Qüestió de prioritats

Segons publica avui La Vanguardia, Telecinco substituirà CNN+ pel canal Gran Hernano 24 hores. Sens dubte, és una notícia dolenta pels que seguim l'actualitat i pels que volem estar al dia de tot el que passa al món.

Què és guanya amb un canal Gran Hermano 24 hores? No m'amagaré que esporàdicament segueixo aquest reality, però també sóc conscient que ja a dia d'avui disposa de molts canals per a la seva difusió: Telecinco emet una gala cada setmana i petits resums diaris, la Siete (també del mateix grup), fa amplis resums del programa i també connecta unes quantes hores al dia amb la casa de Guadalix de la Sierra.

A més, hi ha l'opció, mitjançant Internet i pagant una quota, a veure el que passa a la casa en tot moment. Quina saturació de Gran Hermano, no?!! Amb tot el que hi ha (a més de xarxes socials com el Facebook), els seguidors ja en deurien tenir prou.

Sorprèn també aquesta decisió en un programa que, any rere any, va perdent audiència (18,8% de quota de pantalla), tot i els intents de la Merceditas per cridar l’atenció ficant-se contra Leire Pajín i el Ministerio de Sanidad. Tot perquè la institució ha retirat el patrocini al programa.

Per contra, cada cop hi ha menys canals destinats a la informació pura i dura. Per sort, a Catalunya disposem del 3/24, que ens permet estar al dia de tot el que passa (tant a casa nostra com a la resta del món). Si mirem, però, a la resta de l'Estat espanyol, només ens queda Intereconomía (informen de l'actualitat, però la del PP!!) i poca cosa més (en canal 24 hores de TVE). Amb referents així, s'entén la concepció de molts espanyols sobre Catalunya i que la gent prefereixi veure a verdulers escridassant-se a saber el que passa en el món on vivim.

El primer president

Avui, molts dels nosaltres hem estat pendents dels mitjans, per saber si Artur Mas (CiU) seria proclamat nou president de la Generalitat de Catalunya. Tot era molt previsible i molts ja apuntaven que Mas superaria les votacions, amb l'abstenció del PSC, cosa que ha succeït.

El que m'ha sorprès és que Mas serà el 129è president de la Generalitat. No imaginava que el nostre país hagués tingut tants presidents. Per això, m'ha picat la curiositat per saber qui va ser el primer.

Per a trobar-lo, hem de viatjar 700 anys enrera. Es deia Berenguer de Cruïlles i va estar al capdavant de la Generalitat durant tres anys (1359-1362). El seu breu període al capdavant de la institució no es deu a cap crisi (ni sequeres, ni incendis ni crisis econòmiques), sinó a què li va arribar la mort.

De profunda formació religiosa, va ser bisbe de Girona i també es va postular com un gran defensor de la Inquisició.

La pell fina

Fent referència a la dita que diu "nunca te acostarás sin saber una cosa más", cada dia descobrim que passen coses molt sorprenents en el món en què vivim. L'anècdota d'avui, que m'ha portat a escriure aquest post, fa referència a la denúncia d'un professor d'una escola de Cadis per part dels pares d'un nen musulmà. El motiu, un tema innocent (a primer cop d'ull) i irrelevant: parlar de pernil.

El docent estava parlant d'una zona de Granada (Trévelez), que degut a les seves condicions climàtiques afavoreix la bona curació dels pernils. L'alumne musulmà va demanar-li al professor que no parlés del tema, ja que això ofenia a la seva religió. El mestre no va fer-li cas i, com us podeu imaginar "se ha liao parda" i se l'ha denunciat per maltractament psicològic.

No sabem com acabarà el tema, però pel bé de la societat esperem que la denúncia quedi en un no res. Si no, per aquest regla de tres no podrem parlar a les escoles del Cid, ni dels Reis Catòlics, de Cristòfor Colom, ni dels Estats Units, ja que algú es pot sentir ofès, sigui quina sigui la seva religió.

Vivim en una societat on tot està permès, on impera la cultura del no, i això pot ser molt perillós, perquè es poden superar uns límits.

Per cert, quan jo era petit i hi havia ensaladilla russa a l'escola per dinar, ho aguantava estoicament, i això que és un plat que no suporto. D'acord que no hi ha cap religió que prohibeixi menjar (ni tampoc parlar) aquest plat, però el meu estómac no ho suportava massa bé.

Fantasmes d’alts vols

Tot i que el títol ho suggereixi, no parlaré de la vaga dels controladors, sinó d'una història que conec fa molt temps i que mai m'ha deixat de sorprendre.

Fa gairebé 40 anys, un avió de la companyia nord-americana Eastern feia el trajecte entre Nova York i Miami. Quan la nau estava arribant a la seva destinació, els pilots van detectar un problema en el tren d'aterratge. Després de diverses maniobres per intentar resoldre l'avaria, l'avió es va precipitar en la zona pantanosa dels Everglades. El balanç final va ser de 100 persones mortes i 77 supervivents.

En l'accident van morir el pilot, Bob Loft, i els auxiliars Albert Stocckstill i Don Repo. Després de l'accident, diversos passatgers i membres de la tripulació de la companyia Eastern que feien també el trajecte entre Nova York i Miami van assegurar haver vist els fantasmes de Don Repo i Bob Loft (va passar en prop d'una vintena d'ocasions). Algunes hostesses (per separat) van veure els presumptes fantasmes dels pilots a la cuina de l'aeronau.

El cas, però, més sorprenent, i que posa la "gallina de piel", com diria Johan Cruyff, va passar en un vol amb la mateixa companyia i en el mateix trajecte. Una hostessa va descobrir que hi havia un home a primera classe que no figurava en la llista de passatgers. Vestia com un pilot de la companyia i no responia a les preguntes del personal de l'avió. Finalment va ser el comandant de la nau que va reconèixer que l'intrús era Bob Loft, el qual va desaparèixer davant dels seus ulls.

Causes

Es van investigar els fets i s'arriba a la conclusió que les aparicions tenien lloc en avions del model L-1011 de la companyia Eastern. També es van produir fenòmens similars en avions que la companyia havia llogat a altres empreses. A més, en la majoria dels casos on es van produir aparicions, els avions tenien peces recuperades de l'aeronau accidentada i sempre cobrien la ruta Nova York-Miami.

Pels que siguin seguidors d'aquests temes i vulguin pujar en un d'aquests avions per comprovar-ho, la companyia Eastern no opera des de 1991.

Parlar clar

Si dius la veritat, sense embuts i sense marejar la perdiu, el teu missatge serà comprès a la perfecció. Tot i que, en ocasions és complicat arribar a aquest nivell, aquest cap de setmana hem vist alguns exemples on es posa de manifest aquesta afirmació.

Ahir, l’encara president de la Generalitat, José Montilla, va fer balanç de la important davallada dels socialistes en les darreres eleccions autonòmiques. De manera clara, precisa i concisa, Montilla va identificar els problemes i els errors que s’han comès en aquesta legislatura, sense amagar-se i sense evitar responsabilitats.

Una bona manera de començar a resoldre els problemes és identificar-los i assumir-los, sense por. M’ha agradat veure que Montilla parla sense llegir i això fa que el seu discurs sigui més convincent i més creïble. Ja ho diuen que el secretari general del PSC fa les millors intervencions quan parla sense llegir. Una mostra que les paraules, un cop interioritzades, són efectives si te les fas teves.

De ben segur que aquest exercici és aplicable a moltes altres persones, per exemple als controladors aeris. No valoraré si tenen dret a queixar-se i si han de treballar menys hores de les que els hi pertoquen, però estaria molt bé que admetessin que la seva actuació ha estat desmesurada, que ha perjudicat a milers de persones i que amb el xantatge no s’aconsegueix res. Seria un gran pas que, com a mínim, reconeguessin la seva errada i després informessin de la seva situació.

L’exercici de Montilla ens sorprèn gratament, però, no hauria de ser així. L’encara president català només ha aplicat el sentit comú, segurament massa tard. Tan de bo això facin tots els polítics sempre i apliquin el que ens diuen a l’escola de petits: “si no dius mentides t’aniran les coses bé”.

El món a l'inrevés

'Este mundo es una barca dijo Calderón de la.....'. Aquesta és una cita que deixa al descobert que el món en què vivim cada dia està més boig. Passen coses que no t'expliques i t'has de fregar fortament els ulls diverses vegades per veure si és tracta d'un fet real o d'un somni.

Ens centrem en Sergio Ramos, el defensa del Reial Madrid que ha revindicat l'ús de l'andalús en alguna roda de premsa, un jugador que es caracteritza per fer faltes de jutjat de guàrdia quan se li para el cap. Inevitable recordar la falta brutal que va cometre sobre Messi, que ha provocat que l'argentí s'hagi hagut d'entrenar a baix ritme per precaució.

El primer fet incomprensible és la sanció que va rebre l'andalús: una partit castigat per veure la targeta vermella. No són sancionables, en canvi, les agressions a Puyol i Xavi perquè l'arbitre no les va veure. Quina excusa més dolenta i quina poca memòria que hi ha en els comitès de competició.

Ara no recorden que Patrick Kluivert, exdavanter del Barça, fou sancionat a finals de 1999 amb cinc partits per una agressió al jugador del Rayo Vallecano, Cota. Això sí, l'arbitre no ho va veure, però el comitè va actuar d'ofici i es va quedar a la glòria.

Continuem amb Sergio Ramos. En la mateixa setmana de la seva gloriosa actuació en el Camp Nou, rep el premi al joc net, atorgat per la Federació Sevillana de Futbol. És cert que el premi deuria fer dies que ja estava decidit, però a ningú se li va ocórrer que s'hauria d'haver canviat la data? Donar un premi després d'una acció tan detestable sembla 'caxondeo', com dirien els andalusos.

I sabeu quin altre jugador va rebre un premi per la mateixa federació i també per joc net? Carlos Marchena, central del Vila-real que va estar durant molts anys al València i, que en més d'una ocasió, va acabar abans d'hora a la dutxa. És ben clar, el món a l'inrevés.

Wikileaks, el 'Sálvame' dels classificats

Sense cap mena de dubte, el de Wikileaks serà un dels noms destacats de l'any. Aparescut com un bolet, per art de màgia, aquest web ha aconseguit posar nerviós a molta gent i a molts organismes, entre ells el govern dels Estats Units.

Abans d'aquesta setmana, Wikileaks s'havia erigit com el descobridor dels documents secrets i classificats del govern dels Estats Units. No obstant,en els darrers dies estem vivint aquest fenomen com si es tractés del que seria el 'Sálvame' dels documents classificats pels temes que han anat apareixent.

El primer d'ells no deixa de ser sorprenent i ens toca de prop. S'informa que l'expresident del Govern espanyol, José Maria Aznar, es mostra disposat a tornar-se a presentar per dirigir el país, sempre que la situació ho requereixi (si ho ha de fer, que no esperi massa, o potser es trobarà un solar, però és més fàcil que la crisi se la mengi algú altre, no?). Aznar, segons la informació desvetllada pel web, no veu capacitat a Mariano Rajoy per arribar a la Moncloa.

Sincerament, potser ara és fàcil dir la meva opinió, però, no és una obvietat que Aznar pensi això? Sempre se l'ha vist fred i distant amb Rajoy, i els seus estils són molt diferents (són iguals, però, el seus objectius).

Notícies d'aquest tipus em fan imaginar l'Aznar al Sálvame, dient: "Rajoy és un incompetent" o "el gallec va estar tota la nit de festa i va estar lligant amb una noia", amb la mirada sorpresa de l'Esteban mossegant un enorme entrepà de pernil i el Jorge Javier calmant la sorpresa del públic.

El segon tema del 'Sálvame' confidencial és la vida privada del seu fundador, Julian Assange, el qual ha estat acusat d'abusos sexuals. En el primer intent per vincular-lo en aquest tema, Assange se'n va sortir. Ara arriba el segon assalt i el màxim responsable de Wikileaks està en cerca i captura. Curiós que una persona que vol oferir transparència sobre les relacions entre països i els abusos de determinats governs sigui tan misteriós en la seva vida privada.

Potser en Jorge Javier Vázquez decideix un dia recuperar el programa 'Hormigas Blancas' i parlar de la vida i miracles de Julian Assange, portant a tertulians com Barack Obama, Silvio Berlusconi, entre d'altres. Les comparacions són odioses, però seria possible, no?

Per la boca mor el peix

Molta gent diu que les paraules se les emporta el vent. Això és cert si dius el que penses enmig del desert i sense una càmera que t'estigui gravant. Darrerament, però, hem pogut comprovar que ets esclau de les teves paraules i que aquestes se't poden girar en contra.

Inevitable no fer referència al Barça-Madrid d'ahir. Des de fa dues setmanes, jugadors com Cristiano Ronaldo han fet declaracions incendiàries, reptant al Barça de veure si són capaços de marcar vuit gols. A tant no s'ha arribat, però si que els madridistes s'han endut una bona decepció de la seva visita al Camp Nou (no cal recordar el resultat; millor no fer sang).

També portuguès i també amb incontinència verbal tenim a Jose Mourinho, l'entrenador del Reial Madrid. Entre els seus "amables" comentaris no podem oblidar la seva referència a la sequera golejadora de David Villa, davanter del Barça. No sabem si les seves paraules van ser màgiques, però des d'aleshores l'asturià ha recuperat l'olfacte i ja ningú s'enrecorda dels partits sense marcar i de les pilotes estavellades a la fusta.

I curiós que un entrenador tan poc estimat a Barcelona (ni a Xixó) digués fa més d'una dècada les paraules "siempre, con el Barça, en el corazón". Com canvia la història (Figo pot dir el mateix també).

No només en el futbol passen aquestes coses. Com oblidar aquella mítica frase de Zapatero en un míting final de campanya "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". I com ell, una llarga llista de polítics que en els darrers anys han promès de tot a la ciutadania, sense complir amb la seva paraula.

Hi ha persones que tenen la virtut d'hipnotitzar amb les paraules, fer creure a la gent qualsevol cosa amb una bona dialèctica i amb bones intencions. Això serveix per sortir del pas, però a llarg termini això se't pot girar en contra si no dones suport amb fets a les teves paraules. A vegades, parlar gratuïtament pot sortir molt car.

Sentit comú

Aplicar el sentit comú pot sonar a tòpic. Tothom pensa que això és el que fem la majoria de nosaltres, però, per desgràcia, en moltes ocasions no és així, ens compliquem la vida i, de retruc, la compliquem als altres.


Inevitable no fer referència a les imminents eleccions catalanes. Per sort, demà acaba la campanya i el diumenge podrem descobrir quin serà el govern català per als propers quatre anys. Si ens haguéssim de regir pels mèrits dels principals partits polítics, el panorama és molt desalentador.

Cap partit ha aportat cap proposta concreta de pes -que serveixi per esperonar als indecissos i als que tenen decidit no votar- i la majoria s’ha centrat en desacreditar als rivals (dient que vindrà el llop), aportant testimonis tendenciosos i sense explicar com solucionaran els nostres problemes.

El sentit comú: explicar de manera constructiva el que cal fer, sense fer cas del que diuen els altres. En paraules clares, agafar l’exemple Guardiola i treballar sense mirar el nas del que tenim al costat.

L’aplicació del sentit comú es pot traslladar a moltes altres esferes de la vida. Conduir amb sentit comú podria evitar moltíssims accidents, amb l’economia evitaríem entrar en pous com els que estem. Fins i tot, aplicar el sentit comú serviria per trobar-te els lavabod públics ben nets. Sembla (i és) senzill. L’important és voler (o no).

El 'yeti' català

Els catalans som meravellosos i tenim de tot. Disposem d'una llengua i una cultura pròpies, un Estatut propi (potser ara no és el millor moment per treure'n pit), un dels millors equips de futbol del planeta, entre d'altres virtuts.

També en aquells temes que no són tan vistosos, Catalunya dóna exemple, i fins i tot disposa del seu propi abominable home de les neus, o Yeti para los amigos. En els Pirineus catalans s'ha pogut veure en diverses ocasions (suposadament) una bestiola coneguda com el Simiot, i que seria el parent llunyà del temut Yeti de l'Himalaia.

El primer exemple va tenir lloc al 1979, en una zona del Pirineu d'Osca (sí, és Aragó, però fa anys estàvem units amb ells, no?) coneguda com Peña Montañesa. En aquesta zona d'alta muntanya, uns llenyataires van ser atacats per un ésser d'aspecte simiesc. Com acostuma a passar en casos d'aquest tipus, no se'l va tornar a veure.

Ja fa menys anys es va donar a conèixer a l'estiu de 1989 el contacte d'un animaló semblant en una zona del Coll d'Ares, en el Pirineu de Girona, amb un grup d'excursionistes. Ja en cròniques del segle X es parla d'aquest ésser per la mateixa zona i una llegenda del poble d'Arlés de Tec (veure aquest post) narra que les relíquies de Sant Abdó i Senen van servir per allunyar els simiots de la zona. A la foto següent es pot veure com està representat en una església d'Arlés de Tec.

Serà complicat saber si existeixen realment i també podem donar gràcies que a les muntanyes d'altres zones d'Espanya no hi ha animals semblants. En cas contrari, no seria estrany que el Tribunal Constitucional obligués a espanyolitzar el nom del simiot, per si de cas.

Fets inversemblants

Ahir va ser un d'aquests dies que t'adones que el món va per mal camí. T'adones que la humanitat pren una sèrie de decisions que no comprens i que són difícils d'argumentar. Comencem pel primer tema, que no podia ser un altre que el Barça-Madrid del 29-N i que es jugarà en dilluns.

Mal dia pel futbol, per molt que diguin que la gent anirà igualment al camp. Personalment el dilluns és el dia més complicat de la setmana, on tot costa més i només tens ganes que passi la jornada de la millor manera per arribar a casa i relaxar-te. Ara resulta que un dels partits més esperats de l'any pot condicionar unes eleccions.

Si guanya el Barça la gent votarà a uns i si perd a uns altres? Els dos fets són compatibles i es poden celebrar el mateix dia, tenint en compte que un partit de futbol pot jugar-se a partir de les 9 i els col·legis electorals tanquen a les 8.

Clar, els perjudicats principals són les televisions, perquè uns espectadors preferiran el futbol i els altres veure quin és el pròxim govern de la Generalitat. La solució, salomònica: un dia per a cada cosa i tots contents.

Segon fet sorprenent. Anglaterra està revolucionada amb les retallades anunciades pel primer ministre David Cameron. Avui, una de les mesures proposades pel seu executiu se centra en imposar algun tipus de multa als aturats que porten 8 anys sense treballar i que han rebutjat totes les feines que se'ls hi han proposat!! Però en aquest món no s'aplica el sentit comú? I a sobre es queixaran...

L'ultim recordatori és per al programa Gran Hermano. La direcció de l'espai va expulsar la setmana passada a dos concursants que, segons sembla, estaven fent muntatges per guanyar audiència i forrar-se al sortir. "Heu trencat l'esperit del joc i la feina que hem estat fent durant anys". Quina prova de dignitat i professionalitat. Això sí, Gran Hermano no vol fer diners i treballa per altruïsme, però en el programa d'ahir van fer milers d'anuncis abans de començar, presentació d'un minut i tornar a fer anuncis.

Quin món. Hi ha dies que millor desconnectar de tot aquest circ en el que vivim i gaudir de les coses que valen la pena.

Drogues ¿intel·ligents?

En les darreres setmanes hem pogut comprovar com els traficants de drogues se les pensen totes per a no ser descoberts. Aquest dimarts, precisament, s'ha donat a conèixer la sentència a un home que va amagar cocaïna en diverses figuretes del pessebre. Ja ni les tradicions es respecten...

Temes com aquest posen al descobert que avui en dia la creativitat trenca fronteres. Si aquestes persones destinessin el seu enginy a bones causes, segur que hi hauria menys pobresa al món i remei per a diverses malalties, però no és el cas. Per tant, analitzarem els millors camuflatges per a no ser descoberts a l'hora de traficar.

El cotxe fúnebre: A principis de mes es va informar que un grup de bolivians va ser detingut per traficar droga mitjançant un cotxe dels morts. Segurament la policia no s'imaginava el que portaven (o no s'atrevia) a parar-los, tot i que feia 17 mesos que estaven sent investigats.

Un calamar gegant farcit: La policia de Perú va interceptar aquesta "nova" espècie animal amb 700 qulos de cocaïna en el seu interior. El seu destí era Mèxic i després els Estats Units. Desconeixem, però, si els responsables van culpar al calamar d'haver estat golafre i haver consumit per la seva banda la droga.

Patates fregides de cocaïna: Fa quatre anys, a Texas, es va interceptar un pot de la marca Pringles que estava ple de patates fregides fetes de cocaïna. Un gran treball d'artesania difícil de descobrir.

I com aquests n'hi ha molts altres casos, igual o més curiosos. Si us interessa saber més, podeu entrar aquí. Això sí, espero que només ho feu per curiositat, no per buscar idees.

Llegendes no tan urbanes

Des de petits ens ensenyen que no s'ha de posar mai el gat al microones. Bé, ni al microones ni a cap electrodomèstic, ja que les conseqüències poden ser terribles. Això ens porta a la mítica lleganda urbana de l'àvia, que un dia va posar el seu gat al microones perquè s'havia mullat. Com us podeu imaginar, aquest fet va provocar la mort del gat (millor no entrar en detalls escatològics).

Aquest incident va provocar que l'anciana denunciés al fabricant del microones, ja que a les instruccions no s'avisava que posar el gat a dins d'aquest aparell li podia provocar la mort. Mai s'ha demostrat si això és cert i molta gent diu que tot és una llegenda urbana, amb la moralina que ens hem de llegir les instruccions i que els fabricants no han de passar res per alt.

Sobre aquesta temàtica, durant la setmana passada va sortir a la llum un cas que demostra que aquestes coses passen i que no són simples llegendes urbanes.

Un ciutadà anglès de 44 anys va decidir posar a prova la vida de la seva gata (Roxy) i fer-li viure un calvari de tres etapes: primer posar-la durant 8 segons en el microones, després fer-li estar set segons en una secadora, deixar-la posteriorment vint segons en el congelador per acabar-ho tot en una immersió en un bol d'aigua.

Per sort, la gata està viva i el responsable ha estat condemnat a 126 dies de presó per crear un patiment innecessari. A més, durant 10 anys no podrà tenir cap animal al seu càrrec. En aquest cas, la moralina diria que els animals tenen drets i que l'estupidesa també es paga.

Els taüts lliscants de Barbados

La badia d'Oistins, a Barbados, és una de les perles del Carib. Platges amb sorra blanca i aigua transparent són el comú denominador d'aquest indret, com es pot veure a la imatge. No obstant, darrere d'aquest lloc perfecte per a unes vacances s'hi amaga una rondalla que posa els pèls de punta i que és molt adient per a les dates en les que ens trobem.

La història comença el 9 d'agost de 1812, en el cementiri local de Christ Church, quan es disposa a donar sepultura a una dona de la família Chase, dins el panteó familiar. En el moment d’entrar a la cripta, s'adonen que els dos taüts que hi havia fins a la data estaven moguts. Dins de la perplexitat, s’atribueix la causa a una malifeta dels esclaus (la relació del patriarca de la família, Thomas Chase, amb la gent de l’illa no era bona), es tornen a col·locar els sarcòfags i tot queda com una anècdota.

Un mes després, precisament, mor el patriarca de la família. En aquesta ocasió, però, s'entra a la cripta i tot es troba normal. La situació, però, es torna a alterar al cap de quatre anys (1816), quan s’obre el panteó per donar sepultura a un nen de la mateixa família. En aquesta ocasió, els taüts tornaven a estar moguts.

A partir d’aquí, l’anècdota comença a generar por i respecte entre la gent de l’illa. Els esclaus negres ho atribueixen a esperits malignes i les autoritats no hi troben una resposta racional. També l’incident desperta curiositat en altres parts del món, provocant que gent de diverses zones d’Europa assisteixi a l’illa per seguir de prop el fenomen.

L’expectació arriba a cotes més altes el 17 de juliol de 1819, quan s’obre de nou el panteó per enterrar a un nou membre de la família. En aquesta ocasió, tot torna a estar mogut i fins i tot algun dels taüts presenta senyals evidents de violència, amb algun fragment trencat.

Un responsable polític de la zona, el vescomte de Combermere, decideix posar-hi fil a l’agulla i encarrega una exhaustiva investigació per determinar si algú entra per algun amagatall secret. Per aquest motiu es tornen a col·locar bé els taüts, es posa fina sorra a l'interior i es tanca l'entrada del panteó amb ciment i amb el segell del vescomte.

Un any més tard, es decideix tornar al lloc dels fets. Tot i que no ha senyals de què hi hagués entrat ningú, l'interior estava de nou remogut, amb més desordre que mai (en la següent imatge es pot veure una comparativa de l'abans i el després). Fins i tot a l’obrir la pesada llosa d’accés, un dels taüts hi feia contacte.

Es determina, per acabar amb el tema, una solució, ben senzilla: es buida el panteó i es trasllada als difunts a un altre lloc del cementiri. Actualment, el panteó (buit) es pot visitar.

Causes? N'hi ha per a tots els gustos: per una banda s'assegura que tot és una broma de mal gust, altres ho atribueixen als gasos dels cadàvers i alguns ho vinculen amb possibles riuades, que a l'entrar l’aigua dins del panteó es poguessin moure els taüts (no es van registrar importants pluges en aquella època).

No obstant, és un misteri que serà difícil de resoldre i que quedarà com una història de les coses que poden arribar a passar en un cementiri.

Abandonat però molt viu

Belchite és un poble abandonat que està a uns 50 quilòmetres de Saragossa. Es troba totalment en ruïnes i encara s'hi poden veure els efectes de la Guerra Civil. No obstant això, és un poble ben viu per a moltes persones.

El primer en donar-li a Belchite una distinció especial va ser el propi Franco, que va deixar el poble sense reconstruir com a monument per recordar els efectes de la guerra i per demostrar les atrocitats del bàndol republicà. Això sí, al costat es va construir un nou poble (Belchite nuevo) gràcies a la "col·laboració" dels presoners de guerra, que van treballar per aixecar-lo.

Com podeu veure a les imatges, el poble és fantasmagòric, solitari i pot ser un escenari perfecte per al cinema. Això no ha passat desapercebut pels buscadors de localitzacions i Belchite ha sortit en un total de setze produccions, entre les que destaquen El laberinto del Fauno (2005), Las aventuras del Barón Munchausen (1988) i Mecanoscrit del segon origen, sèrie emesa per TV3 el 1985.

I també els seguidors dels misteris han trobat en el poble abandonat una mina per a les seves investigacions. En aquest indret s'han pogut gravar psicofonies (gravacions amb pressumptes missatges dels difunts), on s'escolten els sons dels avions bombardejant el poble i el soroll dels trets, així com les veus dels pressumptes caiguts en la batalla.

Un poble en ruïnes, sense vida física però molt viu en la memòria de molts, ja que 10.000 persones acostumen a visitar-lo anualment.

Picaresca arqueològica

Indiana Jones va mostrar al món un nou estil de fer arqueologia, que s'allunyava dels cànons clàssics i carrinclons d'aquesta professió: seriós i dogmàtic a l'hora de donar classes però valent i intrèpid a l'hora de buscar nous tresors.

Va crear escola, sense cap mena de dubte, però per desgràcia també va posar de manifest que agafar una antiguitat sense respectar d'on prové no és el més correcte, encara que portis un fuet (dels que fan mal, no dels que es mengen). En aquest sentit, el tràfic de restes arqueològiques torna a estar d'actualitat en els darrers dies.

Durant aquesta setmana hem vist com una dona boliviana intentava enviar cap a França -i per correu ordinari- una mòmia de la cultura inca. Estava en molt bon estat i es va trobar per casualitat, en una cerca rutinària. La dona, no sabem si dient la veritat o no, va dir que un ciutadà peruà li havia donat un paquet, sense donar detalls del que hi havia dins. Imaginem que com a mínim ho deuria fer per correu certificat i com a objecte fràgil.

                                             

La picaresca, és un dels grans valors que ha de tenir un arqueòleg. Sinó que li preguntin a Borchard, el descobridor del bust de Nefertiti al 1913. Conscient de la bellesa d'aquesta obra d'art, va decidir amagar-la i declara com una peça de guix sense valor. Des d'aleshores està en un museu de Berlin.

També és d'imaginar que amb el pas dels anys i amb el sorgiment de la consciència cultural de cada país s'han multiplicat les tensions entre nacions: Grècia enfrontada amb Gran Bretanya pels frisos del Partenó i les Cariàtides, Egipte amb mig món (hi ha antiguitats egípcies en qualsevol museu, fins i tot al de Montserrat!) i Gran Bretanya amb l'Iran, entre d'altres.

Sobre aquest darrer cas, el govern iranià va trencar relacions amb el Museu Britànic per no retornar el cilindre de Ciro (segle V a.C) a principis d'aquest any.

El motiu: no era el moment adequat degut a les tensions populars que es vivien al país. Sí, no és el millor context per retornar la que es considera primera declaració de drets humans de la història, però si et compromets cal complir amb la paraula. En cas contrari, no dius res i que dia passa any empeny, com fa la majoria.

Sí, vull (però depèn d'on)

Avui en dia la gent està cansada de la rutina. Es busquen emocions fortes, experiències extremes i, sobretot, fugir de la normalitat. Això també passa en el camp dels casaments, on es busquen noves fórmules per fer inolvidable el que ha de ser el dia més feliç de la teva vida.

El camp del F.C. Barcelona és un espai que serveix per a tot: jugar a futbol (en altres èpoques per tirar-hi caps de porc), celebrar-hi concerts, reunir a les congregacions dels Testimonis de Jehovà, entre d'altres. Ara, s'afegeix una nova aplicació i el club posa a disposició dels interessats casar-se en el camp on Bogarde instaurava la seva llei per la banda esquerra. Ja en el primer dia de la posada en marxa d'aquesta iniciativa (fa una setmana) es van rebre 25 peticions.
 
Per als que no siguin amants del futbol i prefereixin un bon apat, als Estats Units (concretament a Portland, a l'estat d'Oregon) hi ha un establiment especialitzat en donuts (Voodoo Doughnout) que t'ofereix des de 2003 la possibilitat d'organitzar-te el casori (a persones i també a animals, com els gats de la foto). Els preus varien en funció de les teves necessitats (entre 25 i 300 euros). El que no sabem, però, és si el petó és abans o després de menjar-te un bon donut ensucrat.

I si ets dels que necessiten l'adrenalina per viure, un aquari de Long Island t'ofereix la possibilitat de casar-te rodejat de taurons. Això sí, protegit per una gàbia, com es pot veure en aquest reportatge.

Casaments per a tots els gustos i on les llàgrimes de la sogra deixen de ser l'emoció principal.

Inspiració catalana

Fa temps que tinc la mosca darrera l'orella i començo a tenir molt clar que els personatges públics catalans serveixen com a font d'inspiració per als guionistes de Hollywood. No us ho creieu? Aquí en teniu algunes proves.

Fa unes setmanes que s'ha estrenat als nostres cinemes la pel·lícula de dibuixos animats Gru, mi villano favorito, i que narra les aventures d'un malvat que vol portar a terme la malifeta més important de la història. El seu rival a la pel·lícula es diu Vector, que s'assembla misteriosament a Berto Romero.

Ja fa uns anys, també en el món de l'animació, molts van trobar una gran similitud entre el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, i el dolent d'Schreck, Lord Farquard.

I ja en la dècada dels 90, el thriller ambientat a Mart i interpretat per Arnold Schwarzenneger, Desafío Total, presentava un líder de la minoria rebel (de nom Quato), que s'assemblava molt a l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. No sabem si per casualitat (o no), però els dos representen un paper molt similar, a més de tenir un aspecte sense massa diferències.

No sé vosaltres, però començo a pensar que Catalunya és la cantera de Hollywood.

Una prohibició repetida

Aquest dimarts 19 d'octubre de 2010, la ministra de Sanitat del moment, Trinidad Jiménez, (ara, substituïda Leire Pajín) ha assegurat que prohibirà el tabac en tots els llocs tancats i en espais infantils, encara que estiguin a l'aire lliure. El tema de la prohibició del tabac està d'actualitat, però la restricció de fumar fa molts anys que existeix i en moltes parts del món, amb mesures que s'han donat a conèixer com a novedoses i que s'ha demostrat que ja existien des de fa anys.

Ens desplacem a l'Alemanya nazi, a la dècada dels 30. Una de les prioritats de Hitler es va centrar en prohibir el tabac, ja que considerava que era un cost massa elevat per a l'Estat i alhora perjudicava la salut dels alemanys. Es va prohibir fumar en hospitals, oficines públiques i en cases de descans. Fins i tot es posava la imatge d'una calavera a les caixetes de cigars per disuadir als fumadors, una mesura que s'aplica ara i que, com podem veure, ja fa temps que estava inventada.

També l'Islam s'adapta als nous temps i fomenta la prohibició del tabac entre els seus fidels. La segona organització islàmica més gran d'Indonèsia va prohibir al març d'aquest any el tabac als més de 30 milions seus de seguidors. El motiu era ben senzill: fumar et mata lentament i l'Alcorà condemna clarament el suicidi. Una decisió que té mèrit en un país que és el tercer consumidor mundial de tabac.

A casa nostra, la Vanguardia publica, en la seva edició del dia 20, un article anomenat La Barcelona más fumadora i que informa sobre un llibre titulat Drogues, dolços i tabac, editat per l'Institut de Cultura de Barcelona.  Aquesta obra analitza el paper dels dolços i les drogues en la Barcelona del segle XVIII. Una de las curiositats, entre moltes altres, és que el bisbe de la ciutat va prohibir als capellans que fumessin durant la missa.

Una mostra que prohibir el tabac per preservar la salut dels ciutadans és un invent que fa anys que existeix.

Els altres candidats

És cert que la societat catalana (i també l'espanyola) porta uns anys una mica desencantada amb els polítics. Les altes xifres d'abstenció i la proliferació de noves forces polítiques sorgides a partir d'escisions dels partits grans evidencien que la política s'ha de reinventar i que ha de buscar noves fórmules per arribar a la gent, tot i que consti que ja fa temps que hi ha diversos intents per canviar el mapa polític existent.

La primera experiència és l'aparició de la C.O.R.I (Coordinadora Reusenca Independent), un partit polític encapçalat per Ariel Santamaria, l'alter ego d'Elvis Presley. Tot i fer algunes propostes surrealistes (en la campanya de 2003 proposava, en la nit electoral, visitar les seus dels altres partits polítics per felicitar-los pels resultats obtinguts i "gorrejar-los tot el sopar i beure possible"), van obtenir representació a l'Ajuntament de Reus.

Més recent ha sortit a la llum la possibilitat que Belén Esteban es pogués presentar a unes eleccions. El més sorprenent és que la princesa del pueblo podria arribar a ser la tercera força política de Catalunya (no em quadra tenint en compte que la majoria dels catalans volen la independència) i també obtindria una gran quantitat de vots en les eleccions generals.

La darrera proposta curiosa és la que ens presenta un hàmster per president de la Generalitat (Hamster for President). Aquesta proposta assegura que un hàmster no serà corrupte, no viatjarà en avions privats i s'haurà de substituir cada quatre anys, entre d'altres. Una idea original, però desgraciadament posa de manifest la salut de la nostra política.

Si ens ha de governar l'Esteban o un hàmster, que déu ens agafi confessats!

Herois urbans: el gimnasta octogenari

Cada dia arriba puntual, amb samarreta, pantalons curts i els mitjons blancs lleugerament pujats. El seu caminar lent i cansat evidencia que es tracta d'una persona d'avançada edat, però avui en dia les aparences enganyen.

Al gimnàs sempre utilitza les mateixes màquines, sense fixar-se en el seu entorn i sense parlar amb ningú. No agafa pesos molt grans, però repeteix els moviments en diversos aparells per guanyar més força. Ja fa dies que l'observo i em faig moltes preguntes: ¿quina edat tindrà? ¿cada dia és capaç de venir fins aquí i fer exercici?

Aquest dissabte l'he tornat a veure i la meva curiositat ha estat més atrevida que la meva prudència. M'he dirigit a un dels monitors i amb molta educació li he preguntat l'edat del vellet: "Té 85 anys i ve cada dia", em respon. Quina sorpresa!

I si això no fos poc m'informa el monitor que assisteix al gimnàs dues vegades al dia. Casos com aquest m'emocionen i em demostren que hi ha gent que es mereix un monument. No ha salvat vides, no ha pujat l'Everest ni ha guanyat el tour de França -bé, qui sap, potser preguntant esbrino que ha fet coses molt importants a la vida-, però demostra que amb voluntat tot es pot aconseguir.

I com diuen els de Font Vella, no pesen els anys. En aquest cas, tenen tota la raó!

15 d'octubre, dia del futbolista

Donant una ullada a les efemèrides d'avui he observat que en 15 d'octubre ha nascut un gran nombre de futbolistes (alguns coneguts i altres que no els coneixen ni a casa seva a l'hora de dinar). Des de 1958 fins l'actualitat han nascut en aquesta data gairebé 10 futbolistes.

Hi ha jugadors de totes les procedències i de totes les edats. Per començar, tenim a jugadors coneguts com Didier Deschamps, que va néixer el 1968 i es va convertir en el líder del mig del camp de la Juventus i de la selecció francesa. Actualment, el francès és entrenador de l'Olimpique de Marsella.

Un altre francès, però més jove, també va escollir la data d'avui per néixer i treure el cap. I precisament amb el cap ha aconseguit la majoria de gols al llarg de la seva carrera. Aquest no és un altre que David Trezeguet (1977), un altre icona de la Juventus de Turí i que actualment viu la seva segona joventut a l'Hércules d'Alacant.

I què podem dir d'Andy Cole? Un davanter poc vistós però que assegurava cada temporada un munt de gols al Manchester United, sobretot quan feia parella atacant amb Dwight Yorke. El davanter va néixer fa 39 anys a Anglaterra.

Altres jugadors nascuts en 15 d'octubre són: Marco Antonio Gómez (1958, xilè), Jorge Campos (porter mexicà nascut el 1966 i que es va caracteritzar per portar samarretes de colorins que li anaven una mica grans, com es veu a la fotografia de dalt), Patricio Urrutia (1977, equatorià), Paul Robinson (1979, anglès) i Walter López (1985, uruguaià).

L'esperança madridista

I avui, el Reial Madrid estarà de festa i celebració, ja que el jugador que ha de canalitzar el joc ofensiu dels merengues (i no parlo de CR7) compleix 22 anys. Em refereixo a l'alemany, d'ascendència turca, Mesut Özil. Sí, aquell que juga bé però que té uns ulls saltons i amb un doble del món del cinema.  

A ningú li agraden

Alguns les coneixem com a "collejas", altres com a "calvots" i, finalment, hi ha la clàssica definició de "tortas". Rebi el nom que rebi, patir un cop al clatell resulta dolorós però sobretot humiliant. A l'escola no hi havia res pitjor que rebre una d'aquelles sonores bufes, que encara que no feien mal sonaven molt fort, el que provocava que la gent es girés sorpresa per comprovar d'on provenia el so.

Avui, els temps estan canviant, tant que fins i tot hi haurà gent que s'ho pensarà dues vegades abans de donar un calvot. L'Audiència de Barcelonaha condemnat a una escola religiosa de Barcelona a pagar 1.000 euros d'indemnització a un nen que rebia collejas de set companys seus en el vestuari, segons informava ahir Europa Press.

Com us podeu imaginar, el nen va patir molt, va haver de deixar l'escola per un temps i va portar el nen diverses vegades a l'hospital per no trobar-se bé. I com sempre, complicat decidir qui té la culpa: els nens    -no deixen de ser menors-, els pares -responsables de l'educació dels seus fills- i l'escola -ha de vetllar per la integritat dels seus alumnes, sense dir que tot és un joc de nens-.

Bullying, una amenaça a gairebé el 2% dels nens de l'Estat espanyol

Tot i que la notícia no deixa de ser curiosa, es posa al descobert un problema molt important a les escoles del nostre país: l'assetjament escolar o bullying. Potser un dels casos més coneguts i, desgraciadament pioners, va ser el de Jokin, un nen de 14 anys natural d'Hondarribia i que es va suicidar arran de l'assetjament d'un grup d'alumnes del centre on estudiava.

Segons el web Guia Infantil, prop del 2% dels nens espanyols estan en risc de patir assetjament a les escoles. Per desgràcia, segurament això només és la punta de l'iceberg i podem trobar molts casos que no surten a la llum per por a represàlies.

Com apuntàvem abans, la responsabilitat en aquest cas és compartida per tots. Potser el dia que tothom assumeixi el seu paper evitarem situacions com la d'aquest post, que tot i ser curiosa, amaga en realitat un problema que cal eradicar.

¿No ens passem una mica?

Des d'un temps ençà m'adono que gairebé cada dos per tres se celebra el Dia Mundial d'alguna cosa. Ben cert és, que alguns d'ells tracten temes importants als que cal donar repercussió i conscienciació, però, n'hi ha d'altres que no tenen massa sentit. Aquí el repàs dels que he trobat més curiosos i il·lògics.

El dia 5 de maig se celebra el Dia Mundial de la Higiene de Mans (com a mínim a Canàries), tal i com informa aquesta notícia publicada a la premsa local. La celebració va tenir lloc a diversos hospitals de la comunitat. Potser seré mal pensat ( i també maliciós), però no hauria de ser una obvietat que els metges es netegin sempre les mans en els hospitals? Si s'ha de celebrar un dia així per fomentar una mínima higiene en els hospitals (en aquest cas canaris), espero no posar-me mai malalt en aquestes illes.

Demà, dia 9 d'octubre, se celebra el Dia Mundial del Correu. Molts dels vosaltres us vindran al cap preguntes molt malintencionades: ¿serà aquesta jornada la que, per fi, el correu arribi a temps?, ¿un dia més de festa, però si treballen molt poc!". Hi ha opinions d'aquest tipus que us han rondat pel cap. Segur que encara riureu més quan sapigueu que aquesta jornada és per presentar els nous productes del ram. A sobre a vendre'ns més històries!

Com us podeu imaginar, hi ha molts dies mundials que giren al voltant de la pau: el dia mundial de la no violència, el dia mundial de la població, el dia internacional per la pau, entre d'altres. No obstant, n'hi ha un posat amb calçador: el Dia Mundial de la Ciència al Servei de la Pau i el Desenvolupament. Encara em frego els ulls ara. Potser hi ha gent que creu que Terminator viu entre nosaltres i que les màquines un dia es rebelaran per destruir la humanitat.

Ja es dóna per fet que la ciència està al servei de la pau, per fomentar el desenvolupament i el benestar de les persones, no? No fa falta que ens recordin una concepció que tots la donem per sentada. I segur, que celebrar aquests dies costa diners, pocs o molts.

Per a més informació, podeu consultar el calendari de Dies Mundials.

Tecnologia no tan bona

Ignorància, tecnologia i foscor. La suma d'aquests factors pot resultar letal, sobretot si et trobes a prop de l'embassament més gran de l'Estat espanyol.

Abans d'ahir, dues persones circulaven en un cotxe a prop de l'embassament de la Serena (a la foto), a la província de Badajoz. Es guiaven amb un dispositiu GPS, que els indicava circular per una antiga carretera que acabava al pantà. Al ser fosc, no conèixer la zona i estar el GPS despistat, el cotxe es va introduir a les aigües del pantà i un dels ocupants va morir ofegat.

Dependència de la modernitat

Aquesta notícia posa de manifest un debat: és indispensable la tecnologia en les nostre vides? Podem viure sense mòbil, sense Ipod, sense Playstation i sense GPS? Tot això ens dóna la felicitat? Hi ha gent que dirà que no, que acostumada a una vida fàcil amb aquests aparells no voldran renunciar a ells, encara que el dia que fallin sigui l'equivalent a la tercera guerra mundial.

Altres, però, cada cop adopten un estil de vida lliure d'aparells prescindibles i sense televisió a les seves llars (hi ha companys de feina que no tenen tele, cosa que em sembla admirable).

Des de fa uns anys existeix un moviment conegut com neoludisme, amb idees molt radicals i que s'oposa totalment a la revolució digital i a la dependència de la tecnologia.

Entre poc i massa, però tinguem en compte una reflexió: un professor meu d'antropologia assegurava que les tribus més aillades de la civilització vivien molt felices i no necessiten res més. Prova això que la tecnologia no dóna la felicitat?