Picaresca arqueològica

Indiana Jones va mostrar al món un nou estil de fer arqueologia, que s'allunyava dels cànons clàssics i carrinclons d'aquesta professió: seriós i dogmàtic a l'hora de donar classes però valent i intrèpid a l'hora de buscar nous tresors.

Va crear escola, sense cap mena de dubte, però per desgràcia també va posar de manifest que agafar una antiguitat sense respectar d'on prové no és el més correcte, encara que portis un fuet (dels que fan mal, no dels que es mengen). En aquest sentit, el tràfic de restes arqueològiques torna a estar d'actualitat en els darrers dies.

Durant aquesta setmana hem vist com una dona boliviana intentava enviar cap a França -i per correu ordinari- una mòmia de la cultura inca. Estava en molt bon estat i es va trobar per casualitat, en una cerca rutinària. La dona, no sabem si dient la veritat o no, va dir que un ciutadà peruà li havia donat un paquet, sense donar detalls del que hi havia dins. Imaginem que com a mínim ho deuria fer per correu certificat i com a objecte fràgil.

                                             

La picaresca, és un dels grans valors que ha de tenir un arqueòleg. Sinó que li preguntin a Borchard, el descobridor del bust de Nefertiti al 1913. Conscient de la bellesa d'aquesta obra d'art, va decidir amagar-la i declara com una peça de guix sense valor. Des d'aleshores està en un museu de Berlin.

També és d'imaginar que amb el pas dels anys i amb el sorgiment de la consciència cultural de cada país s'han multiplicat les tensions entre nacions: Grècia enfrontada amb Gran Bretanya pels frisos del Partenó i les Cariàtides, Egipte amb mig món (hi ha antiguitats egípcies en qualsevol museu, fins i tot al de Montserrat!) i Gran Bretanya amb l'Iran, entre d'altres.

Sobre aquest darrer cas, el govern iranià va trencar relacions amb el Museu Britànic per no retornar el cilindre de Ciro (segle V a.C) a principis d'aquest any.

El motiu: no era el moment adequat degut a les tensions populars que es vivien al país. Sí, no és el millor context per retornar la que es considera primera declaració de drets humans de la història, però si et compromets cal complir amb la paraula. En cas contrari, no dius res i que dia passa any empeny, com fa la majoria.

Sí, vull (però depèn d'on)

Avui en dia la gent està cansada de la rutina. Es busquen emocions fortes, experiències extremes i, sobretot, fugir de la normalitat. Això també passa en el camp dels casaments, on es busquen noves fórmules per fer inolvidable el que ha de ser el dia més feliç de la teva vida.

El camp del F.C. Barcelona és un espai que serveix per a tot: jugar a futbol (en altres èpoques per tirar-hi caps de porc), celebrar-hi concerts, reunir a les congregacions dels Testimonis de Jehovà, entre d'altres. Ara, s'afegeix una nova aplicació i el club posa a disposició dels interessats casar-se en el camp on Bogarde instaurava la seva llei per la banda esquerra. Ja en el primer dia de la posada en marxa d'aquesta iniciativa (fa una setmana) es van rebre 25 peticions.
 
Per als que no siguin amants del futbol i prefereixin un bon apat, als Estats Units (concretament a Portland, a l'estat d'Oregon) hi ha un establiment especialitzat en donuts (Voodoo Doughnout) que t'ofereix des de 2003 la possibilitat d'organitzar-te el casori (a persones i també a animals, com els gats de la foto). Els preus varien en funció de les teves necessitats (entre 25 i 300 euros). El que no sabem, però, és si el petó és abans o després de menjar-te un bon donut ensucrat.

I si ets dels que necessiten l'adrenalina per viure, un aquari de Long Island t'ofereix la possibilitat de casar-te rodejat de taurons. Això sí, protegit per una gàbia, com es pot veure en aquest reportatge.

Casaments per a tots els gustos i on les llàgrimes de la sogra deixen de ser l'emoció principal.

Inspiració catalana

Fa temps que tinc la mosca darrera l'orella i començo a tenir molt clar que els personatges públics catalans serveixen com a font d'inspiració per als guionistes de Hollywood. No us ho creieu? Aquí en teniu algunes proves.

Fa unes setmanes que s'ha estrenat als nostres cinemes la pel·lícula de dibuixos animats Gru, mi villano favorito, i que narra les aventures d'un malvat que vol portar a terme la malifeta més important de la història. El seu rival a la pel·lícula es diu Vector, que s'assembla misteriosament a Berto Romero.

Ja fa uns anys, també en el món de l'animació, molts van trobar una gran similitud entre el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, i el dolent d'Schreck, Lord Farquard.

I ja en la dècada dels 90, el thriller ambientat a Mart i interpretat per Arnold Schwarzenneger, Desafío Total, presentava un líder de la minoria rebel (de nom Quato), que s'assemblava molt a l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. No sabem si per casualitat (o no), però els dos representen un paper molt similar, a més de tenir un aspecte sense massa diferències.

No sé vosaltres, però començo a pensar que Catalunya és la cantera de Hollywood.

Una prohibició repetida

Aquest dimarts 19 d'octubre de 2010, la ministra de Sanitat del moment, Trinidad Jiménez, (ara, substituïda Leire Pajín) ha assegurat que prohibirà el tabac en tots els llocs tancats i en espais infantils, encara que estiguin a l'aire lliure. El tema de la prohibició del tabac està d'actualitat, però la restricció de fumar fa molts anys que existeix i en moltes parts del món, amb mesures que s'han donat a conèixer com a novedoses i que s'ha demostrat que ja existien des de fa anys.

Ens desplacem a l'Alemanya nazi, a la dècada dels 30. Una de les prioritats de Hitler es va centrar en prohibir el tabac, ja que considerava que era un cost massa elevat per a l'Estat i alhora perjudicava la salut dels alemanys. Es va prohibir fumar en hospitals, oficines públiques i en cases de descans. Fins i tot es posava la imatge d'una calavera a les caixetes de cigars per disuadir als fumadors, una mesura que s'aplica ara i que, com podem veure, ja fa temps que estava inventada.

També l'Islam s'adapta als nous temps i fomenta la prohibició del tabac entre els seus fidels. La segona organització islàmica més gran d'Indonèsia va prohibir al març d'aquest any el tabac als més de 30 milions seus de seguidors. El motiu era ben senzill: fumar et mata lentament i l'Alcorà condemna clarament el suicidi. Una decisió que té mèrit en un país que és el tercer consumidor mundial de tabac.

A casa nostra, la Vanguardia publica, en la seva edició del dia 20, un article anomenat La Barcelona más fumadora i que informa sobre un llibre titulat Drogues, dolços i tabac, editat per l'Institut de Cultura de Barcelona.  Aquesta obra analitza el paper dels dolços i les drogues en la Barcelona del segle XVIII. Una de las curiositats, entre moltes altres, és que el bisbe de la ciutat va prohibir als capellans que fumessin durant la missa.

Una mostra que prohibir el tabac per preservar la salut dels ciutadans és un invent que fa anys que existeix.

Els altres candidats

És cert que la societat catalana (i també l'espanyola) porta uns anys una mica desencantada amb els polítics. Les altes xifres d'abstenció i la proliferació de noves forces polítiques sorgides a partir d'escisions dels partits grans evidencien que la política s'ha de reinventar i que ha de buscar noves fórmules per arribar a la gent, tot i que consti que ja fa temps que hi ha diversos intents per canviar el mapa polític existent.

La primera experiència és l'aparició de la C.O.R.I (Coordinadora Reusenca Independent), un partit polític encapçalat per Ariel Santamaria, l'alter ego d'Elvis Presley. Tot i fer algunes propostes surrealistes (en la campanya de 2003 proposava, en la nit electoral, visitar les seus dels altres partits polítics per felicitar-los pels resultats obtinguts i "gorrejar-los tot el sopar i beure possible"), van obtenir representació a l'Ajuntament de Reus.

Més recent ha sortit a la llum la possibilitat que Belén Esteban es pogués presentar a unes eleccions. El més sorprenent és que la princesa del pueblo podria arribar a ser la tercera força política de Catalunya (no em quadra tenint en compte que la majoria dels catalans volen la independència) i també obtindria una gran quantitat de vots en les eleccions generals.

La darrera proposta curiosa és la que ens presenta un hàmster per president de la Generalitat (Hamster for President). Aquesta proposta assegura que un hàmster no serà corrupte, no viatjarà en avions privats i s'haurà de substituir cada quatre anys, entre d'altres. Una idea original, però desgraciadament posa de manifest la salut de la nostra política.

Si ens ha de governar l'Esteban o un hàmster, que déu ens agafi confessats!

Herois urbans: el gimnasta octogenari

Cada dia arriba puntual, amb samarreta, pantalons curts i els mitjons blancs lleugerament pujats. El seu caminar lent i cansat evidencia que es tracta d'una persona d'avançada edat, però avui en dia les aparences enganyen.

Al gimnàs sempre utilitza les mateixes màquines, sense fixar-se en el seu entorn i sense parlar amb ningú. No agafa pesos molt grans, però repeteix els moviments en diversos aparells per guanyar més força. Ja fa dies que l'observo i em faig moltes preguntes: ¿quina edat tindrà? ¿cada dia és capaç de venir fins aquí i fer exercici?

Aquest dissabte l'he tornat a veure i la meva curiositat ha estat més atrevida que la meva prudència. M'he dirigit a un dels monitors i amb molta educació li he preguntat l'edat del vellet: "Té 85 anys i ve cada dia", em respon. Quina sorpresa!

I si això no fos poc m'informa el monitor que assisteix al gimnàs dues vegades al dia. Casos com aquest m'emocionen i em demostren que hi ha gent que es mereix un monument. No ha salvat vides, no ha pujat l'Everest ni ha guanyat el tour de França -bé, qui sap, potser preguntant esbrino que ha fet coses molt importants a la vida-, però demostra que amb voluntat tot es pot aconseguir.

I com diuen els de Font Vella, no pesen els anys. En aquest cas, tenen tota la raó!

15 d'octubre, dia del futbolista

Donant una ullada a les efemèrides d'avui he observat que en 15 d'octubre ha nascut un gran nombre de futbolistes (alguns coneguts i altres que no els coneixen ni a casa seva a l'hora de dinar). Des de 1958 fins l'actualitat han nascut en aquesta data gairebé 10 futbolistes.

Hi ha jugadors de totes les procedències i de totes les edats. Per començar, tenim a jugadors coneguts com Didier Deschamps, que va néixer el 1968 i es va convertir en el líder del mig del camp de la Juventus i de la selecció francesa. Actualment, el francès és entrenador de l'Olimpique de Marsella.

Un altre francès, però més jove, també va escollir la data d'avui per néixer i treure el cap. I precisament amb el cap ha aconseguit la majoria de gols al llarg de la seva carrera. Aquest no és un altre que David Trezeguet (1977), un altre icona de la Juventus de Turí i que actualment viu la seva segona joventut a l'Hércules d'Alacant.

I què podem dir d'Andy Cole? Un davanter poc vistós però que assegurava cada temporada un munt de gols al Manchester United, sobretot quan feia parella atacant amb Dwight Yorke. El davanter va néixer fa 39 anys a Anglaterra.

Altres jugadors nascuts en 15 d'octubre són: Marco Antonio Gómez (1958, xilè), Jorge Campos (porter mexicà nascut el 1966 i que es va caracteritzar per portar samarretes de colorins que li anaven una mica grans, com es veu a la fotografia de dalt), Patricio Urrutia (1977, equatorià), Paul Robinson (1979, anglès) i Walter López (1985, uruguaià).

L'esperança madridista

I avui, el Reial Madrid estarà de festa i celebració, ja que el jugador que ha de canalitzar el joc ofensiu dels merengues (i no parlo de CR7) compleix 22 anys. Em refereixo a l'alemany, d'ascendència turca, Mesut Özil. Sí, aquell que juga bé però que té uns ulls saltons i amb un doble del món del cinema.  

A ningú li agraden

Alguns les coneixem com a "collejas", altres com a "calvots" i, finalment, hi ha la clàssica definició de "tortas". Rebi el nom que rebi, patir un cop al clatell resulta dolorós però sobretot humiliant. A l'escola no hi havia res pitjor que rebre una d'aquelles sonores bufes, que encara que no feien mal sonaven molt fort, el que provocava que la gent es girés sorpresa per comprovar d'on provenia el so.

Avui, els temps estan canviant, tant que fins i tot hi haurà gent que s'ho pensarà dues vegades abans de donar un calvot. L'Audiència de Barcelonaha condemnat a una escola religiosa de Barcelona a pagar 1.000 euros d'indemnització a un nen que rebia collejas de set companys seus en el vestuari, segons informava ahir Europa Press.

Com us podeu imaginar, el nen va patir molt, va haver de deixar l'escola per un temps i va portar el nen diverses vegades a l'hospital per no trobar-se bé. I com sempre, complicat decidir qui té la culpa: els nens    -no deixen de ser menors-, els pares -responsables de l'educació dels seus fills- i l'escola -ha de vetllar per la integritat dels seus alumnes, sense dir que tot és un joc de nens-.

Bullying, una amenaça a gairebé el 2% dels nens de l'Estat espanyol

Tot i que la notícia no deixa de ser curiosa, es posa al descobert un problema molt important a les escoles del nostre país: l'assetjament escolar o bullying. Potser un dels casos més coneguts i, desgraciadament pioners, va ser el de Jokin, un nen de 14 anys natural d'Hondarribia i que es va suicidar arran de l'assetjament d'un grup d'alumnes del centre on estudiava.

Segons el web Guia Infantil, prop del 2% dels nens espanyols estan en risc de patir assetjament a les escoles. Per desgràcia, segurament això només és la punta de l'iceberg i podem trobar molts casos que no surten a la llum per por a represàlies.

Com apuntàvem abans, la responsabilitat en aquest cas és compartida per tots. Potser el dia que tothom assumeixi el seu paper evitarem situacions com la d'aquest post, que tot i ser curiosa, amaga en realitat un problema que cal eradicar.

¿No ens passem una mica?

Des d'un temps ençà m'adono que gairebé cada dos per tres se celebra el Dia Mundial d'alguna cosa. Ben cert és, que alguns d'ells tracten temes importants als que cal donar repercussió i conscienciació, però, n'hi ha d'altres que no tenen massa sentit. Aquí el repàs dels que he trobat més curiosos i il·lògics.

El dia 5 de maig se celebra el Dia Mundial de la Higiene de Mans (com a mínim a Canàries), tal i com informa aquesta notícia publicada a la premsa local. La celebració va tenir lloc a diversos hospitals de la comunitat. Potser seré mal pensat ( i també maliciós), però no hauria de ser una obvietat que els metges es netegin sempre les mans en els hospitals? Si s'ha de celebrar un dia així per fomentar una mínima higiene en els hospitals (en aquest cas canaris), espero no posar-me mai malalt en aquestes illes.

Demà, dia 9 d'octubre, se celebra el Dia Mundial del Correu. Molts dels vosaltres us vindran al cap preguntes molt malintencionades: ¿serà aquesta jornada la que, per fi, el correu arribi a temps?, ¿un dia més de festa, però si treballen molt poc!". Hi ha opinions d'aquest tipus que us han rondat pel cap. Segur que encara riureu més quan sapigueu que aquesta jornada és per presentar els nous productes del ram. A sobre a vendre'ns més històries!

Com us podeu imaginar, hi ha molts dies mundials que giren al voltant de la pau: el dia mundial de la no violència, el dia mundial de la població, el dia internacional per la pau, entre d'altres. No obstant, n'hi ha un posat amb calçador: el Dia Mundial de la Ciència al Servei de la Pau i el Desenvolupament. Encara em frego els ulls ara. Potser hi ha gent que creu que Terminator viu entre nosaltres i que les màquines un dia es rebelaran per destruir la humanitat.

Ja es dóna per fet que la ciència està al servei de la pau, per fomentar el desenvolupament i el benestar de les persones, no? No fa falta que ens recordin una concepció que tots la donem per sentada. I segur, que celebrar aquests dies costa diners, pocs o molts.

Per a més informació, podeu consultar el calendari de Dies Mundials.

Tecnologia no tan bona

Ignorància, tecnologia i foscor. La suma d'aquests factors pot resultar letal, sobretot si et trobes a prop de l'embassament més gran de l'Estat espanyol.

Abans d'ahir, dues persones circulaven en un cotxe a prop de l'embassament de la Serena (a la foto), a la província de Badajoz. Es guiaven amb un dispositiu GPS, que els indicava circular per una antiga carretera que acabava al pantà. Al ser fosc, no conèixer la zona i estar el GPS despistat, el cotxe es va introduir a les aigües del pantà i un dels ocupants va morir ofegat.

Dependència de la modernitat

Aquesta notícia posa de manifest un debat: és indispensable la tecnologia en les nostre vides? Podem viure sense mòbil, sense Ipod, sense Playstation i sense GPS? Tot això ens dóna la felicitat? Hi ha gent que dirà que no, que acostumada a una vida fàcil amb aquests aparells no voldran renunciar a ells, encara que el dia que fallin sigui l'equivalent a la tercera guerra mundial.

Altres, però, cada cop adopten un estil de vida lliure d'aparells prescindibles i sense televisió a les seves llars (hi ha companys de feina que no tenen tele, cosa que em sembla admirable).

Des de fa uns anys existeix un moviment conegut com neoludisme, amb idees molt radicals i que s'oposa totalment a la revolució digital i a la dependència de la tecnologia.

Entre poc i massa, però tinguem en compte una reflexió: un professor meu d'antropologia assegurava que les tribus més aillades de la civilització vivien molt felices i no necessiten res més. Prova això que la tecnologia no dóna la felicitat?

D'heroi a oblidat

Demà farà 10 anys que el popular negre de Banyoles va ser enterrat amb honors de cap d'Estat a la capital de Botsuana. Transcorregut aquest temps,la tomba està mig abandonada, envoltada de males herbes i escombraries, tal i com informava el diari La Vanguardia aquest diumenge 3 d'octubre.

Pels que no ho recordeu, el negre de Banyoles és un bosquimà de l'Àfrica que fou dissecat a mitjans del segle XIX i posteriorment va ser lliurat al Museu Darder de Banyoles. Durant 75 anys va estar exposat en aquest espai sense aixecar cap mena de polèmica fins el 1991, quan un metge espanyol d'origen haitià va denunciar aquest fet. Més informació en el reportatge emès fa uns mesos per TVE.

Això va provocar, com us podeu imaginar, un allau de crítiques i peticions per a què es retirés el bosquimà del museu. Finalment, el negre de Banyoles, convertit de manera inesperada en personatge mediàtic, va ser enviat al seu país d'origen, per rebre sepultura de manera digna en un parc de Botsuana.

¿On són els límits?

Casos com aquest posen al descobert un tema molt sensible: ¿és ètic exposar en un museu el càdaver d'una persona difunta? Segurament a molts de vosaltres, una imatge d'aquest tipus podria ferir la vostra sensibilitat i incomodar-vos. No obstant, el cas del 'negre de Banyoles' no és l'únic i en els darrers anys s'ha reobert aquest debat amb l'exposició "Bodies, the exhibition".

Aquesta mostra, que ha circulat per tot el món, exposava l'interior de 17 cossos humans i prop de 200 òrgans. S'havia especulat molt sobre la seva procedència, per tractar-se de cossos autèntics (procedents de la Xina) i conservats a través d'una avançada tècnica amb polímer.

D'opinions sobre aquest tema n'hi ha moltes. Alguns consideraran que exposar cadàvers pot fer un servei a la ciència, altres, però, ho poden trobar morbós i poc ètic.

Sigui com sigui, i tornant al nostre negre de Banyoles, 10 anys després del seu funeral, la seva tomba "serveix de cantonada en els partits del parc", com informa Xavier Aldekoa en la notícia de La Vanguardia. Ha passat d'heroi i icona mediàtica a element decoratiu d'un camp de futbol.

Comencem parlant d'aigua

No podia ser d'una altra manera, Primer de tot, però, em presento degudament amb aquest segon post. Em dic Xavi Duran, tinc 34 anys i sóc  periodista. Porto tres anys i mig treballant com a responsable de premsa de l'Agència Catalana de l'Aigua. No us espanteu, però, que en aquest bloc no parlaré de dessalinitzadores, transvasaments, sequeres ni d'altres temes relacionats amb l'aigua.

Sí, no obstant, que en aquesta peça parlaré d'aigua, però d'una que és miraculosa. Bé, sí, durant la sequera de 2007 i 2008 la que va començar a caure durant el mes d'abril podia tenir aquesta consideració, però la que us esmentaré si que és caldo de cultiu del programa de l'Íker Jímenez.

Arlés de Tec (o en francès Arles sur Tech) és un poble situat al sud de França, molt a prop de la frontera amb Catalunya, que disposa d'una curiosa abadia. L'edifici en qüestió no té massa història, però sí que té un racó enigmàtic i inexplicable: un sarcòfag d'època romana que genera, de manera inexplicable, aigua. En altres paraules, seria la potabilitzadora més antiga de la història.

La llegenda assegura que dins del sarcòfag hi ha les restes dels sants Abdó i Senen, màrtirs cristians de la persecució romana del segle II i que van ser traslladats a l'abadia francesa al segle X. Aquesta seria la teoria per justificar el perquè d'aquest fenomen.

Alguns pensareu que són filtracions, però la tomba està totalment aïllada. No obstant, una investigació desenvolupada l'any 2001 i publicada a la revista Atmospheric Research va desvetallar que l'aigua provenia de pluja i de la condensació de la rosada, que es filtrava a través de la pedra.

Tot i això, l'aigua té propietats curatives (al damunt del sarcòfag hi ha una representació d'un senyor feudal que va patir la llepra i es va curar gràcies a l'aigua, com es pot veure a la foto) i durant les festes de Sant Abdó i Senen (30 de juliol), es passegen les relíquies d'aquests màrtirs i es dóna aigua del sarcòfag als fidels.