Puges a l'ascensor, saludes i t'hi trobes molta gent que no respon. Entres al vestuari del gimnàs, dius "Hola", i en molts casos les teves paraules es perden en l'oblit. Un professor d'un curs d'assertivitat que vaig fer fa uns mesos deia que l'origen dels problemes a la feina es deu a què la gent no saluda. "Però si saludar és el més normal!", contestaven alguns dels presents en aquesta formació, però la resposta del mestre va ser clara i contundent: "si la gent se saludés jo no tindria feina". Clar i català.
I en canvi, hi ha llocs on fins i tot et canses de saludar. Vas a la muntanya i per qualsevol dels camins et trobes gent que et desitja un bon dia (alguns, però, no paren de preguntar-te si queda molt per arribar a destinació). També als pobles petits et creues amb la gent i aquesta et dedica un somriure i un "passi-ho bé".
És la ciutat la que ens canvia, ens torna impersonals i ens fa aïllar de tot? Una pregunta amb moltes respostes, però la sensacióen aquest tema em crea perplexitat i em costa creure que a la gent li costi tant dir una simple paraula o fer un simple gest. Amb accions com aquesta, tot aniria millor, no?
Personalment crec que la ciutat és un món impersonal, cadascú amb les seves històries i sempre amb el tic- tac del rellotge a sobre. No hi ha un moment de calma, de saber parar i fixar-se en allò que ens envolta i, menys, en les persones.
ResponEliminaQue algú et brindi amb una cordial salutació o et desitgi un bon dia amb amabilitat ja et treu un somriure i et sents millor; no? Són petites accions que no costen gaire i fan que hi hagi un bon ambient i les persones siguin més pròximes i no tan llunyanes malauradament"