Problemes de comunicació

En una conferència feta avui a la Universitat Autònoma de Barcelona, el periodista Andreu Buenafuente ha assegurat que el govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha caigut per una nefasta política de comunicació. Buenafuente també ha dit que a Espanya no es té en compte la comunicació i que encara hi ha molt camí per recórrer en aquest camp.


No puc estar més d'acord amb el periodista de Reus en aquests dos punts: és evident que a Zapatero li ha passat factura no reconèixer la crisi fins que realment estàvem totalment immersos en ella i d'altra banda, fer promeses que no ha complert (recordeu allò de "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"?).

Els problemes de comunicació, però, és un dels aspectes que poden haver contribuït al col•lapse de l'executiu de Zapatero, però no l'únic. L'augment d'aturats, les retallades i la política erràtica en matèria d'infraestructures també han aportat desencís als seus votants i a l’opinió pública.

I sí, Buenafuente encerta de ple quan diu que no es té en compte la comunicació. És una realitat que moltes empreses i administracions no li donen importància a aquest aspecte. Menystenen el paper dels periodistes i es dediquen a posar traves a la seva feina. També es dóna el cas que moltes institucions apliquen el criteri de callar i esperar que passi de llarg el problema. En algunes ocasions aquesta solució pot ser vàlida, però al final la veritat surt a la llum. Això provoca que les clatellades contra l'entitat siguin encara més fortes i que, a més, s'hi sumi l'enuig del periodista i del mitjà.

Jo sóc periodista i he treballat majoritàriament en departaments de premsa. Entenc que la feina d'aquestes àrees és fer de pont entre el mitjà i la institució, sense posar pegues i actuar amb la màxima transparència possible. També els mitjans, però, han d'informar amb la màxim rigor possible, sense subjectivismes i mai decantant-se per una de les fonts citades. Potser així es millorarà la informació que rep la ciutadania i s’aportarà un punt de vista més proper a la realitat.

 

View from the hill

Tarda de dissabte. Els núvols comencen a tapar les muntanyes de la serralada del Cadí, a la Cerdanya. La migdiada apreta, però la pau i el paisatge em fan estar despert. Tot i que les previsions anunciaven pluges abundants, de moment han caigut quatre gotes, la quantitat justa per embrutar el cotxe (és la llei de Murphy).

La calma és total i és la manera d'escoltar tot el que tens a dins. Coses que han estat amagades o callades pel ritme de la feina, per les presses de la societat en què vivim i que ara demanen sortir. Una manera de reubicar pensaments, sensacions i allunyar-se del ritme de vida desenfrenat que ens acompanya la majoria del temps.

Potser només porto unes hores d'isolació, però en aquest temps ja t'adones de la bogeria que ens envolta i que anem per un camí que no és el correcte. Manifestacions i protestes per les retallades en sanitat, actituds polítiques incomprensibles, guerres en moltes parts del món i una humanitat que sembla abocada a una caiguda lliure.

En comptes de ser constructius precisament optem pel contrari: negar-nos a tot, criticar, queixar-nos i no aportar solucions. A vegades ho penso i en dies així es referma en mi la idea que en poblets aïllats és on es viu millor, donant importància al que realment mereix la pena. De ben segur que no tens tots els serveis dels que t'agradaria disposar (cinemes, museus), però tens tot el que necessites per viure, sense presses i amb la gent amb cares plenes de salut. Potser haurem de començar a pensar que el model de vida que tenim a les grans ciutats no és el més indicat, no us sembla?

Fish, cantant dels Marillion des del 1980 fins el 1989, té una cançó, View from the hill que il·lustraria aquest sentiment. A vegades, pujar a la muntanya t'ajuda a veure les coses més clares.