Els altres periodismes

Recentment, membres destacats del Col·legi de Periodistes es van reunir amb representants de set facultats de periodisme de Catalunya amb el propòsit d'explicar les sortides professionals de la carrera de Periodisme i per iniciar possibles vies de col·laboració en suport dels estudiants.

Iniciatives d’aquest tipus són molt importants i lloables, ja que cal que els estudiants coneguin quines són les sortides professionals de la carrera que estan estudiant, abans d’arribar al mercat laboral.

Això està molt bé, però, ¿s'han explicat realment totes les sortides? Els gabinets de premsa es tenen en compte o encara hi ha la concepció antiga i equivocada que no s’hi fa periodisme?

Fa més de sis anys que treballo en el camp dels departaments de comunicació. Es evident que no fas la mateixa feina que en un mitjà, però l'actitud és la mateixa: buscar notícies per donar-les a conèixer i fer que la imatge de l’empresa on treballes se’n beneficiï. Et converteixes en una font amb el propòsit d’explicar bé les coses i dotar als mitjans de continguts.

No podem caure en l'error que els departaments de premsa desinformen, alteren la realitat i posen entrebancs a la lliure circulació d'informació. N'hi ha alguns que sí, però no podem generalitzar. En definitiva, també es fa periodisme, però amb un destinatari diferent.

Un altre camp o nova professió que està sonant amb força en els darrers mesos és la de community manager, o el que és el mateix, responsable en gestionar la informació de les xarxes socials. Una feina que està feta a mida pels periodistes, però que no sabem si es té en consideració. Encara hi som a temps per ocupar aquest buit i buscar noves vies per afrontar la crisi que el periodisme està vivint. Si no ho aprofitem, perdrem una gran oportunitat.

És molt bonic anar a les facultats i vendre el periodisme tradicional com l'única sortida possible, però cada cop hi ha menys mitjans, més periodistes i més facultats de periodisme. A més, la precarietat laboral està a l'ordre del dia i, per això, cal buscar nous camins. Si no, al final només podrem recomanar als nostres fills que es dediquin a una altra cosa.

Les altres víctimes

Portem setmanes amb els ulls fixats en diversos països del món àrab. Les imatges d'enfrontaments entre la població civil i les forces de l'ordre ens posen la pell de gallina. Però també hi ha unes altres víctimes: antigues, silencioses i que han suportat guerres, inclemències meteorològiques i, sobretot, el pas de temps.

No obstant, en alguns casos aquests testimonis silenciosos no han pogut evitar l'acció de l'home. Actituds incomprensibles, animals, que han provocat la destrucció del llegat històric de la humanitat.

Tenim al cap les revoltes d'Egipte, que han provocat la caiguda del règim de Mubarak. Tot i que això ha servit per a restaurar les llibertats perdudes i per afrontar una nova etapa il·lusionant, alguns ho han aprofitat per al pillatge i robar obres de l'antic Egipte que hi havia en el Museu del Caire.

També en el país dels faraons es van produir fa molts anys altres atrocitats, però sense poder concretar la data. L'Esfinx, un dels monuments més visitats del món, té el nas destrossat. La causa més generalista són les pràctiques de tir de les tropes de Napoleó, tot i que els alemanys (II Guerra Mundial), els anglesos (I i II Guerra Mundial), els conquistadors àrabs, entre d'altres, també en podrien ser responsables.

Una altra de les desgràcies arqueològiques dels darrers anys és la destrucció dels budes de Bamiyán, unes estàtues col·losals que es trobaven a l'Afganistan, amb uns 1.500 anys d’antiguitat. No obstant, el règim talibà va destruir les més importants ara fa 10 anys. Tot i que s'està treballant en la seva reconstrucció, el mal ja està fet. I casos similars han passat (i estan passant) a l'Irak, el bressol d'importants cultures com els mesopotamis.

Totes aquestes víctimes no parlen, no es queixen, però ens diuen moltes coses, ja que gràcies a elles podem conèixer les nostres arrels i saber quins errors podem evitar.

Remar en la mateixa direcció

Tomàs Moro va ser el creador del concepte d'utopia, mitjançant la metàfora d'una societat idíl·lica, imaginària i perfecta que residia en una illa, que, casualment, s'anomenava Utopia.

Imaginem que Catalunya algun dia es pogués convertir en aquesta ínsula, amb una societat unida, cohesionada, i amb una classe política que pogués divergir en algunes qüestions però que en els grans temes remés en la mateixa direcció. D'aquesta manera es podrien resoldre els grans problemes de la societat i pensar en el que realment interessa: el benestar de la societat.

Per desgràcia, estem lluny d'aquesta societat idíl·lica, principalment perquè la majoria de forces polítiques del nostre país estan més centrades en criticar-se mútuament que a treballar pel bé del país. Diria que molts s'han oblidat que la funció d'un polític és garantir el benestar de la gent i no marcar postura i defensar la ideologia del seu partit.

Ni amb la crisi s'observa una actitud unitària. Mentre uns discuteixen, hi ha molta gent que està passant per autèntics problemes, incapaços de poder pagar els deutes i amb dificultats per anar a comprar menjar. Aquest és l'autèntic drama, però la majoria dels polítics això no ho veuen. Prefereixen llençar acusacions i no aportar cap proposta constructiva.

Potser encara no s'han adonat que la gent vol viure bé, en pau, i més endavant, quan tinguin menys problemes, ja es fixaran en les ideologies. Aquestes, encara, no donen de menjar. Només a uns pocs escollits.

¿Quién sabe dónde?

Estem vivint unes setmanes molt actives i convulses en el món àrab. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara l'actualitat informativa la centren Bahrein i Líbia. No obstant, les revoltes s'estan extenent al Marroc, Kuwait i fins i tot a l'Iran, i ningú coneix l'abast real d'aquest fenomen espontani però efectiu a l'hora de derrocar governs ( o més ben dit, règims).

És evident que amb tot el que està passant hi haurà un abans i un després en els països musulmans. El dubte, però, és veure si les coses aniran a millor o bé tot això servirà per crear inestabilitat en països que fins ara havien tingut un cert equilibri (tot i que la població no gaudia de totes les llibertats).

Amb tot aquest panorama, és estrany que encara no hagi sortit Bin Laden en escena. Bé, de fet ningú sap si aquest home continua viu o bé és com el Cid, que després de morir encara se'l donava per viu.

¿El seu silenci es pot interpretar com que li està bé el que està passant o parlarà quan hi hagi més països decidits a revoltar-se contra els règims imperants? De moment, Bin Laden, no diu res i ni en Lobatón (conductor de l'espai ¿Quién sabe dónde? de TVE fa uns anys) el trobaria.

Grans testimonis

En la meva època d'estudiant de periodisme (sembla que hagi plogut molt des d'aleshores però fa uns sis anys que em vaig llicenciar), sempre vaig tenir molt clar que les declaracions havien de complementar la notícia, ser un element més i que cohesionés la peça. Indiferentment si eren per televisió o per ràdio, els professors sempre recalcaven molt aquesta qüestió.

Sincerament penso que és molt encertat aquest punt de vista i que una declaració rellevant pot completar molt bé una notícia. En canvi, una opinió intranscendent i buida de contingut pot fer que la peça sigui presa amb humor i amb poca seriositat.

Poso com exemple l'informatiu vespre d'aquest dimarts 15 de febrer en una cadena privada d'àmbit estatal. S'emetia una notícia sobre el temporal de neu i fred al nord d'Espanya. Per aportar opinions de la gent, es van escollir dues persones, una dona que deia "estamos en invierno" i un senyor gran que repetia "frio, frio, frio". ¿Realment és necessari posar talls com aquest? Sí, ens queda clar que fa molt fred, però ja imaginem que si en un lloc neva la gent no anirà amb el banyador pel carrer.

Per sort, hi ha mitjans que tenen vocació de posar declaracions amb cara i ulls. Altra cosa és que l'entrevistat digui barbaritats.

Que la força us acompanyi

Fa més de 33 anys que es va estrenar la pel·lícula La guerra de les galàxies. Tot i el temps que ha passat, és una saga que ens ha marcat i que avui en dia segueix ben viva. Si no, mireu bé aquest anunci d'una marca de cotxes. Lliga l'essència de la saga amb la tendresa d'una família.

Al final, la força sempre t'acompanya!

Acceleració dels temps

Diversos mitjans de comunicació han publicat aquest cap de setmana que s'està analitzant la possibilitat d’avançar la majoria d'edat als 16 anys. Segurament serà una mesura que comportarà efectes positius, però alhora també conseqüències negatives. No analitzaré les conseqüències, però si que faré una reflexió: per què s'ha d'accelerar el ritme de vida?

M'explico: quan jo era petit, les coses anaven a un altre ritme. Anaves a l'escola tranquil·lament (l'única cosa dolenta que trobaves a les aules era el company de classe pesat que no et deixava tranquil), arribaves a l'adolescència amb ganes de menjar-te el món, de trobar el teu primer amor, de descobrir la festa i de ser una altra persona. Amb 18 anys, sabies que era el moment de treure't el carnet de conduir i començar a volar sol.

La societat d’avui és cada cop més exigent. Tot i que aquestes etapes encara hi són, s'han avançat perillosament en el temps. Avui en dia, hi ha nens que fumen amb 12 anys, nenes que es queden embarassades també amb 12 anys i nens que prenen drogues en edats similars. A més, l'escola s'ha convertit en un lloc hostil, alguns pateixen assetjament i que, desgraciadament, no gaudeixen del suport dels seus mestres.

Per desgràcia, aquesta acceleració no és bona. ¿Amb 16 anys s'aconseguirà la majoria d'edat per estar cotitzant més anys i poder pagar les pensions? Hi haurà gent que tindrà maduresa en aquesta edat, però altres que no. Mantinguem els ritmes naturals, que la pressió de la societat no ens ofegui.

Els autèntics zombies

Darrerament estem vivint una gran efervescència del fenomen zombie a través de sèries de televisió, llibres i altres esdeveniments. Sembla que ens fascina veure com gent esgarrada, amb la roba trencada i amb un alè de mil domins es tira al damunt d'un poble infeliç per menjar-se'l i deixar-lo en els ossos. Tot i que sembli un tema irreal, hi ha una part de veritat en aquest tema.

Si ens desplacem a Haití, un país que actualment està passant per autèntics problemes, hi ha arrelades les creences vudú, que van arribar de l'Àfrica durant l'època de tràfic d'esclaus cap Amèrica. Un dels punts destacats d'aquesta religió és la suposada habilitat d'alguns bruixots (coneguts com bokor) per a ressuscitar als difunts.

Diverses webs informen del cas, per exemple, d'un metge que va veure a suposats zombies en més d’una ocasió (a la foto, un dels suposats zombies reals). No menjaven carn ni tenien actituds salvatges, però si que caminaven de manera patosa i parlaven amb dificultat. No obstant, hi ha una explicació racional del fenomen, consistent en subministrar una droga molt potent a una persona, deixant-la en un estat de coma profund. Passades entre unes 3 i 6 hores es recuperaria de l'estat de coma i tornaria a la vida, però en un estat una mica lamentable, robòtic i sense recordar res del seu passat.

A vegades, però, penso que en la societat actual n'hi ha molts de zombies. Molta gent actua de manera mecànica i, en el fons, actuem com ells. Us deixo un fragment de la pel·lícula Shawn of the dead (traduïda a l'espanyol com a Zombies Party), on a partir del minut 3 podreu veure la careta d’introducció del film. Us adonareu que moltes de les activitats del nostre dia a dia no s'allunyen del que fan els zombies, actuant per inèrcia i sense pensar en les coses boniques que ens envolten.