. Si aquestes persones destinessin el seu enginy a bones causes, segur que hi hauria menys pobresa al món i remei per a diverses malalties, però no és el cas. Per tant, analitzarem els millors camuflatges per a no ser descoberts a l'hora de traficar.

El cotxe fúnebre: A principis de mes es va informar que un grup de bolivians va ser detingut per traficar droga mitjançant un cotxe dels morts. Segurament la policia no s'imaginava el que portaven (o no s'atrevia) a parar-los, tot i que feia 17 mesos que estaven sent investigats.

Un calamar gegant farcit: La policia de Perú va interceptar aquesta "nova" espècie animal amb 700 qulos de cocaïna en el seu interior. El seu destí era Mèxic i després els Estats Units. Desconeixem, però, si els responsables van culpar al calamar d'haver estat golafre i haver consumit per la seva banda la droga.

Patates fregides de cocaïna: Fa quatre anys, a Texas, es va interceptar un pot de la marca Pringles que estava ple de patates fregides fetes de cocaïna. Un gran treball d'artesania difícil de descobrir.

I com aquests n'hi ha molts altres casos, igual o més curiosos. Si us interessa saber més, podeu entrar aquí. Això sí, espero que només ho feu per curiositat, no per buscar idees.

Llegendes no tan urbanes

Des de petits ens ensenyen que no s'ha de posar mai el gat al microones. Bé, ni al microones ni a cap electrodomèstic, ja que les conseqüències poden ser terribles. Això ens porta a la mítica lleganda urbana de l'àvia, que un dia va posar el seu gat al microones perquè s'havia mullat. Com us podeu imaginar, aquest fet va provocar la mort del gat (millor no entrar en detalls escatològics).

Aquest incident va provocar que l'anciana denunciés al fabricant del microones, ja que a les instruccions no s'avisava que posar el gat a dins d'aquest aparell li podia provocar la mort. Mai s'ha demostrat si això és cert i molta gent diu que tot és una llegenda urbana, amb la moralina que ens hem de llegir les instruccions i que els fabricants no han de passar res per alt.

Sobre aquesta temàtica, durant la setmana passada va sortir a la llum un cas que demostra que aquestes coses passen i que no són simples llegendes urbanes.

Un ciutadà anglès de 44 anys va decidir posar a prova la vida de la seva gata (Roxy) i fer-li viure un calvari de tres etapes: primer posar-la durant 8 segons en el microones, després fer-li estar set segons en una secadora, deixar-la posteriorment vint segons en el congelador per acabar-ho tot en una immersió en un bol d'aigua.

Per sort, la gata està viva i el responsable ha estat condemnat a 126 dies de presó per crear un patiment innecessari. A més, durant 10 anys no podrà tenir cap animal al seu càrrec. En aquest cas, la moralina diria que els animals tenen drets i que l'estupidesa també es paga.

Els taüts lliscants de Barbados

La badia d'Oistins, a Barbados, és una de les perles del Carib. Platges amb sorra blanca i aigua transparent són el comú denominador d'aquest indret, com es pot veure a la imatge. No obstant, darrere d'aquest lloc perfecte per a unes vacances s'hi amaga una rondalla que posa els pèls de punta i que és molt adient per a les dates en les que ens trobem.

La història comença el 9 d'agost de 1812, en el cementiri local de Christ Church, quan es disposa a donar sepultura a una dona de la família Chase, dins el panteó familiar. En el moment d’entrar a la cripta, s'adonen que els dos taüts que hi havia fins a la data estaven moguts. Dins de la perplexitat, s’atribueix la causa a una malifeta dels esclaus (la relació del patriarca de la família, Thomas Chase, amb la gent de l’illa no era bona), es tornen a col·locar els sarcòfags i tot queda com una anècdota.

Un mes després, precisament, mor el patriarca de la família. En aquesta ocasió, però, s'entra a la cripta i tot es troba normal. La situació, però, es torna a alterar al cap de quatre anys (1816), quan s’obre el panteó per donar sepultura a un nen de la mateixa família. En aquesta ocasió, els taüts tornaven a estar moguts.

A partir d’aquí, l’anècdota comença a generar por i respecte entre la gent de l’illa. Els esclaus negres ho atribueixen a esperits malignes i les autoritats no hi troben una resposta racional. També l’incident desperta curiositat en altres parts del món, provocant que gent de diverses zones d’Europa assisteixi a l’illa per seguir de prop el fenomen.

L’expectació arriba a cotes més altes el 17 de juliol de 1819, quan s’obre de nou el panteó per enterrar a un nou membre de la família. En aquesta ocasió, tot torna a estar mogut i fins i tot algun dels taüts presenta senyals evidents de violència, amb algun fragment trencat.

Un responsable polític de la zona, el vescomte de Combermere, decideix posar-hi fil a l’agulla i encarrega una exhaustiva investigació per determinar si algú entra per algun amagatall secret. Per aquest motiu es tornen a col·locar bé els taüts, es posa fina sorra a l'interior i es tanca l'entrada del panteó amb ciment i amb el segell del vescomte.

Un any més tard, es decideix tornar al lloc dels fets. Tot i que no ha senyals de què hi hagués entrat ningú, l'interior estava de nou remogut, amb més desordre que mai (en la següent imatge es pot veure una comparativa de l'abans i el després). Fins i tot a l’obrir la pesada llosa d’accés, un dels taüts hi feia contacte.

Es determina, per acabar amb el tema, una solució, ben senzilla: es buida el panteó i es trasllada als difunts a un altre lloc del cementiri. Actualment, el panteó (buit) es pot visitar.

Causes? N'hi ha per a tots els gustos: per una banda s'assegura que tot és una broma de mal gust, altres ho atribueixen als gasos dels cadàvers i alguns ho vinculen amb possibles riuades, que a l'entrar l’aigua dins del panteó es poguessin moure els taüts (no es van registrar importants pluges en aquella època).

No obstant, és un misteri que serà difícil de resoldre i que quedarà com una història de les coses que poden arribar a passar en un cementiri.

Abandonat però molt viu

Belchite és un poble abandonat que està a uns 50 quilòmetres de Saragossa. Es troba totalment en ruïnes i encara s'hi poden veure els efectes de la Guerra Civil. No obstant això, és un poble ben viu per a moltes persones.

El primer en donar-li a Belchite una distinció especial va ser el propi Franco, que va deixar el poble sense reconstruir com a monument per recordar els efectes de la guerra i per demostrar les atrocitats del bàndol republicà. Això sí, al costat es va construir un nou poble (Belchite nuevo) gràcies a la "col·laboració" dels presoners de guerra, que van treballar per aixecar-lo.

Com podeu veure a les imatges, el poble és fantasmagòric, solitari i pot ser un escenari perfecte per al cinema. Això no ha passat desapercebut pels buscadors de localitzacions i Belchite ha sortit en un total de setze produccions, entre les que destaquen El laberinto del Fauno (2005), Las aventuras del Barón Munchausen (1988) i Mecanoscrit del segon origen, sèrie emesa per TV3 el 1985.

I també els seguidors dels misteris han trobat en el poble abandonat una mina per a les seves investigacions. En aquest indret s'han pogut gravar psicofonies (gravacions amb pressumptes missatges dels difunts), on s'escolten els sons dels avions bombardejant el poble i el soroll dels trets, així com les veus dels pressumptes caiguts en la batalla.

Un poble en ruïnes, sense vida física però molt viu en la memòria de molts, ja que 10.000 persones acostumen a visitar-lo anualment.