Tothom recorda els atemptats de l'11M a Madrid de fa 8 anys. Les primeres aparicions del govern central al voltant de la possible autoria dels fets apuntaven sense cap mena de dubte cap a la banda terrorista ETA. A mesura que avançava el dia, l'executiu encapçat en aquell moment per José María Aznar es reafirmava en la mateixa postura, tot i que molts mitjans estrangers i nacionals informaven de tot el contrari i apuntaven a què els atemptats tenien la sagnant signatura d'Al Qaida.
A partir d'aquí ja coneixeu la història: un govern enrocat en la mateixa postura durant 3 dies, una societat que va sortir al carrer per condemnar l'atemptat i demanar que es digués la veritat i unes eleccions que van tenir lloc el 14 de març i que van provocar, contra tot pronòstic, un canvi en el govern espanyol, amb l'entrada del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero.
Unes eleccions que ben segur les va perdre el Partit Popular per un motiu: no dir la veritat.
Han passat 8 anys des d'aleshores i avui ens trobem a les portes d'unes eleccions catalanes, que alguns asseguren que són les més trascendentals en la història del nostre país. Uns comicis que des de fa una setmana estan marcats per les acusacions de corrupció, arran d'un suposat esborrany de la policia -sortit de cop, com un bolet- que implicaria a Mas i Jordi Pujol en la trama de corrupció del "Cas Palau".
Curiosament, aquest esborrany l'ha publicat el diari El Mundo, el mateix mitjà que anys després de la tragèdia de l'11M (i quan ja s'havien identificat els culpables de la massacre) continuava assegurant que ETA era la responsable dels atemptats.
Transcorregut 5 dies, ningú ha vist aquest informe (és com el monstre del Llac Ness, tothom diu que existeix però ningú el troba), tot i que ha sortit massa gent de tots colors opinant sobre el tema (policies, jutges, ministres, expresidents de comunitat autònoma i fins i tot colpistes). I desgraciadament, el govern espanyol, en comptes d'adoptar la prudència i calmar els ànims, s'ha afegit al carro d'anar abocant dubtes, mentides i desconfiança entre la ciutadania.
Demà passat Catalunya vota. Veurem si l'estratègia -voluntària o no- del govern central per desgastar a un candidat polític se li torna a girar en contra. Diumenge sabrem la resposta.
divendres, 23 de novembre del 2012
dimarts, 28 d’agost del 2012
La innocència
Mires totes les coses que et rodegen amb alegria, qualsevol petit descobriment et fa feliç. Amb els teus primers passos comences a conèixer el món com un gran tresor per descobrir, ple d'olors, de sabors i d'imatges que t'emocionen. El perill no existeix i sempre tens al teu costat un àngel de la guarda que vetlla pel teu benestar.
Realment encara no has tingut temps per conèixer l'odi, la por o la ràbia. També penses que tothom és bo i que darrera d'un somriure mai hi ha males intencions. Menys esperes que la persona que t'ha donat la vida pugui tenir a dins la perfídia o que s'hagi convertit en un diable de carn i ossos a la ciutat dels califes.
Costa entendre que algú s'aprofiti de la innocència, de la indefensió dels més fràgils, dels éssers que son i seran el nostre més preuat futur.
Mai deixem de ser innocents, mai ningú us oblidi i mai el vostre patiment quedi en un no res. Mai més.
Realment encara no has tingut temps per conèixer l'odi, la por o la ràbia. També penses que tothom és bo i que darrera d'un somriure mai hi ha males intencions. Menys esperes que la persona que t'ha donat la vida pugui tenir a dins la perfídia o que s'hagi convertit en un diable de carn i ossos a la ciutat dels califes.
Costa entendre que algú s'aprofiti de la innocència, de la indefensió dels més fràgils, dels éssers que son i seran el nostre més preuat futur.
Mai deixem de ser innocents, mai ningú us oblidi i mai el vostre patiment quedi en un no res. Mai més.
dijous, 23 d’agost del 2012
Marinaleda, ciudad de vacaciones
No coneixia a José Manuel Sánchez Gordillo fins fa un parell de setmanes, arran de l'apropiació indeguda (per dir-ho d'alguna manera que no ofengui a ningú) d'aliments de supermercat. A partir d'aquest moment han aparegut moltes notícies sobre l’alcalde de la localitat sevillana de Marinaleda des de fa 32 anys.
Els meus mitjans són modestos i escassos per conèixer tot el que s’ha dit sobre ell. Sí, però, que he analitzat la pàgina web oficial del poble per conèixer més el municipi i també al seu alcalde. Una de les primeres coses que m’ha sorprès és el logotip del poble, amb un escut que mostra un dibuix del poble amb un colom volant per damunt, com si de l'àngel de l'anunciació es tractés. Curiosa l'estampa, i més tenint en compte que la gent d'ideologia comunista no es caracteritza per ser massa de missa. Al voltant de l'escut hi ha un lema que diu, "Marinaleda, una utopía hacia la paz".
Un cop a dins, en l'apartat de dades generals, sorprèn que les aportacions econòmiques encara es comptabilitzin en pessetes (es parla que el pressupost quan van arribar -al 1979- era de 5 milions de pessetes i que ara és de 400 milions de pessetes). A més, com a dada curiosa, Marinaleda deu ser el primer poble que fa immersió de diners en comptes d'inversió, com es pot veure quan es parla dels diners destinats al pavelló d'esports.
Potser ara vaig de llest, però Sánchez Gordillo podria ser un visionari i ja sap que Espanya sortirà de l'euro i tornarà a la pesseta. Tal i com van les coses, no seria d'estranyar.
Un cop a dins, en l'apartat de dades generals, sorprèn que les aportacions econòmiques encara es comptabilitzin en pessetes (es parla que el pressupost quan van arribar -al 1979- era de 5 milions de pessetes i que ara és de 400 milions de pessetes). A més, com a dada curiosa, Marinaleda deu ser el primer poble que fa immersió de diners en comptes d'inversió, com es pot veure quan es parla dels diners destinats al pavelló d'esports.
Potser ara vaig de llest, però Sánchez Gordillo podria ser un visionari i ja sap que Espanya sortirà de l'euro i tornarà a la pesseta. Tal i com van les coses, no seria d'estranyar.
D'altra banda, s'ha posat de moda Sánchez Gordillo per les ocupacions, com si d'una cosa nova es tractés. Segons el web de l'Ajuntament, ja en el 1985 ja es feien aquest tipus d'actes reivindicatius (esmentats al web com Las Luchas -Logros-). Això sí, la pàgina web caldria actualitzar-la una mica, ja que si vas a l'apartat de "Acontecimientos semanales", l'únic acte que hi ha és per al 4 de desembre de 2005.
divendres, 20 de juliol del 2012
Els dos eixos de la balança
El mar, a l'estiu, sempre està de moda. Milers de turistes s'apilen a les platges per poder-se torrar al sol i gaudir del bany curatiu de l'aigua salada. No obstant, en les darreres setmanes alguns no han pogut gaudir de la platja per diversos motius.
Al sud d'Espanya, per exemple, s'han detectat darrerament moltes meduses. A Màlaga, per exemple, se'n van recollir al voltant d'unes 4 tones fa una setmana, generant molts inconvenients (i indignació) als banyistes.
A milers de quilòmetres d'aquí, a Austràlia, també estan preocupats quan miren mar endins. El cap de setmana passat, un gran tauró blanc (batejat amb el nom de Brutus per la premsa local) va atacar a un surfista provocant-li la mort. Aquest és el cinquè atac mortal de tauró a Austràlia en els darrers 10 mesos i les autoritats s'estan plantejant de deixar de protegir aquesta espècie de peix.
Tot i que els dos temes semblen estar molt allunyats, en el fons estan a la mateixa balança. La proliferació de meduses en els nostres mars es deu a la sobreexplotació pesquera, a l'absència de depredadors naturals (peix lluna i tortugues). En el cas del tauró, precisament sembla que és el contrari. L'absència d'aliments pot fer que els taurons s'apropin més a la costa (veure el vídeo a continuació) i per això es registrin més atacs.
La solució, més enllà de deixar de protegir al tauró blanc o buscar fórmules per evitar l'arribada de meduses a les platges, hauria d'anar en controlar la pesca, reintroduir determinades espècies i evitar que els oceans es converteixin en deserts humits. Si el que volem, però, és que les platges siguin piscines immenses i sense molèsties, anem pel camí correcte.
Al sud d'Espanya, per exemple, s'han detectat darrerament moltes meduses. A Màlaga, per exemple, se'n van recollir al voltant d'unes 4 tones fa una setmana, generant molts inconvenients (i indignació) als banyistes.
A milers de quilòmetres d'aquí, a Austràlia, també estan preocupats quan miren mar endins. El cap de setmana passat, un gran tauró blanc (batejat amb el nom de Brutus per la premsa local) va atacar a un surfista provocant-li la mort. Aquest és el cinquè atac mortal de tauró a Austràlia en els darrers 10 mesos i les autoritats s'estan plantejant de deixar de protegir aquesta espècie de peix.
Tot i que els dos temes semblen estar molt allunyats, en el fons estan a la mateixa balança. La proliferació de meduses en els nostres mars es deu a la sobreexplotació pesquera, a l'absència de depredadors naturals (peix lluna i tortugues). En el cas del tauró, precisament sembla que és el contrari. L'absència d'aliments pot fer que els taurons s'apropin més a la costa (veure el vídeo a continuació) i per això es registrin més atacs.
La solució, més enllà de deixar de protegir al tauró blanc o buscar fórmules per evitar l'arribada de meduses a les platges, hauria d'anar en controlar la pesca, reintroduir determinades espècies i evitar que els oceans es converteixin en deserts humits. Si el que volem, però, és que les platges siguin piscines immenses i sense molèsties, anem pel camí correcte.
dilluns, 16 de juliol del 2012
Els àugurs
En la majoria de casos que passa alguna desgràcia o que es confirma un esdeveniment negatiu, sempre hi ha algú del teu entorn que et contesta: "ja es veia a venir", o bé et remata amb una frase que encara fa més ràbia com "jo ja sabia que passaria això".
És molt fàcil fer prediccions de les coses que ja han passat. El mèrit seria fer-les de manera anticipada i poder esquivar els problemes que et puguin venir. Això, malauradament, passa poques vegades i, en els casos que algú s’aventura a fer pronòstics, aquest és engolit per l’espiral del silenci i tractat de boig.
En l'actual context econòmic cada dia abunden més els àugurs. Podem trobar des de catedràtics en Economia, premis Nobel i membres destacats d'institucions com l'FMI, el BCE o la Unió Europea. Ara tots són molt valents i anuncien que s'han de fer més sacrificis per evitar la caiguda d'algunes economies. Això sí, fa 4 anys estaven tots molt callats. Desconeixem però, si era un silenci voluntari (esperant la caiguda) o bé d’ignorància. Jo m’inclino més pel segon.
Clar, juguen a cavall guanyador: si les coses empitjoren es penjaran la medalla dient que ja ho van pronosticar. En cas que s'equivoquin, diran que era una advertència perquè la gent es posi les piles i actuï de manera responsable. Sigui com sigui, quedaran igual de bé. El que desconeixem és com quedarem tots plegats.
És molt fàcil fer prediccions de les coses que ja han passat. El mèrit seria fer-les de manera anticipada i poder esquivar els problemes que et puguin venir. Això, malauradament, passa poques vegades i, en els casos que algú s’aventura a fer pronòstics, aquest és engolit per l’espiral del silenci i tractat de boig.
En l'actual context econòmic cada dia abunden més els àugurs. Podem trobar des de catedràtics en Economia, premis Nobel i membres destacats d'institucions com l'FMI, el BCE o la Unió Europea. Ara tots són molt valents i anuncien que s'han de fer més sacrificis per evitar la caiguda d'algunes economies. Això sí, fa 4 anys estaven tots molt callats. Desconeixem però, si era un silenci voluntari (esperant la caiguda) o bé d’ignorància. Jo m’inclino més pel segon.
Clar, juguen a cavall guanyador: si les coses empitjoren es penjaran la medalla dient que ja ho van pronosticar. En cas que s'equivoquin, diran que era una advertència perquè la gent es posi les piles i actuï de manera responsable. Sigui com sigui, quedaran igual de bé. El que desconeixem és com quedarem tots plegats.
dimarts, 26 de juny del 2012
Finals
Una vida que s'apaga, l’adéu a un ésser estimat, separar-te d'algú important en el teu dia a dia. A tots ens angoixa el final de les coses, sobretot perquè no sabem com afrontar-lo, perquè desconeixem quin serà el camí que trobarem davant nostre. Tampoc sabem si aquest camí serà llarg, fàcil i si tindrà moltes ondulacions.
La vida està plena d'incerteses i mai sabrem quin és la millor via per a nosaltres. Com si d'una ruleta es tractés, sabem que una decisió ens pot portar a l'èxit més absolut o a la més profunda de les decepcions. L'important, però, és sempre tirar endavant, ja que seria perillós quedar-se aturat per por al que pugui passar i perdre't un món meravellós.
Ens espanten els finals. Fins i tot quan veus una bona pel•lícula o gaudeixes d'un bon llibre lamentes que s'acabi. Però la vida segueix i saps que veuràs més pel•lícules i llegiràs molts més llibres. Alguns els devoraràs en cinc minuts, altres els deixaràs a mitges i també n'hi hauran alguns que llegiràs més d'una vegada a la vida.
Nosaltres, però, tenim la clau d'escriure el llibre de la nostra vida i donar-li el final que més ens agradi. I si l'editorial que ens l'ha de publicar no està d'acord amb els continguts en buscarem una altra.
La vida està plena d'incerteses i mai sabrem quin és la millor via per a nosaltres. Com si d'una ruleta es tractés, sabem que una decisió ens pot portar a l'èxit més absolut o a la més profunda de les decepcions. L'important, però, és sempre tirar endavant, ja que seria perillós quedar-se aturat per por al que pugui passar i perdre't un món meravellós.
Ens espanten els finals. Fins i tot quan veus una bona pel•lícula o gaudeixes d'un bon llibre lamentes que s'acabi. Però la vida segueix i saps que veuràs més pel•lícules i llegiràs molts més llibres. Alguns els devoraràs en cinc minuts, altres els deixaràs a mitges i també n'hi hauran alguns que llegiràs més d'una vegada a la vida.
Nosaltres, però, tenim la clau d'escriure el llibre de la nostra vida i donar-li el final que més ens agradi. I si l'editorial que ens l'ha de publicar no està d'acord amb els continguts en buscarem una altra.
dimarts, 5 de juny del 2012
Espectadors
En molts moments del dia i en moltes etapes de la nostra vida som mers espectadors del que passa al nostre voltant. No m’invento res i Shakespeare, en aquest sentit, ja assegurava que "all the world is a stage" Observem les coses que passen al nostre voltant sense, en la majoria dels casos, immutar-nos. No ens adonem que així ens perdem les petites i precioses coses que ens rodegen i que poden fer possible que un dia bo sigui perfecte.
El mateix ens passa amb les persones. Tenim al nostre davant a gent meravellosa, plena de virtuts, que en moltes ocasions no som capaços de gaudir. Ens despistem i focalitzem la nostra ment en banalitats, temes que no són transcendents i que oculten amb un llençol fosc la bellesa que hi ha al darrera.
L'exemple és clar, cal aprofitar i gaudir del que tenim al davant, en tot moment. Un bon amic meu em va suggerir una vegada que si anava a Marràkeix no em perdés la plaça de Jamal e Fna. En aquest punt de la ciutat, segons m’explicava ell, pots estar durant hores contemplant l'activitat que hi brolla sense descans, i veure com el pas del temps provoca la transició de colors, sabors, olors i persones. Li vaig fer cas és cert, assisteixes en poques hores a un espectacle únic i que mai oblidaré.
En aquest sentit, he intentat agafar aquest exemple en tot (a vegades, però, costa): gaudir del que ens envolta, deixar de banda les tonteries i l’orgull i gaudir del que realment val la pena. Aleshores, segur que les ombres desapareixeran i no serviran per tapar el sol que ens il•lumina.
El mateix ens passa amb les persones. Tenim al nostre davant a gent meravellosa, plena de virtuts, que en moltes ocasions no som capaços de gaudir. Ens despistem i focalitzem la nostra ment en banalitats, temes que no són transcendents i que oculten amb un llençol fosc la bellesa que hi ha al darrera.
L'exemple és clar, cal aprofitar i gaudir del que tenim al davant, en tot moment. Un bon amic meu em va suggerir una vegada que si anava a Marràkeix no em perdés la plaça de Jamal e Fna. En aquest punt de la ciutat, segons m’explicava ell, pots estar durant hores contemplant l'activitat que hi brolla sense descans, i veure com el pas del temps provoca la transició de colors, sabors, olors i persones. Li vaig fer cas és cert, assisteixes en poques hores a un espectacle únic i que mai oblidaré.
En aquest sentit, he intentat agafar aquest exemple en tot (a vegades, però, costa): gaudir del que ens envolta, deixar de banda les tonteries i l’orgull i gaudir del que realment val la pena. Aleshores, segur que les ombres desapareixeran i no serviran per tapar el sol que ens il•lumina.
dijous, 24 de maig del 2012
L'oblit
Som esponges i sempre fem el possible per aprendre més, per acumular el màxim de coneixement. Diuen que la informació és poder i per això les persones ens alimenten i processem molta informació. Hi ha un dia, però, que comences a oblidar-te de les coses, a recordar temes de manera parcial i tot el que tens dins el teu cervell es va desdibuixant.
Com si fos un glaçó que es desfà per la calor, hi ha persones que amb el pas dels anys perden la memòria i potser arriba un dia en què no recorden el nom dels seus éssers més estimats i, fins a última instància, s'obliden de qui són.
Perdre records, oblidar sensacions, no recordar-se del primer petó, del dia que va passejar sota les estrelles amb la persona que més ha estimat, no recordar el primer somriure dels teus fills (i també la primera bronca, jeje). Pensar que res ha existit i no patir cap mena d'emoció: ja ploraran per aquests oblits els que t'acompanyen i sempre estaran al teu costat.
Només espero que aquest no sigui el teu cas i que mai oblidis que no et deixarem sol.
Com si fos un glaçó que es desfà per la calor, hi ha persones que amb el pas dels anys perden la memòria i potser arriba un dia en què no recorden el nom dels seus éssers més estimats i, fins a última instància, s'obliden de qui són.
Perdre records, oblidar sensacions, no recordar-se del primer petó, del dia que va passejar sota les estrelles amb la persona que més ha estimat, no recordar el primer somriure dels teus fills (i també la primera bronca, jeje). Pensar que res ha existit i no patir cap mena d'emoció: ja ploraran per aquests oblits els que t'acompanyen i sempre estaran al teu costat.
Només espero que aquest no sigui el teu cas i que mai oblidis que no et deixarem sol.
dimarts, 22 de maig del 2012
¿High politics?
En les antigues civilitzacions sempre s'escollien els més savis per governar una ciutat-estat, un país o una regió. El líder del grup, a més de posseir unes innegables aptituds, també havia de tenir una actitud de lideratge i fermesa en la presa de decisions, però comprensiu amb les necessitats dels seus.
Amb el pas dels anys les coses han canviat. Tenim avenços en medicina, en comunicacions, podem accedir (bé, ara una mica menys) a moltes comoditats i podem dir que estem vivint en la societat del benestar. No obstant, si en molts camps hem assistit a importants millores, en altres hem anat enrere, com en la política.
Que consti que no és un post de crítica i de "derecho al pataleo" als temps que estem vivint (passem moments difícils i ens hem d’adaptar-nos de la millor manera), sinó de preocupació per veure com hi ha gent que dirigeix i que no està capacitada per això. El primer cas és del José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, que fins ara s'ha caracteritzat per faltar al respecte i demostrar que no està a l'alçada del seu càrrec. Un dirigent polític no li pot dir a un altre "si tens collons" i a sobre ironitzar en què la gent té la pell molt fina per molestar-se amb aquestes expressions.
L'altre exemple és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. A més d'amagar les xifres reals de dèficit de la comunitat que presideix, ara assegura que la final de la Copa del Rei que es disputa aquest divendres a Madrid s'hauria de jugar a porta tancada per evitar els xiulets al Príncep i a l'himne espanyol. Potser primer hauria d'analitzar el paper de la monarquia en els darrers mesos i entendre que els xiulets poden tenir part de raó.
Per què no es crea un organisme que vetlli per la qualitat dels nostres polítics? A Catalunya tenim, per exemple, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que s'encarrega d'analitzar i controlar els continguts dels mitjans de comunicació, per determinar si són ofensius o poden vulnerar algun dret fonamental. A mi declaracions com les de Monago o Aguirre m'ofenen.
Ja cas apart és la imatge exterior que es dóna en determinats moments. Com s'entén que els darrers presidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy) no parlin anglès? Bé, Aznar sí el "parla", però no es comprèn massa bé d'on prové el seu accent. A Catalunya, per sort, som diferents i tenim l'exemple de Jordi Pujol, que en parla uns quants d'idiomes.
En canvi, per a la resta de mortals, els idiomes són una obligació per poder optar a una bona feina. Potser seria l'hora que s'avaluessin les aptituds i l'actitud de determinats polítics i potser avui no estaríem en l'atzucac en què ens trobem.
Amb el pas dels anys les coses han canviat. Tenim avenços en medicina, en comunicacions, podem accedir (bé, ara una mica menys) a moltes comoditats i podem dir que estem vivint en la societat del benestar. No obstant, si en molts camps hem assistit a importants millores, en altres hem anat enrere, com en la política.
Que consti que no és un post de crítica i de "derecho al pataleo" als temps que estem vivint (passem moments difícils i ens hem d’adaptar-nos de la millor manera), sinó de preocupació per veure com hi ha gent que dirigeix i que no està capacitada per això. El primer cas és del José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, que fins ara s'ha caracteritzat per faltar al respecte i demostrar que no està a l'alçada del seu càrrec. Un dirigent polític no li pot dir a un altre "si tens collons" i a sobre ironitzar en què la gent té la pell molt fina per molestar-se amb aquestes expressions.
L'altre exemple és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. A més d'amagar les xifres reals de dèficit de la comunitat que presideix, ara assegura que la final de la Copa del Rei que es disputa aquest divendres a Madrid s'hauria de jugar a porta tancada per evitar els xiulets al Príncep i a l'himne espanyol. Potser primer hauria d'analitzar el paper de la monarquia en els darrers mesos i entendre que els xiulets poden tenir part de raó.
Per què no es crea un organisme que vetlli per la qualitat dels nostres polítics? A Catalunya tenim, per exemple, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que s'encarrega d'analitzar i controlar els continguts dels mitjans de comunicació, per determinar si són ofensius o poden vulnerar algun dret fonamental. A mi declaracions com les de Monago o Aguirre m'ofenen.
Ja cas apart és la imatge exterior que es dóna en determinats moments. Com s'entén que els darrers presidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy) no parlin anglès? Bé, Aznar sí el "parla", però no es comprèn massa bé d'on prové el seu accent. A Catalunya, per sort, som diferents i tenim l'exemple de Jordi Pujol, que en parla uns quants d'idiomes.
En canvi, per a la resta de mortals, els idiomes són una obligació per poder optar a una bona feina. Potser seria l'hora que s'avaluessin les aptituds i l'actitud de determinats polítics i potser avui no estaríem en l'atzucac en què ens trobem.
dimarts, 17 d’abril del 2012
L'efecte bumerang
En matèria de comunicació, l'aparició de les ONG a partir de la dècada dels setanta (tot i que la major proliferació va tenir lloc durant els 90) sempre es tractava de manera positiva en els mitjans de comunicació i en l'opinió pública.
L'assistència mèdica per als nens de països pobres, el proveïment d'aliments i la construcció d'infraestructures sempre s'ha vist com a temes positius. Les ONG eren generadores de bones notícies i sense rebre cap mena de crítica, ja que totes les activitats desenvolupades eren positives.
Això amb els anys ha anat canviant i aquestes organitzacions sense ànim de lucre també han començat a despertar crítiques i peces periodístiques desfavorables. Les organitzacions s'han tornat més complexes i això també ha provocat la generació de conflictes.
Exemples clars són l'ONG francesa Arca de Zoé per un suposat cas d'adopcions il•legals i ajuda en Acció (30 minuts) i Ajuda en Acció, arran del reportatge Padrina Juanita, emès pel programa Entre Línies de TV3, on una ciutadania volia comprovar on anaven a parar les seves aportacions
L'exemple més clar d'aquest efecte bumerang és l'ONG ambientalista mundial WWF, destinada a la protecció del medi ambient i de la flora i la fauna. Aquesta entitat va declarar al rei Juan Carles I com a president d'honor, un fet que en el seu moment segurament va donar prestigi a l'organització.
Ara, amb l'afer dels elefants, sembla un contrasentit que una entitat que defensa el medi ambient tingui a un caçador d'elefants com a membre destacat. Em sorprèn, però, que WWF no investigués el passat del Borbó, ja que des de fa anys que li agrada la caça (i de tot tipus).
Queda clar que en comunicació tot té un efecte bumerang. Allò que un dia genera molt bones notícies es pot girar en contra en el moment menys pensat.
L'assistència mèdica per als nens de països pobres, el proveïment d'aliments i la construcció d'infraestructures sempre s'ha vist com a temes positius. Les ONG eren generadores de bones notícies i sense rebre cap mena de crítica, ja que totes les activitats desenvolupades eren positives.
Això amb els anys ha anat canviant i aquestes organitzacions sense ànim de lucre també han començat a despertar crítiques i peces periodístiques desfavorables. Les organitzacions s'han tornat més complexes i això també ha provocat la generació de conflictes.
Exemples clars són l'ONG francesa Arca de Zoé per un suposat cas d'adopcions il•legals i ajuda en Acció (30 minuts) i Ajuda en Acció, arran del reportatge Padrina Juanita, emès pel programa Entre Línies de TV3, on una ciutadania volia comprovar on anaven a parar les seves aportacions
L'exemple més clar d'aquest efecte bumerang és l'ONG ambientalista mundial WWF, destinada a la protecció del medi ambient i de la flora i la fauna. Aquesta entitat va declarar al rei Juan Carles I com a president d'honor, un fet que en el seu moment segurament va donar prestigi a l'organització.
Ara, amb l'afer dels elefants, sembla un contrasentit que una entitat que defensa el medi ambient tingui a un caçador d'elefants com a membre destacat. Em sorprèn, però, que WWF no investigués el passat del Borbó, ja que des de fa anys que li agrada la caça (i de tot tipus).
Queda clar que en comunicació tot té un efecte bumerang. Allò que un dia genera molt bones notícies es pot girar en contra en el moment menys pensat.
diumenge, 15 d’abril del 2012
L-fan(t)s
Segons la llista vermella elaborada per la Unió per a la Conservació de la Natura (IUCN), l'elefant africà és una de les espècies animals vulnerables del nostre planeta. Tot i no trobar-se en perill d'extinció, hi ha diverses causes que poden provocar la desaparició d'aquest gran mamífer. El marfil dels seus ullals és una de les causes que pot posar-lo en perill. Segons una notícia publicada pel diari El Mundo, ja en el 2006, el preu del marfil era de 750 dòlars el quilo.
Aquest cap de setmana, com tots hem pogut descobrir, el rei d'Espanya s'ha dedicat a passar el temps caçant aquests paquiderms. A banda de ser un passatemps molt censurable, clama al cel que el monarca gasti de manera alegre una gran quantitat de diners (entre desplaçament, permisos de caça, entre d'altres) mentre la resta d'espanyols estan passant per autèntics problemes per arribar a fi de mes.
També preocupa la reacció del govern espanyol: per una banda asseguren que eren coneixedors de les activitats del rei a l'Àfrica però per l'altra banda ho desmenteixen. No sé vosaltres, però si un govern no sap posar-se d'acord amb una qüestió tan clara i concreta, hem d'estar tranquils durant 4 anys amb les decisions que poden prendre per fer-nos sortir de la crisi? A mi no em tranquil•litza gens. El fort del cas és que si el rei no s'hagués fet mal segur que mai haguéssim conegut el cas i això ens demostra que ves a saber les coses que han fet fins a la data i que no hem conegut.
A banda del debat entre monàrquics i republicans, per què serveix la monarquia? Poden caure simpàtics, poden ajudar en les relacions internacionals, però està justificat que el pressupost de la Casa Reial sigui superior als 8 milions d'euros, sense comptar els nombrosos béns immobles que tenen? Segur que a Catalunya podríem fer moltes coses amb aquests diners i podrien comprar molts plats de sopa per la gent que no té ni una casa on aixoplugar-se.
I una curiositat: un dels plats típics de Botswana (i en general del sud d'Àfrica) és el Boerewors, una botifarra que curiosament s'assembla molt a la nostra. Podem dir que el destí és capriciós? Jo sóc molt fan de la buti catalana i molt poc fan de l'Espanya de la pandereta...
Aquest cap de setmana, com tots hem pogut descobrir, el rei d'Espanya s'ha dedicat a passar el temps caçant aquests paquiderms. A banda de ser un passatemps molt censurable, clama al cel que el monarca gasti de manera alegre una gran quantitat de diners (entre desplaçament, permisos de caça, entre d'altres) mentre la resta d'espanyols estan passant per autèntics problemes per arribar a fi de mes.
També preocupa la reacció del govern espanyol: per una banda asseguren que eren coneixedors de les activitats del rei a l'Àfrica però per l'altra banda ho desmenteixen. No sé vosaltres, però si un govern no sap posar-se d'acord amb una qüestió tan clara i concreta, hem d'estar tranquils durant 4 anys amb les decisions que poden prendre per fer-nos sortir de la crisi? A mi no em tranquil•litza gens. El fort del cas és que si el rei no s'hagués fet mal segur que mai haguéssim conegut el cas i això ens demostra que ves a saber les coses que han fet fins a la data i que no hem conegut.
A banda del debat entre monàrquics i republicans, per què serveix la monarquia? Poden caure simpàtics, poden ajudar en les relacions internacionals, però està justificat que el pressupost de la Casa Reial sigui superior als 8 milions d'euros, sense comptar els nombrosos béns immobles que tenen? Segur que a Catalunya podríem fer moltes coses amb aquests diners i podrien comprar molts plats de sopa per la gent que no té ni una casa on aixoplugar-se.
I una curiositat: un dels plats típics de Botswana (i en general del sud d'Àfrica) és el Boerewors, una botifarra que curiosament s'assembla molt a la nostra. Podem dir que el destí és capriciós? Jo sóc molt fan de la buti catalana i molt poc fan de l'Espanya de la pandereta...
divendres, 6 d’abril del 2012
Ha passat temps...
....des de que vaig escriure el meu darrer post. No ha passat res d'important, només que l'inspiració se'n va anar de vacances i fins avui no ha tornat. En aquest temps, a més de fer-me més vell (és el peatge de no ser immortals) he descobert moltes coses. Sobretot t'adones de la importància dels teus, saber que sempre estaran al teu costat i que la vida l'hem de gaudir al màxim, perquè després no sabem què ens trobarem.
Sovint vas en transport públic i veus les cares de la gent: la majoria són inexpressives, sense sentiment i amb la seriositat imperant en tot moment. Realment en aquests moments penso que ja per l'únic fet de viure ja hauríem de ser feliços i gaudir de tot el que tenim, encara que materialment no sigui massa. Si deixem per un moment de banda les coses que ens tenen ocupats (i preocupats) tot el dia descobrirem que hi ha moltes coses boniques que ens poden fer somriure.
En aquest temps també t'emportes desenganys, o més ben dit, descobreixes la crua realitat. T'adones que molts principis que per mi eren sagrats no tenen validesa en els temps que corren. Comproves que l'objectivitat és pot comprar i que en aquest món, en totes les esferes (menys la sentimental) sempre guanya qui més té; el premi és sempre pel poderós.
Tot i això, cada dia al llevar-se has de sentir-te ple, feliç i conscient que les teves mostres d'apreci i de comprensió poden ajudar a moltes persones. I el més important, que les ments grises, les persones sense ànima i els interessats no t'esborraran el somriure de la teva cara...
Per tant, aquest post el dedico als que sempre somriuen quan et veuen, als qui mai fallen i que, encara que passi el temps, sé que sempre estaran al meu costat...
Sovint vas en transport públic i veus les cares de la gent: la majoria són inexpressives, sense sentiment i amb la seriositat imperant en tot moment. Realment en aquests moments penso que ja per l'únic fet de viure ja hauríem de ser feliços i gaudir de tot el que tenim, encara que materialment no sigui massa. Si deixem per un moment de banda les coses que ens tenen ocupats (i preocupats) tot el dia descobrirem que hi ha moltes coses boniques que ens poden fer somriure.
En aquest temps també t'emportes desenganys, o més ben dit, descobreixes la crua realitat. T'adones que molts principis que per mi eren sagrats no tenen validesa en els temps que corren. Comproves que l'objectivitat és pot comprar i que en aquest món, en totes les esferes (menys la sentimental) sempre guanya qui més té; el premi és sempre pel poderós.
Tot i això, cada dia al llevar-se has de sentir-te ple, feliç i conscient que les teves mostres d'apreci i de comprensió poden ajudar a moltes persones. I el més important, que les ments grises, les persones sense ànima i els interessats no t'esborraran el somriure de la teva cara...
Per tant, aquest post el dedico als que sempre somriuen quan et veuen, als qui mai fallen i que, encara que passi el temps, sé que sempre estaran al meu costat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)