L'home que ho sap tot dels taurons

Fa uns dies tota la premsa informava de la mort d'un noi a les Seychelles, víctima d'un atac de tauró. La notícia encara es feia més dramàtica al saber-se que la víctima estava en aquest paradís de l'Índic en viatge de noces.

Dies abans que tots els mitjans se'n fessin ressò, una persona informava d'aquest atac en el seu blog, conegut com Swinatyourownrisk (Neda al teu propi risc). Si li dones una ullada, pots veure que hi ha notícies d'atacs de tauró de totes les parts del món (Estats Units, Sudàfrica, Rússia, Brasil, entre d'altres). No se li escapa cap.

L'encarregat d'aquest bloc es diu Markus i la seva fascinació pels taurons té una explicació ben clara: "m'aterren aquests animals des de que vaig veure la pel·lícula Jaws (Tiburón) quan era petit". I és que la seva professió tampoc té res a veure amb els taurons, ja que és dissenyador gràfic.

Realment aquest blog cal tenir-lo en compte, ja que s'actualitza gairebé a diari (o quan l'actualitat ho requereix) i aporta una font d'informació molt bona, per a qui l'interessi el tema, és clar.

The world's gone mad

A vegades costa entendre el món en què vivim. Presses, pressions, tensions, males maneres....Sempre vivim amb l'espasa de Damocles damunt nostre, amb una exigència molt alta i que en molts casos en la posem nosaltres. Si a la feina no rendeixes t'arrisques a anar-te'n a l'atur, si no estàs al 100% amb la teva parella pots quedar-te sense ella en menys del que esperes, si no vigiles amb el que passa en el teu entorn aquest et pot engolir.

Poses la ràdio i la televisió i t'adones que vivim en un bucle constant. Guerres sagnants, estafadors sense escrúpols, personatges esperpèntics, moviments que clamen per canvis profunds i urgents en la societat. Dubtes entre unir-te a la massa i fer força entre tots o bé allunyar-te i viure fora d'aquest món tan frenètic.

I sóc dels que pensa que el món està ple de coses bones, que en cada pas que donem hi ha coses que t'omplen, que et donen vida: el color de les fulles d'un arbre banyades pel sol, una mirada plena de tendresa i passió, el somriure innocent d'un nen, un llamp ben allargat. De coses n'hi ha moltes, però potser no li donem la importància reial.

Marillion, en la seva cançó The Invisible Man, comença amb la frase "the world's gone mad", en referència a un home que es torna invisible als ulls de tothom, incapaç de que se l'escolti. I aquest seria el món actual, preciós i ple de coses, però nosaltres preferim mirar cap a una altra banda, com fa l'ull de Sauron al Senyor dels Anells.

 

Carta oberta al diari Marca

Avui són moltes les reaccions al desenllaç de la Supercopa d'Espanya. No entraré a parlar de les accions de Mourinho, les genialitats de Messi o el debut de Cesc. Avui, el tema va més enllà.

A través d'E-Notícies he descobert que en els fòrums de Marca s'han dit autèntiques barbaritats sobre el partit d’ahir i que va acabar ben malament. Destaca el cas d'una persona que desitja que el càncer ens afecti a tots els catalans i que vindrà a Catalunya "sólo a buscar pelea" i "violar a muchas jovencitas catalanas".

El diari Marca hauria de controlar aquests comentaris. Ben cert que el rotatiu s'escudarà en la llibertat d'expressió i en què tothom és lliure d'opinar, però no es poden consentir apologies a la violència i a la publicitat de cometre delictes. Aquest diari madrileny ha de tenir un control del que es publica, com fan molts altres mitjans digitals. No es poden superar certs límits.

El següent pas seria sancionar a la persona que ha fet aquestes declaracions. És una frivolitat i una manca de respecte a la societat, i en concret a les dones que han patit una violació, que algú faci apologia de la violació. Potser si en aquests casos s'actua s'evitaran actituds que cada cop van a més. Per desgràcia, Guardiola no va errat quan diu que "prendrem mal".

Catalunya en 20 frases

Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí

Catalonia is not Spain

Ziga Zaga Ziga Zaga

A la ville du Barcelona

Mans netes

Això avui no toca

Hem obtingut el millor sistema de finançament que Catalunya ha tingut mai

Al soci no se'l pot enganyar

TV3, la teva

A mi això no em toca fer-ho

All my loving

Fem un cafè?

Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya

Tanquem la paradeta

Blancos llorones, saludad a los campeones

La ràdio nacional i més esportiva de Catalunya

Vostè té un problema i aquest problema es diu 3%

En un momento dado

Dani Jarque, eterno capitán

L'aigua no mos la treuran


La idea d'aquest post ve inspirada per l'excel·lent blog Mi mesa cojea a través d'un post que resumeix Espanya en 20 frases. M'ha agradat la idea i l'he extrapolat a la realitat catalana.

El factor 'casualitat'

La casualitat és una poderosa aliada a l'hora de fer importants descobriments, sobretot en el camp de la història i de la biologia. En aquesta darrera disciplina cal parlar del cas del celacant, un peix de l'era del cretaci i que es pensava que estava desaparegut des de fa 65 milions d'anys. La casualitat, però, va aportar el seu granet de sorra.

A finals del segle XX, un pescador va posar a la venda un exemplar en una paradeta d’un mercat sense saber-ho (hi ha fonts que diuen que això va passar a Indonèsia mentre que altres asseguren que es va detectar en un petit mercat de les illes Comores). A partir d'aquest descobriment causal s'ha pogut determinar que aquest peix encara viu, tot i que la pesca d'arrossegament en alta mar podria provocar la seva extinció.

Amb el jaciment prehistòric d'Atapuerca (Burgos) va passar un fet similar. Entre els segles XIX i XX aquesta zona va servir de cantera i també de zona de pas per a un ferrocarril miner. Precisament durant el procés de construcció de la via van sortir a la llum restes prehistòriques que apuntaven al que hi havia sota terra. De nou, la casualitat va fer acte de presència.

És cert que aconsegueixes allò que et proposes, sempre i quan li posis moltes ganes. No obstant, en alguns casos sempre necessitem una petita ajuda...

Hi ha de tot, com a les millors famílies

Avui, el diari digital E-Notícies publica el següent acudit:

Primer de tot vull deixar clar que no sóc funcionari, però porto uns quants anys treballant a l'Administració Pública. És cert que hi ha gent que dedica el seu horari laboral a fer el mínim de feina possible i que espera que passi el temps tan ràpid com sigui possible. També hi ha els que dediquen una bona estona per esmorzar i altres que es passegen per totes les plantes de l'edifici per a fer safareig.

Aquest, però, no és un mal dels funcionaris ni de l'Administració Pública, ja que també es produeixen d'aquest tipus a les empreses privades (també he treballat en algunes). En aquestes també hi ha persones que no són gens productives i que guanyen uns diners per no fer res. Segurament, però, el problema és que no se'ls pot acomiadar perquè porten molts anys i una indemnització podria ser milionària.

Per tant, el problema que hi hagi treballadors i treballadores que no es prenguin seriosament la seva feina no es deu a la seva categoria laboral, ni si són funcionaris. Es deu a la persona, a la seva implicació amb l'empresa i les seves ganes d'aportar coses. A tot arreu hi ha gent amb poques ganes de treballar i que mira les mussaranyes durant la jornada laboral, però també hi ha persones amb ganes de fer la seva feina.

En tots els casos, sempre la minoria dóna mala fama a la majoria. Per tant, tot i que es tracti d'un acudit, potser cal deixar d'una vegada els tòpics a una banda, clichés que fa 20 anys potser tenien més lògica, però ara no fan riure massa.

Els negocis de la mort

Desgraciadament, sempre veiem les coses bones de les persones quan no hi són. La humanitat és així de complicada i, en comptes de valorar les coses quan les tenim, ho fem quan no hi són.

Un exemple clar és la mort de la cantant Amy Winehouse. Una setmana després de la seva defunció és líder en vendes a la Gran Bretanya, passant del número 59 de la llista a liderar-la. La música millora quan una persona mor? Desapareixeran els seus discos al morir ella? Són actituds estranyes i poc lògiques, però que sempre es repeteixen.

El mateix va passar amb la mort de Michael Jackson. Hores després de morir, el cantant es va convertir en l'artista més venut en el web d'Amazon. I si ens remunten més allà en el temps veurem artistes com Vincent Van Gogh, que van trobar la fama quan ja estaven fora d'aquest món.

A vegades costa d'entendre com pensem. Sembla que les coses es facin bones quan no hi són. Potser el secret seria gaudir d'elles en tot moment, oi?