Ha passat temps...

....des de que vaig escriure el meu darrer post. No ha passat res d'important, només que l'inspiració se'n va anar de vacances i fins avui no ha tornat. En aquest temps, a més de fer-me més vell (és el peatge de no ser immortals) he descobert moltes coses. Sobretot t'adones de la importància dels teus, saber que sempre estaran al teu costat i que la vida l'hem de gaudir al màxim, perquè després no sabem què ens trobarem.

Sovint vas en transport públic i veus les cares de la gent: la majoria són inexpressives, sense sentiment i amb la seriositat imperant en tot moment. Realment en aquests moments penso que ja per l'únic fet de viure ja hauríem de ser feliços i gaudir de tot el que tenim, encara que materialment no sigui massa. Si deixem per un moment de banda les coses que ens tenen ocupats (i preocupats) tot el dia descobrirem que hi ha moltes coses boniques que ens poden fer somriure.

En aquest temps també t'emportes desenganys, o més ben dit, descobreixes la crua realitat. T'adones que molts principis que per mi eren sagrats no tenen validesa en els temps que corren. Comproves que l'objectivitat és pot comprar i que en aquest món, en totes les esferes (menys la sentimental) sempre guanya qui més té; el premi és sempre pel poderós.

Tot i això, cada dia al llevar-se has de sentir-te ple, feliç i conscient que les teves mostres d'apreci i de comprensió poden ajudar a moltes persones. I el més important, que les ments grises, les persones sense ànima i els interessats no t'esborraran el somriure de la teva cara...

Per tant, aquest post el dedico als que sempre somriuen quan et veuen, als qui mai fallen i que, encara que passi el temps, sé que sempre estaran al meu costat...