La noia del metro

Una noia morena, amb mirada trista. Tocant la guitarra i cantant a l'estació de metro del carrer 14 de Nova York. Un dia qualsevol, va passar per la parada un executiu de la companyia discogràfica EMI i es va fixar en ella. A partir d'aquí, comença la carrera discogràfica de Patti Rothberg.

Semblarà una història inventada, però realment els començaments d'aquesta cantautora novaiorquesa van anar així. El seu disc de debut (Between the 1 and the 9, en al•lusió a la parada de metro on actuava) va tenir una bona acollida per la crítica i li va permetre fer gira per als Estats Units al costat de grups com Garbage, Midnight Oil o els Black Crowes.

Des d'aleshores ha editat tres discos més. Un exemple que la sort no ens somriu a tots de la mateixa manera, però sempre l'hem de buscar perquè algun dia ens la podem trobar i no sabrem què dir-li.

Cobi és un extraterrestre

La cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 serà recordada per moltes coses: els Manolos cantant "Amics per sempre", l'espectacle del Tricicle, els dimonis dels Comediants i l'enlairament de Cobi cap a les estrelles, dient adéu a tot el món.

En aquella nit del 9 d’agost, un cop acabada la cerimònia de les considerades millors olimpíades de la història, es va viure un fenomen estrany que va generar molta inquietud entre els ciutadans de molts pobles costaners de Catalunya. A través de trucades en alguns programes de ràdio, la gent alertava d'un estrany objecte volador no identificat (OVNI para los amigos) en el cel del litoral català (principalment la costa de Barcelona i el Maresme).

La resposta a aquest Expedient X català va arribar l'endemà, de la mà (o millor dit, de la barca) d'un pescador d'Arenys de Munt amb base a Blanes, que va trobar el peculiar OVNI davant de la costa del Maresme. L'ET en qüestió no era un altre que Cobi, la peculiar mascota dels jocs olímpics que va marxar cap a les estrelles al final de la cerimònia de clausura. El globus d'un vaixell amb Cobi a bord es va anar desinflant i això va fer que anés fent moviments erràtics, per aterrar finalment al mar.

Ja ho diuen que "the truth is out there".

Una llarga llista: mitjans de comunicació que tanquen portes

Lamentablement, el 2011 està sent un any terrible per al periodisme i els mitjans de comunicació. En els darrers dos mesos, les notícies sobre el tancament de mitjans ens arriben sense parar i alguna cosa hem de fer els que estimem la professió.

A continuació poso una llista dels mitjans afectats per tancaments, fusions o reduccions de plantilla. Segurament n'hi ha més, però aquests són dels que tinc confirmació. Clicant damunt de cada mitjà trobareu una notícia de referència, on podreu conèixer les decisions que s'han pres en aquests mitjans.

• Ràdio i Televisió de l'Hospitalet
• Ràdio i Televisió de Blanes
• Diari ADN
• Gavà TV
• Ràdio Manlleu
• Canal Nord (Alt Empordà)
• Fusió de la Sexta amb Antena 3
• El Punt Avui
• Ràdio i Televisió de Badalona 
• Público

M'estimo molt la meva professió i considero que molt poca gent defensa els mitjans. No pot ser, però, que davant la situació en la que estem vivint, tot se solucioni amb el tancament de mitjans i amb la reducció de les plantilles.

Els mitjans de comunicació tenen un rol social que consisteix en informar amb la màxima veracitat a la ciutadania. Per tant, cal preservar-los.

Les coses com són

Estem a Nadal, època de fer bona cara perquè toca, assistir a sopars amb gent que no aguantes i compartir taula amb familiars que només retrobes quan els convides a dinar o en enterraments. Kitsch, a través de la cançó Vigília, reflecteixen clarament aquesta realitat.

No obstant, també he de dir que els dies de Nadal són unes dates ideals si gaudeixes del que realment val la pena, de la gent que estimes i t'aporta coses i que mai et falla. I sobretot, els que renuncien al consumisme i no se senten culpables si no gasten molts diners per fer els regals. A tots ells i elles, us desitjo un Bon Nadal!!!

Problemes de comunicació

En una conferència feta avui a la Universitat Autònoma de Barcelona, el periodista Andreu Buenafuente ha assegurat que el govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha caigut per una nefasta política de comunicació. Buenafuente també ha dit que a Espanya no es té en compte la comunicació i que encara hi ha molt camí per recórrer en aquest camp.


No puc estar més d'acord amb el periodista de Reus en aquests dos punts: és evident que a Zapatero li ha passat factura no reconèixer la crisi fins que realment estàvem totalment immersos en ella i d'altra banda, fer promeses que no ha complert (recordeu allò de "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"?).

Els problemes de comunicació, però, és un dels aspectes que poden haver contribuït al col•lapse de l'executiu de Zapatero, però no l'únic. L'augment d'aturats, les retallades i la política erràtica en matèria d'infraestructures també han aportat desencís als seus votants i a l’opinió pública.

I sí, Buenafuente encerta de ple quan diu que no es té en compte la comunicació. És una realitat que moltes empreses i administracions no li donen importància a aquest aspecte. Menystenen el paper dels periodistes i es dediquen a posar traves a la seva feina. També es dóna el cas que moltes institucions apliquen el criteri de callar i esperar que passi de llarg el problema. En algunes ocasions aquesta solució pot ser vàlida, però al final la veritat surt a la llum. Això provoca que les clatellades contra l'entitat siguin encara més fortes i que, a més, s'hi sumi l'enuig del periodista i del mitjà.

Jo sóc periodista i he treballat majoritàriament en departaments de premsa. Entenc que la feina d'aquestes àrees és fer de pont entre el mitjà i la institució, sense posar pegues i actuar amb la màxima transparència possible. També els mitjans, però, han d'informar amb la màxim rigor possible, sense subjectivismes i mai decantant-se per una de les fonts citades. Potser així es millorarà la informació que rep la ciutadania i s’aportarà un punt de vista més proper a la realitat.

 

No em diguis 'Queta'

Vampira, prostituta, proxeneta, pederasta...A Enriqueta Martí se l’ha conegut per molts noms i, com podem veure, cap d’ells positiu. A punt de complir-se 100 anys de les atrocitats que la van donar a conèixer, Enriqueta Martí està d’actualitat arran de l’obra que s’està fent al teatre del Raval, sota el títol La Vampira del Raval, i que gira al voltant de la seva vida. Una bona manera per descobrir la que podria ser l’assassina en sèrie més sanguinària del nostre país.

Durant els matins es dedicava a demanar almoina pels carrers de Barcelona. Per la nit, es vestia de luxe i es passejava pels voltants del Liceu per vendre els seus serveis. Aquí és on també oferia nens d’entre 3 i 14 anys per a serveis sexuals a gent de les classes benestants de la ciutat.

Aquest només era el primer pas d’entrada a una ànima perversa, malalta i mentidera. Als nens que no li servien, els matava i els utilitzava per fer ungüents i elixirs a partir dels seus fluids, dels ossos i dels seus cabells.

Mai s’ha pogut quantificar el número de nens morts a mans de la vampira del Raval, però s’especula que, com a mínim, es van trobar restes de 12 infants en l’ultima detenció. Tot i això, si realment s’hagués conegut la dimensió real dels crims, la xifra seria molt superior.

Misteriosa mort

El segrest de la Teresa Guitart, coneguda com Tereseta, va ser el seu últim crim. Una veïna xafardera va veure un dia a la nena a través d'una finestra de la  casa d’Enriqueta Martí. Això va provocar l’escorcoll de la casa (amb l’excusa que hi tenia gallines) i la seva posterior detenció. Per sort, la nena va ser rescatada en vida, però altres infants no van córrer la mateixa sort.

Hi ha moltes incògnites al voltant de la seva mort. Hi ha versions que diuen que va morir linxada per les seves companyes de la presó, altres asseguren que va morir de càncer, i, finalment, hi ha la versió que Enriqueta fou executada de manera silenciosa per no delatar els noms dels seus clients.

I aquest és el gran drama, que com sempre, els poderosos implicats se’n van sortir indemnes. Protegits per la justícia del moment i culpables com ella, no van rendir comptes on i quan tocava.

Ah, i quan parlis d’ella, no li diguis Queta, que no li agrada.

La culpa, del DJ

Sempre acostumem a culpar als altres dels nostres problemes. És una mania que tenim els humans. Els polítics, els jefes i fins i tot les parelles són els principals blancs per abocar-hi a sobre les nostres frustracions. Hi ha casos, però, que la gent culpa al disc jockey, DJ para los amigos, dels seus problemes.

La primera de la llista és Jennifer López. Creu que per ser famosa, guapa i amb diners, el DJ caurà rendit als seus peus i posarà la seva cançó favorita. No sabem, però, quina cançó demana l'actriu, però veient la passivitat del disc jockey i el mosqueig de la JLO, segur que ha demanat el darrer èxit de Tijeritas.

Robbie Williams encara va més enllà. En aquest cas no li demana una cançó a la pinchadiscos i només vol un ball amb ella. Però la noia és tan exigent, que l'ex-Take That s'hi deixa la pell, de manera literal.

El cas contrari als dos presentats és el de Pink. En aquest cas, la cantant no es queixa del DJ sinó tot el contrari: l'eleva a la categoria de déu. Com veieu, hi ha gustos per tot.

Vides al límit

Sovint escoltem pel carrer que "el món està ben boig", una frase que en èpoques com la que estem vivint es repeteix de manera constant. Potser no ens adonem que el món no té cap culpa, que es comporta sempre de la mateixa manera i que els dements som els que habitem en ell i que tenim consciència.

Darrerament he conegut casos on es constata que la gent a vegades supera uns límits que mai hauria de travessar. S'encaminen cap el precipici, sense adonar-se que la vida és el regal més gran que tenim. Culpen al món de la seva desgràcia i pensen que tothom està en contra d'ells. És com si una petita taca d'oli pensés que ocupa més que tot un oceà.

I és evident que aquesta gent necessita ajuda, però pensen que ningú els escoltarà, que cridaran enmig de la multitud i que la seva veu quedarà engolida pels centenars d'ànimes al seu voltant. I no és així, sempre cal cridar, donar l'esquena a les desgràcies i tirar endavant. Encara que no ho sembli, sempre hi ha un camí, una llum a l'horitzó que ens marca les passes i una mà que ens agafa quan més ho necessitem.

¿Et podem creure, Mariano?

Totes les enquestes et donen com a vencedor de les properes eleccions generals. Guanyaràs per golejada (a no ser que hi hagi una catàstrofe) i a l'estil d'Helenio Herrera, sense baixar de l'autocar. Entre les poques mesures que has avançat del teu programa, assegures que no faràs retallades (tot i que al Salvados d'ahir deies que eliminaries moltes empreses públiques i per mi això és retallar), que no pujaràs els impostos ni tocaràs les pensions. Et podem creure que això serà així?

De moment el teu historial polític no és massa alentador. Ets l'inventor de l'expressió "hilillos de plastelina" en relació a l'enfonsament del vaixell Prestige. Vas voler minimitzar un problema que s'ha convertit en una de les pitjors catàstrofes ambientals d'Espanya.

Has venut espanyolitat a tort i a dret, acusant a moltes comunitats autònomes de separatistes i de mals patriotes. Després, però, per culpa d'un micròfon que no es volia apagar, assegures que la desfilada militar del 12 d'octubre, dia de la Hispanitat, és un "coñazo". Mal ejemple que dóna un patriota com tu.

I ahir, a Salvados de la Sexta, vas donar una imatge que a mi em va preocupar molt (Rubalcaba tampoc em va donar cap esperança), sobretot, per la falta de confiança que generes. Molt dubitatiu en les respostes i sense cap solució concreta per solucionar la crisi que patim. Tot i això, amb Rubalcaba vareu coincidir en un tema: cap dels dos va donar la xifra del que us costa la campanya electoral d'enguany. Anem bé...

Bocamoll

Diversos mitjans es fan ressò avui de la biografia del futbolista Slatan Ibrahimovic, un jugador brillant però alhora polèmic. Sorprèn que es faci tant cas de les declaracions del davanter suec, tenint en compte que va passar amb més pena que glòria per Can Barça.

El més lamentable de tot són les afirmacions que fa Ibrahimovic sobre companys que va tenir al Barça. Primer de tot, assegura que va se sentia gelós de Messi i que aquest estava massa protegit per Guardiola. Suposo que el tal Slatan no s'ha parat a repassar els premis que ha acumulat l'astre argentí en els darrers anys i la quantitat de gols que marca per temporada, cosa que ell no fa.

També es queda a gust sobre Guardiola, dient que té por de Mourinho i que hagués agredit a l'entrenador català si hagués continuat al Barça. Només cal dir-li que amb actituds així s'entén que no triomfés a Barcelona i que jugadors com ell, quan més lluny, millor. Mai passarà a la història del club un mercenari que no ha dubtat en vestir la samarreta dels dos equips de Milan.

Ja, però, també un comentari per tenir en compte: quin interès té la biografia d'un jugador jove, polèmic i amb fama de conflictiu i que no ha guanyat res? Informant d'aquestes polèmiques només contribuïm a què la gent compri la seva biografia i es parli d'ell del que fa fora del camp. Clar, el que fa a dins no desperta massa interès.

Closing time

Sempre m'ha agradat la imatge de les botigues a l'hora de tancar. Es respira encara a l'ambient el pas de desenes de persones per a satisfer les seves necessitats, mentre les cares dels dependents expressen cansament, però al mateix temps la satisfacció d'haver complert amb la feina.

Posem l'exemple d'una farmàcia. Amb les llums mig apagades pots contemplar les cares de les dependentes, amb els ulls cansats però amb un tímid somriure, mentre despatxen a la clienta que arriba amb les presses d'última hora. També dóna gust veure les carnisseries, amb el gènere gairebé exhaurit i acabant de vendre el menjar que queda al client que busca alguna cosa per sopar.

El moment de tancar la paradeta, com diria el Sr. Bachs, també és quan et retrobes amb els teus i gaudir del que queda del dia.

View from the hill

Tarda de dissabte. Els núvols comencen a tapar les muntanyes de la serralada del Cadí, a la Cerdanya. La migdiada apreta, però la pau i el paisatge em fan estar despert. Tot i que les previsions anunciaven pluges abundants, de moment han caigut quatre gotes, la quantitat justa per embrutar el cotxe (és la llei de Murphy).

La calma és total i és la manera d'escoltar tot el que tens a dins. Coses que han estat amagades o callades pel ritme de la feina, per les presses de la societat en què vivim i que ara demanen sortir. Una manera de reubicar pensaments, sensacions i allunyar-se del ritme de vida desenfrenat que ens acompanya la majoria del temps.

Potser només porto unes hores d'isolació, però en aquest temps ja t'adones de la bogeria que ens envolta i que anem per un camí que no és el correcte. Manifestacions i protestes per les retallades en sanitat, actituds polítiques incomprensibles, guerres en moltes parts del món i una humanitat que sembla abocada a una caiguda lliure.

En comptes de ser constructius precisament optem pel contrari: negar-nos a tot, criticar, queixar-nos i no aportar solucions. A vegades ho penso i en dies així es referma en mi la idea que en poblets aïllats és on es viu millor, donant importància al que realment mereix la pena. De ben segur que no tens tots els serveis dels que t'agradaria disposar (cinemes, museus), però tens tot el que necessites per viure, sense presses i amb la gent amb cares plenes de salut. Potser haurem de començar a pensar que el model de vida que tenim a les grans ciutats no és el més indicat, no us sembla?

Fish, cantant dels Marillion des del 1980 fins el 1989, té una cançó, View from the hill que il·lustraria aquest sentiment. A vegades, pujar a la muntanya t'ajuda a veure les coses més clares.

L'home que ho sap tot dels taurons

Fa uns dies tota la premsa informava de la mort d'un noi a les Seychelles, víctima d'un atac de tauró. La notícia encara es feia més dramàtica al saber-se que la víctima estava en aquest paradís de l'Índic en viatge de noces.

Dies abans que tots els mitjans se'n fessin ressò, una persona informava d'aquest atac en el seu blog, conegut com Swinatyourownrisk (Neda al teu propi risc). Si li dones una ullada, pots veure que hi ha notícies d'atacs de tauró de totes les parts del món (Estats Units, Sudàfrica, Rússia, Brasil, entre d'altres). No se li escapa cap.

L'encarregat d'aquest bloc es diu Markus i la seva fascinació pels taurons té una explicació ben clara: "m'aterren aquests animals des de que vaig veure la pel·lícula Jaws (Tiburón) quan era petit". I és que la seva professió tampoc té res a veure amb els taurons, ja que és dissenyador gràfic.

Realment aquest blog cal tenir-lo en compte, ja que s'actualitza gairebé a diari (o quan l'actualitat ho requereix) i aporta una font d'informació molt bona, per a qui l'interessi el tema, és clar.

The world's gone mad

A vegades costa entendre el món en què vivim. Presses, pressions, tensions, males maneres....Sempre vivim amb l'espasa de Damocles damunt nostre, amb una exigència molt alta i que en molts casos en la posem nosaltres. Si a la feina no rendeixes t'arrisques a anar-te'n a l'atur, si no estàs al 100% amb la teva parella pots quedar-te sense ella en menys del que esperes, si no vigiles amb el que passa en el teu entorn aquest et pot engolir.

Poses la ràdio i la televisió i t'adones que vivim en un bucle constant. Guerres sagnants, estafadors sense escrúpols, personatges esperpèntics, moviments que clamen per canvis profunds i urgents en la societat. Dubtes entre unir-te a la massa i fer força entre tots o bé allunyar-te i viure fora d'aquest món tan frenètic.

I sóc dels que pensa que el món està ple de coses bones, que en cada pas que donem hi ha coses que t'omplen, que et donen vida: el color de les fulles d'un arbre banyades pel sol, una mirada plena de tendresa i passió, el somriure innocent d'un nen, un llamp ben allargat. De coses n'hi ha moltes, però potser no li donem la importància reial.

Marillion, en la seva cançó The Invisible Man, comença amb la frase "the world's gone mad", en referència a un home que es torna invisible als ulls de tothom, incapaç de que se l'escolti. I aquest seria el món actual, preciós i ple de coses, però nosaltres preferim mirar cap a una altra banda, com fa l'ull de Sauron al Senyor dels Anells.

 

Carta oberta al diari Marca

Avui són moltes les reaccions al desenllaç de la Supercopa d'Espanya. No entraré a parlar de les accions de Mourinho, les genialitats de Messi o el debut de Cesc. Avui, el tema va més enllà.

A través d'E-Notícies he descobert que en els fòrums de Marca s'han dit autèntiques barbaritats sobre el partit d’ahir i que va acabar ben malament. Destaca el cas d'una persona que desitja que el càncer ens afecti a tots els catalans i que vindrà a Catalunya "sólo a buscar pelea" i "violar a muchas jovencitas catalanas".

El diari Marca hauria de controlar aquests comentaris. Ben cert que el rotatiu s'escudarà en la llibertat d'expressió i en què tothom és lliure d'opinar, però no es poden consentir apologies a la violència i a la publicitat de cometre delictes. Aquest diari madrileny ha de tenir un control del que es publica, com fan molts altres mitjans digitals. No es poden superar certs límits.

El següent pas seria sancionar a la persona que ha fet aquestes declaracions. És una frivolitat i una manca de respecte a la societat, i en concret a les dones que han patit una violació, que algú faci apologia de la violació. Potser si en aquests casos s'actua s'evitaran actituds que cada cop van a més. Per desgràcia, Guardiola no va errat quan diu que "prendrem mal".

Catalunya en 20 frases

Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí

Catalonia is not Spain

Ziga Zaga Ziga Zaga

A la ville du Barcelona

Mans netes

Això avui no toca

Hem obtingut el millor sistema de finançament que Catalunya ha tingut mai

Al soci no se'l pot enganyar

TV3, la teva

A mi això no em toca fer-ho

All my loving

Fem un cafè?

Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya

Tanquem la paradeta

Blancos llorones, saludad a los campeones

La ràdio nacional i més esportiva de Catalunya

Vostè té un problema i aquest problema es diu 3%

En un momento dado

Dani Jarque, eterno capitán

L'aigua no mos la treuran


La idea d'aquest post ve inspirada per l'excel·lent blog Mi mesa cojea a través d'un post que resumeix Espanya en 20 frases. M'ha agradat la idea i l'he extrapolat a la realitat catalana.

El factor 'casualitat'

La casualitat és una poderosa aliada a l'hora de fer importants descobriments, sobretot en el camp de la història i de la biologia. En aquesta darrera disciplina cal parlar del cas del celacant, un peix de l'era del cretaci i que es pensava que estava desaparegut des de fa 65 milions d'anys. La casualitat, però, va aportar el seu granet de sorra.

A finals del segle XX, un pescador va posar a la venda un exemplar en una paradeta d’un mercat sense saber-ho (hi ha fonts que diuen que això va passar a Indonèsia mentre que altres asseguren que es va detectar en un petit mercat de les illes Comores). A partir d'aquest descobriment causal s'ha pogut determinar que aquest peix encara viu, tot i que la pesca d'arrossegament en alta mar podria provocar la seva extinció.

Amb el jaciment prehistòric d'Atapuerca (Burgos) va passar un fet similar. Entre els segles XIX i XX aquesta zona va servir de cantera i també de zona de pas per a un ferrocarril miner. Precisament durant el procés de construcció de la via van sortir a la llum restes prehistòriques que apuntaven al que hi havia sota terra. De nou, la casualitat va fer acte de presència.

És cert que aconsegueixes allò que et proposes, sempre i quan li posis moltes ganes. No obstant, en alguns casos sempre necessitem una petita ajuda...

Hi ha de tot, com a les millors famílies

Avui, el diari digital E-Notícies publica el següent acudit:

Primer de tot vull deixar clar que no sóc funcionari, però porto uns quants anys treballant a l'Administració Pública. És cert que hi ha gent que dedica el seu horari laboral a fer el mínim de feina possible i que espera que passi el temps tan ràpid com sigui possible. També hi ha els que dediquen una bona estona per esmorzar i altres que es passegen per totes les plantes de l'edifici per a fer safareig.

Aquest, però, no és un mal dels funcionaris ni de l'Administració Pública, ja que també es produeixen d'aquest tipus a les empreses privades (també he treballat en algunes). En aquestes també hi ha persones que no són gens productives i que guanyen uns diners per no fer res. Segurament, però, el problema és que no se'ls pot acomiadar perquè porten molts anys i una indemnització podria ser milionària.

Per tant, el problema que hi hagi treballadors i treballadores que no es prenguin seriosament la seva feina no es deu a la seva categoria laboral, ni si són funcionaris. Es deu a la persona, a la seva implicació amb l'empresa i les seves ganes d'aportar coses. A tot arreu hi ha gent amb poques ganes de treballar i que mira les mussaranyes durant la jornada laboral, però també hi ha persones amb ganes de fer la seva feina.

En tots els casos, sempre la minoria dóna mala fama a la majoria. Per tant, tot i que es tracti d'un acudit, potser cal deixar d'una vegada els tòpics a una banda, clichés que fa 20 anys potser tenien més lògica, però ara no fan riure massa.

Els negocis de la mort

Desgraciadament, sempre veiem les coses bones de les persones quan no hi són. La humanitat és així de complicada i, en comptes de valorar les coses quan les tenim, ho fem quan no hi són.

Un exemple clar és la mort de la cantant Amy Winehouse. Una setmana després de la seva defunció és líder en vendes a la Gran Bretanya, passant del número 59 de la llista a liderar-la. La música millora quan una persona mor? Desapareixeran els seus discos al morir ella? Són actituds estranyes i poc lògiques, però que sempre es repeteixen.

El mateix va passar amb la mort de Michael Jackson. Hores després de morir, el cantant es va convertir en l'artista més venut en el web d'Amazon. I si ens remunten més allà en el temps veurem artistes com Vincent Van Gogh, que van trobar la fama quan ja estaven fora d'aquest món.

A vegades costa d'entendre com pensem. Sembla que les coses es facin bones quan no hi són. Potser el secret seria gaudir d'elles en tot moment, oi?

Dels primers però desapercebuts

Fa anys que tinc una recopilació dels nord-americans B-52's. Reconec que no és un dels meus grups favorits, però hi ha cançons que sempre m'han agradat molt com Love shack, Mesopotamia o Private Idaho. Quan escoltava aquest recopilatori i li donava una ullada al fulletó del cd on hi havia una foto d'un dels components del grup (Ricky Wilson), amb una dedicatòria escrita a mà pels seus companys de grup.

Sempre em preguntava que li hauria passat a en Ricky i que ho havia de consultar, però entre una cosa i una altra sempre se'm passava. Fins ahir.

Vaig encendre l'ordinador i vaig teclejar el seu nom. La Wikipèdia va ser la primera entrada que m'oferia una resposta. A l'entrar a la pàgina vaig descobrir que Ricky Wilson, el guitarrista del grup, feia més de 25 anys que havia mort, a l'edat de 32 anys Quan vaig llegir la causa vaig descobrir que la Sida va ser la responsable d'acabar amb la seva vida. Va morir el mateix any que l'actor Rock Hudson (1985), i segurament deurien ser els dos primers casos de celebritats afectades pel cruel i devastador virus.

Tot i això, Wilson va morir a Nova York en un centre especialitzat en el tractament de càncers i en un primer moment es va assegurar que les causes de la mort van ser naturals. Fins i tot els seus companys de grup (entre ells la seva germana Cindy) no sabien que Ricky estava tan greument malalt (van passar només dos anys des de que Ricky va saber que tenia la Sida fins a la seva mort). Fins i tot Cindy ha assegurat en alguna entrevista que va rebre una trucada on se l'avisava que el seu germà estava a punt de morir i que gairebé no es va poder acomiadar d'ell.

Sé que és un post que no té massa justificació a dia d'avui i segurament si algú es pregunta quines són les víctimes més conegudes del virus de la Sida direm Freddy Mercury, Rock Hudson, Arthur Ashe o Rudolph Nureyev. Molt poca gent dirà Ricky Wilson. Potser tard, però només volia fer un petit homenatge al guitarrista d'Athens (estat nord-americà de Geòrgia), la mateixa ciutat dels REM i de Kim Basinger.

Des de la barrera

"Passa-la la dreta" o bé "jo en comptes d'aquest jugador posaria aquest altre per donar profunditat a l'equip", són frases molt habituals en un estadi de futbol. Tothom opina i tots pensen que ho poden fer igual o millor que l'entrenador que estigui al càrrec de l'equip. Des de la llunyania es prenen decisions fàcils, sense pressió i que, de ben segur, en el cas de sustentar la responsabilitat real de l'entrenador, no serien tan senzilles o evidents.

En el món del periodisme passa el mateix. Molta gent creu que poden escriure millor que alguns periodistes de premsa escrita o que podrien presentar les notícies amb molta més gràcia que alguns presentadors. No saben que la gent que hem estat estudiant la carrera no ha estat per caprici i que hem après moltes coses que, encara que no ho semblin, ens ajuden a desenvolupar la nostra feina. Clar, escriure i omplir un paper amb lletres tothom ho pot fer. La gràcia és fer-ho de la manera adient.

En els dos exemples, i en molts aspectes de la vida, les coses es veuen més clares des de la llunyania. Tot i no ser partidari de les curses de braus, la frase "los toros se ven mejor desde la barrera" és molt encertada en aquests casos. En les dues professions hi ha fluxos, pressions i moviments que les condicionen. Per això, com diria en José Maria Garcia, que "cada palo aguante su vela".

Els silencis

Normalment, la paraula silenci és sinònim de pau, de tranquil•litat. A tots ens ve al cap una platja deserta, sense gent, i amb el remor suau de les ones arribant a les nostres orelles, o bé ens fa pensar en un prat verd, banyat pel calor del sol i el xiuxiueig del vent. Hi ha silencis, però, que són tensos, silencis que no agraden i que incomoden, quan moltes veus criden enmig de la multitud i veuen com el seu imatge es dilueix entre la gent.

Ahir es va presentar l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010, on es fa un repàs de temes d'interès general que han passat desapercebuts i que cap gran mitjà ha tractat en profunditat. Abusos de poder en els Centres d'Internament d'Immigrants de Barcelona i València, les possibles agressions racistes i feixistes a València i els silencis sobre escàndols relacionats amb la família Reial, entre d’altres temes. Tot i haver superat des de fa anys una dictadura, encara veiem, doncs, que hi ha sectors i temes que es lliuren de la premsa i que mai arriben a la ciutadania.

Això posa de rellevància que tots els mitjans segueixen les mateixes rutines, agafen els temes de moda del moment i els estiren com un xiclet fins que es trenca, però sense abordar en la investigació i en buscar més enllà del comunicat de premsa i de la trucada de rigor a una font (en pocs casos se'n consulta una altra).

Potser caldria ser valents i anar més enllà. Segurament el periodista ho vol fer, però clar, tots els mitjans estan lligats de peus i mans per empreses i lobbys de poder que marquen la línia editorial del mitjà. Així serà difícil que temes incòmodes per alguns vegin la llum i trenquin el silenci (incòmode).

Or líquid

Molts experts asseguren que l'aigua esdevindrà durant aquest segle l'or líquid, un recurs vital i disputat que generarà grans conflictes entre països (ja en alguns llocs fa anys que passa, com els conflictes oberts d’Israel amb Palestina i Síria). Aquell que disposi de les fonts d'abastament podrà garantir el subministrament d'aigua a la població i potenciar el desenvolupament econòmic, en detriment dels països veïns.

Tot i que la concepció actual dista molt a la de fa anys, encara hi ha països que pensen que l'aigua és un recurs que mai s'esgota i que sempre se'n podrà trobar. Això passa en països emergents, rics en recursos hídrics i que mai han tingut problemes. Fins ara.

Un dels casos més destacats és el de l'Índia. Aquest és un país de contrastos, ja que mentre hi ha zones del país devastades per les intenses pluges originades pels vents monzònics, la capital -Nova Delhi- s'enfronta a problemes de subministrament d'aigua i a un descens constant del nivell dels seus aqüífers. A més, el mal estat de les canonades fa que l'aigua potable no estigui garantida i que la gent no s'atreveixi a veure aigua de l'aixeta.

No oblidem que un dels rius més cabalosos del món, el Ganges, també comença a evidenciar indicis de defalliment, i allà on és més preocupant, en el seu naixement Hi ha dades que demostren un descens del nivell de les aigües subterrànies de fins a 6 centímetres per any.

Una dada que no convida a l'optimisme. Si això li sumen els greus problemes en el sanejament (rius contaminats) que arrossega el país, la cosa encara es posa més complicada.

L'altre país emergent (ja li podríem dir superpotència) és la Xina. Una nació molt poderosa que no ha estat capaç de gestionar bé la seva riquesa d'aigua. Un exemple és la presa de les Tres Gorges, un projecte faraònic que es va crear amb l'objectiu de poder generar energia elèctrica.

Dos anys després d'haver finalitzat els treballs, el govern xinès admet que aquesta presa genera problemes mediambientals. I no s'equivoquen, ja que en poques setmanes s'ha passat d'una sequera més absoluta a importants inundacions.

La manipulació

Des de la nit d'ahir circula per la xarxa un vídeo que he visualitzat diverses vegades. En ell s'intenta vincular a uns presumptes mossos vestits de paisà amb l'inici dels aldarulls registrats ahir al voltant del parc de la Ciutadella. Potser encara estaré massa adormit, però en cap moment es veu a cap dels individus assenyalats iniciant accions violentes. El que sí queda clar és la llarga llista d'insults que reben i que ells aguanten estoicament.

Per a ser objectiu, també he fet un repàs a la majoria dels diaris catalans per fer un seguiment de la notícia i dels lamentables fets succeïts ahir. Mentre, recordo haver llegit en diverses xarxes socials que els indignats no volien privar als parlamentaris de què fessin la seva activitat diària i que la violència és cosa de quatre.

Quedo sorprès quan veig les fotografies dels setges a parlamentaris com Santi Vila, Ernest Maragall, Joan Boada, Alfons López Tena, entre d'altres. La gent que hi ha al voltant, cridant improperis i insultant, en cap de les fotografies es repeteix. Per tant, aquests quatre sembla que són uns quants més.

Aquest no és el camí. Que els polítics poden tenir una part de responsabilitat, però la crisi la pateix la humanitat sencera, no només Catalunya. Grècia, Portugal, Islàndia, Espanya i també el Sudan, que no oblidem que continua en guerra civil des de fa anys i que ells sí tenen motius per estar indignats quan tot el món ignora el seu patiment. Si ens dediquem a aturar l'activitat d'un país bloquejant tot el que s'hi fa anem de cap al precipici.

Els indignats poc han sabut transmetre els temes que han analitzat i debatut. Bé, en realitat ahir pretenien fer el debat dels pressupostos entre tots, com si estiguéssim a la Marbella de Gil (anem bé). Sí que han après, però, a manipular la informació i a tirar pilotes fora quan es passen de la ratlla. I en el moment que se’ls tracta de manera negativa (informativament parlant), la culpa és dels mitjans. Sempre el missatger es menja el problema, això no canvia.

Justícia ¿imparcial?

Des de fa anys que assisteixo, sorprès, a les picabaralles que es generen dins el Tribunal Constitucional, com si d’un pati d’escola es tractés. Amb la llarga travessia del desert per aprovar l’Estatut de Catalunya varem estar 4 anys pendents que una sèrie de persones es posessin d’acord en aprovar una norma.

El que més em sorprenia (a més de trigar tant en desencallar un tema), era que hi ha magistrats considerats progressistes i uns altres que tenen més aviat un tarannà més conservador. Un eufemisme per dir que uns els ha posat el PSOE i uns altres els ha col•locat el PP.

Sempre he pensat que la justícia és imparcial (i cega), que no entén de colors, de races ni d’ideologies polítiques. Veig que anava errat i que un òrgan que està escollit per interessos polítics no té cap mena de veracitat a l’hora d’aplicar la justícia.

Potser algun dia s’hauria d'establir l’elecció dels seus magistrats per sufragi universal, amb candidats “a priori” no lligats a cap partit i amb l’objectiu que hagi de regir la justícia: que sigui cega i que no es guiï per cap element subjectiu.

La junta que desajunta

Darrerament s’ha parlat molt de la Junta Electoral, sobretot arran de les acampades "espontànies" fetes a diverses ciutats catalanes i espanyoles des del dia 15 de maig. Com que resulta que aquests actes podien condicionar el vot dels ciutadans, van decidir reunir-se i determinar la seva prohibició. A l’hora de la veritat, com tots sabeu, no va passar res de res.

En la societat on vivim hi ha un problema que es repeteix de manera crònica: molta gent fa coses que no li pertoquen. I això li passa a aquesta junta, que on realment hauria d'actuar decideix inhibir-se o fer-se directament el suec. En aquest sentit, el diari El Punt informa avui del resultat de les eleccions municipals a Vilella Alta, un poble de 112 veïns ubicat a la comarca tarragonina del Priorat.

Resulta que només es van presentar dos partits –PP i PSC- (bé, en realitat un, perquè l'altre es va retirar) amb candidats a alcaldes desconeguts i que no eren ni del poble. Com que els veïns no són tontos, van decidir votar en blanc. Al no haver-hi llista –fantasma- més votada, això farà que s'hagi de nomenar una comissió gestora que dirigirà el poble fins a les properes eleccions.

Potser la junta s'hauria de preocupar d'aquests problemes, no de prohibir unes acampades pacífiques, sense eslògans polítics i amb gent decidida a buscar solucions a la crisi.

El mite de la caverna

A vegades em dóna la sensació que només coneixem una mil·lèsima part de la realitat i del món que ens envolta. Recordo fa anys quan un periodista d'un prestigiós diari nacional em va dir: "el dia que un redactor meu faci les notícies a partir d'un resum, el faré fora, ja que ha de treballar amb tota la informació", al que jo li vaig respondre: "mai sabràs si tens una part o realment disposes de la totalitat de la informació". I la realitat és aquesta. La nostra percepció potser no és correspon amb la realitat i amb la veritat absoluta.
 

Amb el cas de Dominique Strauss-Kahn passa una història similar. Que aquest home té fama de faldiller és una realitat, però en el cas en el que s'ha vist implicat alguna cosa no queda clara (el 57% dels francesos pensa que Strauss-Kahn és víctima d'un complot). Sigui o no una conspiració, està clar que la carrera del francès no serà la mateixa, però mai sabrem el que ha passat de veritat i quines motivacions hi havia al darrera.
 
Avui també s'anuncia que Scotland Yard posarà 30 detectius i destinarà una gran quantitat de diners per investigar el cas de Madeleine McCann, la nena desapareguda fa uns 4 anys a l'Algarve de Portugal. Aquest cas també ha donat molts girs i, amb aquesta reobertura del cas, també he despertat moltes crítiques per destinar efectius quan hi ha altres necessitats. La resposta de la policia britànica és per emmarcar: les persones assignades estaven a punt de retirar-se o acollir-se a una baixa voluntària. Així que els resultats no tenen pinta de ser massa esperançadors.

Vivim a la caverna de Plató, aquella on només hi arribava una part molt petita de la informació. A vegades es deu a la nostra voluntat d’aïllar-nos, però en moltes ocasions això passa perquè se’ns amaga la realitat i perquè no sapiguem la veritat de tot. Potser si la sabéssim ens espantaríem i millor quedar-nos en la penombra de la caverna.

Els convidats no desitjats

Fa uns anys no estàvem acostumats a parlar del mosquit tigre, la mosca negra o el musclo zebrat, espècies invasores amb noms curiosos, però que generen importants desequilibris a les nostres masses d'aigua. En un principi, el que ens va despertar curiositat ara ens genera preocupació.

Tots tenim present que la piranya és un peix típic del riu Amazones, un peix petit, prim, però amb unes dents més afilades que una serra. Tots pensem que per sort aquí no n'hi ha cap, però fa set anys que se'n va pescar una a l'embassament de San Juan, a la comunitat de Madrid. Segurament, algun inconscient la deuria tenir a casa i la va tirar al riu, sense tenir en compte els efectes que això pot generar.

De cocodrils, per sort, tampoc n'hem vist a la península, però durant el 2003 es va prohibir el bany durant uns dies en un altre embassament madrileny (Valmayor), davant el rumor que hi hagués un saure a l'embassament. Tot va quedar en un ensurt i ningú va trobar cap rastre d'aquest animal.

Aquests són els casos potser més cridaners, però això no vol dir que siguin els únics. La presència de silurs (peix introduït de manera inconscient per a la pesca esportiva) en el tram final de l'Ebre, la proliferació del cargol poma en els arrossars del delta o l'existència del peix gat en alguns embassaments d'Extremadura (La Serena, per exemple) ens demostren que no podem jugar a ser déus, que no podem alterar els ecosistemes al nostre gust i que això un dia se'ns pot girar en contra.

Una serp amb molts caps

Avui, tot el món torna a parlar de Bin Laden. Es tanca així un cicle iniciat fa prop de 10 anys amb els atemptats de l'11 de setembre als Estats Units i que van convertir al multimilionari saudita en l’home més buscat del planeta. La seva defunció ens ha agafat a tots per sorpresa, ja que alguns el donaven per mort des de fa anys i altres pensaven que mai se li donaria caça.

A tot el món, però sobretot als Estats Units, s'ha desfermat l'eufòria. Normal que el país celebri una mort com una victòria, ja que s'elimina al responsable del pitjor atemptat contra els EUA, el que va ferir de gravetat el cor de la nació nord-americana.

És normal que una notícia com aquesta es consideri com a molt positiva, però també cal ser prudents i no deixar-se emportar per l’entusiasme desbocat. Al Qaida té molts caps, i el que és pitjor, molts fidels a la causa que no dubtaran en sacrificar la seva vida per l'Islam i per la guerra santa. Aquesta organització terrorista, a més, té diverses cèl·lules que treballen de manera autònoma i que poden actuar en qualsevol moment.

L'eufòria, doncs, ha de ser substituïda per la prudència i per extremar les precaucions, ja que segurament hi haurà algú que intentarà venjar la mort del multimilionari saudita. La mort de Bin Laden és un cop mortal a Al Qaida, però no definitiu, i cal continuar amb la lluita. S’ha guanyat una batalla, però no la guerra.

Tacada de sang

Fa un any, vaig estar a Marràkeix, una de les ciutats més boniques del nord d'Àfrica. No sabria explicar el motiu pel qual em captiva tant, però és una localitat que té una màgia que t'enamora de per vida.

Com diria un bon amic meu, a la plaça de Djemaa el-Fnaa "podries estar tot el dia observant tot el que hi passa, assistint a una barreja d'olors, colors i sensacions". Un lloc increïble, preciós, que des d'avui està tacat de sang a causa d'un atemptat que ha provocat, de moment, 18 morts, la meitat dels quals eren turistes.

Primer de tot cal lamentar la mort de persones innocents, que sense esperar-ho han trobat la mort de manera prematura i injusta. Com en totes aquestes accions dutes a terme per persones cegades d’odi i d’inhumanitat, sempre mor gent que no té cap culpa i que no és responsable de les accions que els terroristes reivindiquen.

Es desconeix, a hores d'ara, qui és el responsable d'aquesta atrocitat. Queda clar que, a més de les víctimes de l'atemptat, es perjudica de manera molt seriosa a l'estabilitat econòmica del Marroc, on el turisme és una de les principals fonts d'ingressos. Paradoxal, doncs, que atemptats com aquest pretenguin reivindicar l'Islam, aconseguir l'autonomia respecte el món occidental i la llibertat dels seus ciutadans. No s'adonen que així es tiren pedres sobre la seva pròpia teulada? Aquest no és el camí i amb accions com aquesta només s'aconseguirà crear un món més insegur, més inestable.

Una molt mala notícia, sense cap mena de dubte. Una ciutat, verge d'atemptats i que era un exemple de convivència entre els turistes i els seus ciutadans, queda marcada en vermell, com altres llocs idíl·lics com Bali, Djerba (Tunísia), que en un moment gens esperat han vist com l'alegria era substituïda pel dolor més amarg.

Els amos del mar

El gran tauró blanc genera tot tipus d'emocions contradictòries: hi ha gent que els tem, altres l'admiren i també hi comença a haver persones que el defensen. És un supervivent, que durant molts milers d'anys s’ha erigit com el dominador hegemònic del mar. "Sort que en el Mediterrani no n'hi han", pensareu alguns, però l'afirmació és equivocada. ja que en algunes ocasions ha arribat aquesta espècie de tauró a les nostres costes.

Cal aclarir que la seva presència és anecdòtica i molt concreta. Durant el segle XX s'han registrat dos atacs de tauró blanc a les costes espanyoles, una al 1986 i una altra al 1993. Les víctimes no van morir però sí que van perdre alguna part del seu cos.

El cas més proper, però, i documentat és el que es va registrar a Tossa de Mar (la Selva) al novembre de 1992. Segons la premsa de l'època, el tauró va arribar ferit a la costa catalana i va morir poc després.

Tot i ser una espècie més temuda que perillosa (a Estats Units, per exemple, mor més gent per atacs de gos cada any que per atacs de tauró blanc en 100 anys), la població d'aquesta espècie està baixant a uns nivells alarmants i, segons dades de l'any passat, queden menys de 3.500 exemplars en tot el món.

S'ha registrat, doncs, un descens del 90% d'aquesta espècie animal en els darrers 20 anys. Potser caldrà fer alguna cosa si no volem que el tauró blanc només es pugui veure a les pel·lícules com un ésser destructiu i assedegat de sang.

Vius i ben vius

"Deixeu-nos morir en pau". Amb aquesta frase acabava Testament, la darrera cançó del Kitsch 10. Moltes especulacions van girar al voltant d'aquest disc, que presagiava l'adéu d'una de les bandes de rock més emblemàtiques del nostre país.

Per sort dels seus seguidors, el grup ha començat a donar mostres de vida en les darreres setmanes amb l'edició d'un nou single, Mala idea, que va veure la llum el passat 16 d'abril a Girona, en el marc del Record Store Day. A més de poder adquirir la nova obra dels Kitsch (que també inclou la cançó Col·lapse), els assistents varem poder escoltar en directe els nous temes i alguns dels seus clàssics.

Quan escoltes les noves cançons d'un grup poden passar dues coses: que et semblin bones però pensis "estan bé, però no arriben al nivell dels seus clàssics" o bé que t'agradin i et deixin amb ganes de més. Això passa amb els nous temes dels Kitsch, cançons amb molta força i contundència que et deixen amb fam de nous temes, amb la sensació que aquest grup no para de créixer, de sorprendre'ns i de mostrar una vitalitat infinita.

La llàstima, com sempre, és que no se'ls reconegui com es mereixen. Porten prop de 26 anys de carrera, sempre han cantat en català (tret d'algunes cançons en castellà, anglès i francès) i han ocupat un espai de la música catalana que ara mateix no té herència.

Per a satisfacció dels seus fidels (i també per als seguidors de la bona música), el proper dissabte 30 d'abril toquen a la sala Stroika de Manresa. Una bona oportunitat per gaudir del seu directe i esperant que estiguin "25 anys més gemegant"...

¿Som marcians?

Durant la setmana passada, molts mitjans de comunicació van mostrar fins a l'avorriment la conversa entre dos bessons. No sabem si tenien una conversa sobre la comoditat dels bolquers o quines farinetes degustarien per sopar, però la "conversa" ens va deixar un tema inquietant: els dos nens són humans o venen del planeta Mart?

Per quin motiu tinc aquest dubte? Compareu els vídeos. Primer, la conversa entre els dos nens:

I ara, un fragment de la pel·lícula Mars Attacks (1996), dirigida per Tim Burton. Veureu que els alienígenes parlen igual. Casualitat o realment provenim de l'extraterrestre i no del mico?

Quan la terra parla

Avui, diversos mitjans informen que Espanya consumeix en 4 mesos tots els recursos naturals que es generen en el seu ecosistema i que no disposa de temps per a regenerar-los. No és cap novetat dir que en el nostre món no hi ha suficients recursos per a tothom i que cal gestionar-los de manera eficient si no volem tenir problemes majors en el futur.

La setmana passada, en el marc de la III Figueres Conference sobre l'abastament d'aigua a les ciutats, vaig conèixer un tema que em va impactar. La ciutat de Morelia, a Mèxic, ha estat durant molts anys abastint-se de recursos subterranis per satisfer les necessitats d'una població propera als 750.000 habitants. Per desgràcia, tenim la mala costum de consumir sense fixar-nos en les conseqüències. Això va provocar un important esgotament de l'aigua en aquesta regió (es disposava de més de cent estacions de bombament per extreure l'aigua), deixant l'aqüífer sense reserves.

La solució, a priori, sembla evident: busquem una font alternativa d'aigua i tot arreglat. No obstant, el tema es complica quan la ciutat comença a tenir problemes d'estabilitat (es produeixen esquerdes, enfonsaments de diverses parts del municipi) degut al buit que ha quedat a sota terra i que no s’ha omplert (queda la cavitat, però sense aigua que suporti la pressió del que hi ha damunt de terra).

Casos així ens demostren que no podem esperar a què el problema sigui massa greu i irreversible. És cert que cada regió té les seves problemàtiques, però cal abordar els temes de manera global, ja que problemes així poden afectar a qualsevol part del món. Hi ha només una aigua per a tots i cal créixer de manera sostenible i coherent si no volem que casos com el de Morelia es repeteixin en altres parts del món.

¿Cal?

En el món de la música ja està tot vist. Avui en dia aixeques una pedra i trobes mil grups de música. Al meu entendre, i semblarà que sóc un avi amb el que diré, actualment no es fa la música que es feia fa vint anys.

Durant els anys vuitanta triomfaven els Boney M amb cançons com Gotta go home. Poden agradar o poden molestar els moviments exagerats del seu cantant, però en el seu moment van ser pioners.

Arrribats al segle XXI, hi ha molts grups que es dediquen a fer versions. Lícit i habitual que hi hagi formacions que recorrin a aquesta solució per tenir èxit.

Però insultant que un grup, conegut com Duck Sauce (amb la col·laboració de David Guetta) fa una cançó idèntica (no varia en res), però amb una important variació: diu "Barbra Streissand". Sense comentaris. Bé, de fet un, fa molta ràbia la gent que surt fent l'ànec...

Anem per mal camí

Vivim moments d'incertesa. Hi ha molta gent que no sap si la feina que té li durarà molt temps, altres desconeixen si podran pagar la hipoteca. Un panorama poc alentidor. En el camp dels mitjans de comunicació la cosa encara pinta pitjor.

En els darrers anys hem viscut el tancament de diversos mitjans de comunicació (Diari Metro, Locàlia, entre d'altres), la fusió de capçaleres (Avui i El Punt) i les reduccions de plantilla a ràdios prestigioses com la Cadena SER. Si ja la crisi està fent molt mal a les empreses de comunicació, ara s'obre un altre front: l'enfrontament entre ràdio pública i privada.

No pretenc amb aquest post defensar qui té la raó. Només vull destacar que aquest episodi encara farà més mal als mitjans de comunicació catalans, i en concret, les ràdios. Si a més d'estar en una situació complicada ens posem pals a les rodes, el futur pinta malament.

Polítics quotidians

No sabem si és perquè estem en temps de crisi, però darrerament m'adono que les mesures proposades pels nostres polítics deixen molt que desitjar. Durant la setmana passada, el vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, va anunciar –com ja sabeu- un paquet de mesures per reduir el consum energètic en el nostre país.

Per no criticar d'entrada, podem dir que inicialment és una mesura comprensible, lògica i adequada en els temps que estem vivint. No obstant, la cosa comença a canviar quan veus que les propostes s'encaminen a reduir la velocitat en 10 km/h a les autopistes, a canviar les bombetes del carrer, entre d’altres. El més preocupant, però, és quan s'assegura que amb mesures així es pretén fomentar l'ús del transport públic.

Molt bonic instar a la gent que deixi els seus cotxes a casa i agafi, per exemple, la Renfe. A nivell teòric, està molt bé. Però en Rubalcaba (a qui li desitjo una ràpida recuperació del seu problema de salut) ha viatjat durant un mes seguit en transport públic? En cas que no fos així li demanaria que, per exemple, fes el trajecte entre Girona i Barcelona o entre Terrassa i Barcelona per veure la precarietat d'aquest servei. Segur que un mes després, prendria un altre tipus de decisions.

En aquest sentit, el dia que vegi a un polític fent proves sobre el terreny abans d'aplicar determinades mesures, aquest tindrà el meu suport i la meva admiració. No obstant, per desgràcia la majoria d’ells només fan servir el metro, el Bicing o altres mitjans sostenibles abans d’unes eleccions per mostrar una cara que no tenen. Això sí, la seva cara real és, sobretot, dura.

Llibre de reclamacions

Són dos estils diferents (cosa molt evident). L'un reservat, cuida molt el llenguatge (no en va és un gran lector) i mai es passa de la ratlla: és admirat. L'altre és tot el contrari: pateix d'incontinència verbal, menysprea amb facilitat i la humilitat no és la seva millor qualitat.

Comencem per aquest últim. Durant aquesta setmana l'hem escoltat en la seva "millor" versió: ha menyspreat a professionals que fan la seva feina i també li ha faltat al respecte a un company de professió, sense oblidar un atac d'ego brutal que ha patit (i amb aquest en portem ja....).

L'altre, per la seva banda, porta una setmana amb problemes de salut (res que no es pugui arreglar amb paciència i repòs), però això no li ha impedit estar en el seu lloc de treball. Tot i això, li hem pogut veure el patiment a la seva cara (i no feia teatre del bo) i això li ha passat factura. Esperem que la seva recuperació sigui ràpida.

El primer rondina i sempre té el llibre de reclamacions a punt (fins i tot en alguns casos ha presentat 13 queixes), el segon no. Són dos estils diferents (tant a nivell professional com personal). Suposo que no cal que digui qui són...

Els altres periodismes

Recentment, membres destacats del Col·legi de Periodistes es van reunir amb representants de set facultats de periodisme de Catalunya amb el propòsit d'explicar les sortides professionals de la carrera de Periodisme i per iniciar possibles vies de col·laboració en suport dels estudiants.

Iniciatives d’aquest tipus són molt importants i lloables, ja que cal que els estudiants coneguin quines són les sortides professionals de la carrera que estan estudiant, abans d’arribar al mercat laboral.

Això està molt bé, però, ¿s'han explicat realment totes les sortides? Els gabinets de premsa es tenen en compte o encara hi ha la concepció antiga i equivocada que no s’hi fa periodisme?

Fa més de sis anys que treballo en el camp dels departaments de comunicació. Es evident que no fas la mateixa feina que en un mitjà, però l'actitud és la mateixa: buscar notícies per donar-les a conèixer i fer que la imatge de l’empresa on treballes se’n beneficiï. Et converteixes en una font amb el propòsit d’explicar bé les coses i dotar als mitjans de continguts.

No podem caure en l'error que els departaments de premsa desinformen, alteren la realitat i posen entrebancs a la lliure circulació d'informació. N'hi ha alguns que sí, però no podem generalitzar. En definitiva, també es fa periodisme, però amb un destinatari diferent.

Un altre camp o nova professió que està sonant amb força en els darrers mesos és la de community manager, o el que és el mateix, responsable en gestionar la informació de les xarxes socials. Una feina que està feta a mida pels periodistes, però que no sabem si es té en consideració. Encara hi som a temps per ocupar aquest buit i buscar noves vies per afrontar la crisi que el periodisme està vivint. Si no ho aprofitem, perdrem una gran oportunitat.

És molt bonic anar a les facultats i vendre el periodisme tradicional com l'única sortida possible, però cada cop hi ha menys mitjans, més periodistes i més facultats de periodisme. A més, la precarietat laboral està a l'ordre del dia i, per això, cal buscar nous camins. Si no, al final només podrem recomanar als nostres fills que es dediquin a una altra cosa.

Les altres víctimes

Portem setmanes amb els ulls fixats en diversos països del món àrab. Les imatges d'enfrontaments entre la població civil i les forces de l'ordre ens posen la pell de gallina. Però també hi ha unes altres víctimes: antigues, silencioses i que han suportat guerres, inclemències meteorològiques i, sobretot, el pas de temps.

No obstant, en alguns casos aquests testimonis silenciosos no han pogut evitar l'acció de l'home. Actituds incomprensibles, animals, que han provocat la destrucció del llegat històric de la humanitat.

Tenim al cap les revoltes d'Egipte, que han provocat la caiguda del règim de Mubarak. Tot i que això ha servit per a restaurar les llibertats perdudes i per afrontar una nova etapa il·lusionant, alguns ho han aprofitat per al pillatge i robar obres de l'antic Egipte que hi havia en el Museu del Caire.

També en el país dels faraons es van produir fa molts anys altres atrocitats, però sense poder concretar la data. L'Esfinx, un dels monuments més visitats del món, té el nas destrossat. La causa més generalista són les pràctiques de tir de les tropes de Napoleó, tot i que els alemanys (II Guerra Mundial), els anglesos (I i II Guerra Mundial), els conquistadors àrabs, entre d'altres, també en podrien ser responsables.

Una altra de les desgràcies arqueològiques dels darrers anys és la destrucció dels budes de Bamiyán, unes estàtues col·losals que es trobaven a l'Afganistan, amb uns 1.500 anys d’antiguitat. No obstant, el règim talibà va destruir les més importants ara fa 10 anys. Tot i que s'està treballant en la seva reconstrucció, el mal ja està fet. I casos similars han passat (i estan passant) a l'Irak, el bressol d'importants cultures com els mesopotamis.

Totes aquestes víctimes no parlen, no es queixen, però ens diuen moltes coses, ja que gràcies a elles podem conèixer les nostres arrels i saber quins errors podem evitar.

Remar en la mateixa direcció

Tomàs Moro va ser el creador del concepte d'utopia, mitjançant la metàfora d'una societat idíl·lica, imaginària i perfecta que residia en una illa, que, casualment, s'anomenava Utopia.

Imaginem que Catalunya algun dia es pogués convertir en aquesta ínsula, amb una societat unida, cohesionada, i amb una classe política que pogués divergir en algunes qüestions però que en els grans temes remés en la mateixa direcció. D'aquesta manera es podrien resoldre els grans problemes de la societat i pensar en el que realment interessa: el benestar de la societat.

Per desgràcia, estem lluny d'aquesta societat idíl·lica, principalment perquè la majoria de forces polítiques del nostre país estan més centrades en criticar-se mútuament que a treballar pel bé del país. Diria que molts s'han oblidat que la funció d'un polític és garantir el benestar de la gent i no marcar postura i defensar la ideologia del seu partit.

Ni amb la crisi s'observa una actitud unitària. Mentre uns discuteixen, hi ha molta gent que està passant per autèntics problemes, incapaços de poder pagar els deutes i amb dificultats per anar a comprar menjar. Aquest és l'autèntic drama, però la majoria dels polítics això no ho veuen. Prefereixen llençar acusacions i no aportar cap proposta constructiva.

Potser encara no s'han adonat que la gent vol viure bé, en pau, i més endavant, quan tinguin menys problemes, ja es fixaran en les ideologies. Aquestes, encara, no donen de menjar. Només a uns pocs escollits.

¿Quién sabe dónde?

Estem vivint unes setmanes molt actives i convulses en el món àrab. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara l'actualitat informativa la centren Bahrein i Líbia. No obstant, les revoltes s'estan extenent al Marroc, Kuwait i fins i tot a l'Iran, i ningú coneix l'abast real d'aquest fenomen espontani però efectiu a l'hora de derrocar governs ( o més ben dit, règims).

És evident que amb tot el que està passant hi haurà un abans i un després en els països musulmans. El dubte, però, és veure si les coses aniran a millor o bé tot això servirà per crear inestabilitat en països que fins ara havien tingut un cert equilibri (tot i que la població no gaudia de totes les llibertats).

Amb tot aquest panorama, és estrany que encara no hagi sortit Bin Laden en escena. Bé, de fet ningú sap si aquest home continua viu o bé és com el Cid, que després de morir encara se'l donava per viu.

¿El seu silenci es pot interpretar com que li està bé el que està passant o parlarà quan hi hagi més països decidits a revoltar-se contra els règims imperants? De moment, Bin Laden, no diu res i ni en Lobatón (conductor de l'espai ¿Quién sabe dónde? de TVE fa uns anys) el trobaria.

Grans testimonis

En la meva època d'estudiant de periodisme (sembla que hagi plogut molt des d'aleshores però fa uns sis anys que em vaig llicenciar), sempre vaig tenir molt clar que les declaracions havien de complementar la notícia, ser un element més i que cohesionés la peça. Indiferentment si eren per televisió o per ràdio, els professors sempre recalcaven molt aquesta qüestió.

Sincerament penso que és molt encertat aquest punt de vista i que una declaració rellevant pot completar molt bé una notícia. En canvi, una opinió intranscendent i buida de contingut pot fer que la peça sigui presa amb humor i amb poca seriositat.

Poso com exemple l'informatiu vespre d'aquest dimarts 15 de febrer en una cadena privada d'àmbit estatal. S'emetia una notícia sobre el temporal de neu i fred al nord d'Espanya. Per aportar opinions de la gent, es van escollir dues persones, una dona que deia "estamos en invierno" i un senyor gran que repetia "frio, frio, frio". ¿Realment és necessari posar talls com aquest? Sí, ens queda clar que fa molt fred, però ja imaginem que si en un lloc neva la gent no anirà amb el banyador pel carrer.

Per sort, hi ha mitjans que tenen vocació de posar declaracions amb cara i ulls. Altra cosa és que l'entrevistat digui barbaritats.

Que la força us acompanyi

Fa més de 33 anys que es va estrenar la pel·lícula La guerra de les galàxies. Tot i el temps que ha passat, és una saga que ens ha marcat i que avui en dia segueix ben viva. Si no, mireu bé aquest anunci d'una marca de cotxes. Lliga l'essència de la saga amb la tendresa d'una família.

Al final, la força sempre t'acompanya!