L'efecte bumerang

En matèria de comunicació, l'aparició de les ONG a partir de la dècada dels setanta (tot i que la major proliferació va tenir lloc durant els 90) sempre es tractava de manera positiva en els mitjans de comunicació i en l'opinió pública.

L'assistència mèdica per als nens de països pobres, el proveïment d'aliments i la construcció d'infraestructures sempre s'ha vist com a temes positius. Les ONG eren generadores de bones notícies i sense rebre cap mena de crítica, ja que totes les activitats desenvolupades eren positives.

Això amb els anys ha anat canviant i aquestes organitzacions sense ànim de lucre també han començat a despertar crítiques i peces periodístiques desfavorables. Les organitzacions s'han tornat més complexes i això també ha provocat la generació de conflictes.

Exemples clars són l'ONG francesa Arca de Zoé per un suposat cas d'adopcions il•legals i ajuda en Acció (30 minuts) i Ajuda en Acció, arran del reportatge Padrina Juanita, emès pel programa Entre Línies de TV3, on una ciutadania volia comprovar on anaven a parar les seves aportacions

L'exemple més clar d'aquest efecte bumerang és l'ONG ambientalista mundial WWF, destinada a la protecció del medi ambient i de la flora i la fauna. Aquesta entitat va declarar al rei Juan Carles I com a president d'honor, un fet que en el seu moment segurament va donar prestigi a l'organització.

Ara, amb l'afer dels elefants, sembla un contrasentit que una entitat que defensa el medi ambient tingui a un caçador d'elefants com a membre destacat. Em sorprèn, però, que WWF no investigués el passat del Borbó, ja que des de fa anys que li agrada la caça (i de tot tipus).

Queda clar que en comunicació tot té un efecte bumerang. Allò que un dia genera molt bones notícies es pot girar en contra en el moment menys pensat.

L-fan(t)s

Segons la llista vermella elaborada per la Unió per a la Conservació de la Natura (IUCN), l'elefant africà és una de les espècies animals vulnerables del nostre planeta. Tot i no trobar-se en perill d'extinció, hi ha diverses causes que poden provocar la desaparició d'aquest gran mamífer. El marfil dels seus ullals és una de les causes que pot posar-lo en perill. Segons una notícia publicada pel diari El Mundo, ja en el 2006, el preu del marfil era de 750 dòlars el quilo.

Aquest cap de setmana, com tots hem pogut descobrir, el rei d'Espanya s'ha dedicat a passar el temps caçant aquests paquiderms. A banda de ser un passatemps molt censurable, clama al cel que el monarca gasti de manera alegre una gran quantitat de diners (entre desplaçament, permisos de caça, entre d'altres) mentre la resta d'espanyols estan passant per autèntics problemes per arribar a fi de mes.

També preocupa la reacció del govern espanyol: per una banda asseguren que eren coneixedors de les activitats del rei a l'Àfrica però per l'altra banda ho desmenteixen. No sé vosaltres, però si un govern no sap posar-se d'acord amb una qüestió tan clara i concreta, hem d'estar tranquils durant 4 anys amb les decisions que poden prendre per fer-nos sortir de la crisi? A mi no em tranquil•litza gens. El fort del cas és que si el rei no s'hagués fet mal segur que mai haguéssim conegut el cas i això ens demostra que ves a saber les coses que han fet fins a la data i que no hem conegut.

A banda del debat entre monàrquics i republicans, per què serveix la monarquia? Poden caure simpàtics, poden ajudar en les relacions internacionals, però està justificat que el pressupost de la Casa Reial sigui superior als 8 milions d'euros, sense comptar els nombrosos béns immobles que tenen? Segur que a Catalunya podríem fer moltes coses amb aquests diners i podrien comprar molts plats de sopa per la gent que no té ni una casa on aixoplugar-se.

I una curiositat: un dels plats típics de Botswana (i en general del sud d'Àfrica) és el Boerewors, una botifarra que curiosament s'assembla molt a la nostra. Podem dir que el destí és capriciós? Jo sóc molt fan de la buti catalana i molt poc fan de l'Espanya de la pandereta...

Un gra massa

L'exageració és un gran defecte que tots acostumem a tenir. Ens agrada explicar les coses posant-hi molt suc, molta teca, perquè així el nostre relat agafarà més rellevància. En relació a aquesta qualitat humana, en la darrera setmana hem assistit a un d'aquests casos on la pilota cada cop s'ha anat fent més grossa.

El programa Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, va fer una petita broma radiofònica al Rei, trucant-lo el dia del seu aniversari per felicitar-lo. A la Casa Reial se'ls va confondre amb el nom del presentador de l'espai -Pere Mas- amb el del nou president de la Generalitat -Artur Mas-. A partir d'aquí va haver-hi una conversa formal, on es va aclarir el malentès i que finalment no es va emetre.

Tot va ser una cosa de nens i una broma que potser no s'hauria d'haver fet. A partir d'aquí, però, alguns mitjans online es van dedicar a atiar el foc, a fer créixer un tema que no donava per més. Es criticava al presentador, al periodista que va fer la trucada. El tema ha crescut tant que fins i tot el CAC ha pres cartes en el tema.

• El programa és d'humor, cal que no ho oblidem. Sí que la broma tenia poca gràcia i es nodria de la confusió (seguint el fil conductor del nom del programa, per cert), però en cap moment intentava res dolent. No es van riure del monarca, se li va explicar en la conversa que no trucaven de part de l'Artur (Mas) sinó del Pere (Mas), i a partir d'aquí hi va haver una conversa trivial.

• No s'ha ofès a ningú. Entenc que el CAC és un organisme que ha de vetllar per la qualitat de les informacions i perquè els mitjans no fereixin la susceptibilitat dels espectadors. Cert que l'acció del programa de Catalunya Ràdio no és exemplar, però tampoc s'ha transgredit res ni s'ha ofès a ningú. Per què no s'actua amb programes que tot el dia fan safareig o amb les portades d'algun diari quan ofereixen imatges sagnants d'atemptats? Potser és més adient actuar contra els temes que són perillosos per l'audiència.

• Respecte al conductor del programa. És cert que és el màxim responsable, però tampoc li poden caure tantes crítiques per aquest tema. És un professional que porta molts anys treballant de periodista i no és just que ara se'l critiqui. Sort que ell s'ho pren amb filosofia i humor.

• La Casa Reial és intocable? Sense faltar al respecte per aquesta institució, sorprèn com una cosa de nens ha generat tan rebombori.

En fi, com sempre s'evidencia que som un país que es complica la vida, que perd el temps en qüestions banals i intranscendents. Si en comptes d'abordar temes així ens dediquéssim a les qüestions importants, segurament ens aniria millor. Però ja se sap, és la natura humana: millor criticar el que ha fet el veí abans de resoldre els problemes que tenim en el nostre entorn més immediat.