View from the hill

Tarda de dissabte. Els núvols comencen a tapar les muntanyes de la serralada del Cadí, a la Cerdanya. La migdiada apreta, però la pau i el paisatge em fan estar despert. Tot i que les previsions anunciaven pluges abundants, de moment han caigut quatre gotes, la quantitat justa per embrutar el cotxe (és la llei de Murphy).

La calma és total i és la manera d'escoltar tot el que tens a dins. Coses que han estat amagades o callades pel ritme de la feina, per les presses de la societat en què vivim i que ara demanen sortir. Una manera de reubicar pensaments, sensacions i allunyar-se del ritme de vida desenfrenat que ens acompanya la majoria del temps.

Potser només porto unes hores d'isolació, però en aquest temps ja t'adones de la bogeria que ens envolta i que anem per un camí que no és el correcte. Manifestacions i protestes per les retallades en sanitat, actituds polítiques incomprensibles, guerres en moltes parts del món i una humanitat que sembla abocada a una caiguda lliure.

En comptes de ser constructius precisament optem pel contrari: negar-nos a tot, criticar, queixar-nos i no aportar solucions. A vegades ho penso i en dies així es referma en mi la idea que en poblets aïllats és on es viu millor, donant importància al que realment mereix la pena. De ben segur que no tens tots els serveis dels que t'agradaria disposar (cinemes, museus), però tens tot el que necessites per viure, sense presses i amb la gent amb cares plenes de salut. Potser haurem de començar a pensar que el model de vida que tenim a les grans ciutats no és el més indicat, no us sembla?

Fish, cantant dels Marillion des del 1980 fins el 1989, té una cançó, View from the hill que il·lustraria aquest sentiment. A vegades, pujar a la muntanya t'ajuda a veure les coses més clares.

The world's gone mad

A vegades costa entendre el món en què vivim. Presses, pressions, tensions, males maneres....Sempre vivim amb l'espasa de Damocles damunt nostre, amb una exigència molt alta i que en molts casos en la posem nosaltres. Si a la feina no rendeixes t'arrisques a anar-te'n a l'atur, si no estàs al 100% amb la teva parella pots quedar-te sense ella en menys del que esperes, si no vigiles amb el que passa en el teu entorn aquest et pot engolir.

Poses la ràdio i la televisió i t'adones que vivim en un bucle constant. Guerres sagnants, estafadors sense escrúpols, personatges esperpèntics, moviments que clamen per canvis profunds i urgents en la societat. Dubtes entre unir-te a la massa i fer força entre tots o bé allunyar-te i viure fora d'aquest món tan frenètic.

I sóc dels que pensa que el món està ple de coses bones, que en cada pas que donem hi ha coses que t'omplen, que et donen vida: el color de les fulles d'un arbre banyades pel sol, una mirada plena de tendresa i passió, el somriure innocent d'un nen, un llamp ben allargat. De coses n'hi ha moltes, però potser no li donem la importància reial.

Marillion, en la seva cançó The Invisible Man, comença amb la frase "the world's gone mad", en referència a un home que es torna invisible als ulls de tothom, incapaç de que se l'escolti. I aquest seria el món actual, preciós i ple de coses, però nosaltres preferim mirar cap a una altra banda, com fa l'ull de Sauron al Senyor dels Anells.