Fa poc més d'una setmana que has marxat. Costa d'imaginar-se la vida sense el teu somriure, sense els teus comentaris, en definitiva, sense la teva presència. És ara mateix per a mi impossible entendre la mort, pair la teva absència i ser capaç d'interioritzar que a partir d'ara hauré de caminar sense tu.
Ara em venen el cap moltes frases que he escoltat durant molts anys sobre la marxa d'un pare o d'un ésser estimat proper: "és llei de vida", "ara haurà deixat de patir"o "segur que ara estarà en un lloc millor", entre moltes altres. Frases que alleugeixen el patiment per a uns minuts, però que després deixen pas a una immensa buidor i a la cruel impossibilitat de poder gaudir de la presència d'un pare.
També és típic recordar i lloar només les coses bones de les persones que ja no estan al nostre costat. Realment seria un cínic si afirmés que tu, pare, has fet només coses bones durant els teus 69 anys de vida. De petit, pel que comentava l'avi, tu eres un trapella i els vidres -i també els gats- del barri estaven en perill quan tu hi passaves a prop. Ja des de que tinc consciència i ús de raó, tenies caràcter i a vegades poc tacte en com dir les coses. Però sigui com sigui, sé que totes les esbroncades que em vas donar eren a fi de bé, per donar-me uns valors i fer-me valorar el que tenia. Gràcies a això vaig aprendre a donar el valor real a les coses i adonar-me que els diners costen molt a guanyar.
Irònicament, sembla que els dies més bonics són cruelment el millor marc per al comiat etern. Vas marxar al migdia del 26 d'agost, amb un sol radiant i el cel ben blau, precisament quan acostumaves a gaudir del teu aperitiu mentre fullejaves els diaris i esperaves que la mare t'avisés per dinar. Realment va ser el moment més dolorós de la meva vida veure't immòbil, sense la vitalitat dels teus preciosos ulls i constatar que els meus plors i les meves súpliques no servien per retornar-te al nostre costat.
En part, em consola que has marxat amb un somriure per a tota l'eternitat, però no hi ha nit que no deixi de sentir una immensa tristesa al pensar que estàs sol, lluny de nosaltres i que passi el que passi no em retrobaré amb tu mai més, a no ser que més enllà d'aquesta existència hi hagi una altra vida. Aleshores tinc clar que després et podré retrobar i dir-te moltes coses que potser t'hauria d'haver repetit més sovint.
Fins aleshores, que sàpigues que mai t'oblidaré i que sempre estaré orgullós del pare que has estat, tant en els bons moments que he viscut al teu costat com en les situacions tenses i difícils. Descansa en pau Joaquim, o papa, com sempre t'he anomenat i com sempre faré.
divendres, 5 de setembre del 2014
dijous, 29 d’agost del 2013
Fa 10 anys...
Fa 10 anys que varem assistir a la famosa imatge del trio de las Açores. Bush, Blair i Aznar escenificaven públicament una aliança encaminada a intervenir a l'Iraq, arran de les sospites de que el país asiàtic disposava d'armes de destrucció massiva. Això va comportar una intervenció militar que va arruïnar al país i que encara avui condiciona la vida del país.
Això va passar al 2003. Avui estem al 2013 i comprovem que la història és cíclica i capritxosa, ja que es repeteixen molts elements. Avui l'objectiu és Síria, un país veí de l'Irak, que porta immers en una guerra civil des de fa molts mesos. La gota que ha fet vessar el got és la utilització d'armes químiques contra la població, però sense saber encara si ha estat el règim que governa o bé els rebels.
Estats Units ja ha deixat ben clar que pensa intervenir, amb el suport del Regne Unit però sense el suport de les Nacions Unides, les quals demanen esperar a conèixer els resultats de la investigació.
Obama, ara que es compleixen 50 anys de la cita de Martin Luther King de "i have a dream" potser hauria de reflexionar sobre les possibles conseqüències d'un atac a Síria. Primer ha de pensar quines conseqüències pot tenir una intervenció militar en aquest país de l'Orient Mitjà, mirant al mirall de països com Iraq o Afganistan. I després, si això pot comportar una onada revitalitzadora per a grups terroristes com Al Qaida, que en els darrers anys s'han fet sentir menys.
Això va passar al 2003. Avui estem al 2013 i comprovem que la història és cíclica i capritxosa, ja que es repeteixen molts elements. Avui l'objectiu és Síria, un país veí de l'Irak, que porta immers en una guerra civil des de fa molts mesos. La gota que ha fet vessar el got és la utilització d'armes químiques contra la població, però sense saber encara si ha estat el règim que governa o bé els rebels.
Estats Units ja ha deixat ben clar que pensa intervenir, amb el suport del Regne Unit però sense el suport de les Nacions Unides, les quals demanen esperar a conèixer els resultats de la investigació.
Obama, ara que es compleixen 50 anys de la cita de Martin Luther King de "i have a dream" potser hauria de reflexionar sobre les possibles conseqüències d'un atac a Síria. Primer ha de pensar quines conseqüències pot tenir una intervenció militar en aquest país de l'Orient Mitjà, mirant al mirall de països com Iraq o Afganistan. I després, si això pot comportar una onada revitalitzadora per a grups terroristes com Al Qaida, que en els darrers anys s'han fet sentir menys.
divendres, 23 de novembre del 2012
Mateixos errors, mateixes conseqüències?
Tothom recorda els atemptats de l'11M a Madrid de fa 8 anys. Les primeres aparicions del govern central al voltant de la possible autoria dels fets apuntaven sense cap mena de dubte cap a la banda terrorista ETA. A mesura que avançava el dia, l'executiu encapçat en aquell moment per José María Aznar es reafirmava en la mateixa postura, tot i que molts mitjans estrangers i nacionals informaven de tot el contrari i apuntaven a què els atemptats tenien la sagnant signatura d'Al Qaida.
A partir d'aquí ja coneixeu la història: un govern enrocat en la mateixa postura durant 3 dies, una societat que va sortir al carrer per condemnar l'atemptat i demanar que es digués la veritat i unes eleccions que van tenir lloc el 14 de març i que van provocar, contra tot pronòstic, un canvi en el govern espanyol, amb l'entrada del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero.
Unes eleccions que ben segur les va perdre el Partit Popular per un motiu: no dir la veritat.
Han passat 8 anys des d'aleshores i avui ens trobem a les portes d'unes eleccions catalanes, que alguns asseguren que són les més trascendentals en la història del nostre país. Uns comicis que des de fa una setmana estan marcats per les acusacions de corrupció, arran d'un suposat esborrany de la policia -sortit de cop, com un bolet- que implicaria a Mas i Jordi Pujol en la trama de corrupció del "Cas Palau".
Curiosament, aquest esborrany l'ha publicat el diari El Mundo, el mateix mitjà que anys després de la tragèdia de l'11M (i quan ja s'havien identificat els culpables de la massacre) continuava assegurant que ETA era la responsable dels atemptats.
Transcorregut 5 dies, ningú ha vist aquest informe (és com el monstre del Llac Ness, tothom diu que existeix però ningú el troba), tot i que ha sortit massa gent de tots colors opinant sobre el tema (policies, jutges, ministres, expresidents de comunitat autònoma i fins i tot colpistes). I desgraciadament, el govern espanyol, en comptes d'adoptar la prudència i calmar els ànims, s'ha afegit al carro d'anar abocant dubtes, mentides i desconfiança entre la ciutadania.
Demà passat Catalunya vota. Veurem si l'estratègia -voluntària o no- del govern central per desgastar a un candidat polític se li torna a girar en contra. Diumenge sabrem la resposta.
A partir d'aquí ja coneixeu la història: un govern enrocat en la mateixa postura durant 3 dies, una societat que va sortir al carrer per condemnar l'atemptat i demanar que es digués la veritat i unes eleccions que van tenir lloc el 14 de març i que van provocar, contra tot pronòstic, un canvi en el govern espanyol, amb l'entrada del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero.
Unes eleccions que ben segur les va perdre el Partit Popular per un motiu: no dir la veritat.
Han passat 8 anys des d'aleshores i avui ens trobem a les portes d'unes eleccions catalanes, que alguns asseguren que són les més trascendentals en la història del nostre país. Uns comicis que des de fa una setmana estan marcats per les acusacions de corrupció, arran d'un suposat esborrany de la policia -sortit de cop, com un bolet- que implicaria a Mas i Jordi Pujol en la trama de corrupció del "Cas Palau".
Curiosament, aquest esborrany l'ha publicat el diari El Mundo, el mateix mitjà que anys després de la tragèdia de l'11M (i quan ja s'havien identificat els culpables de la massacre) continuava assegurant que ETA era la responsable dels atemptats.
Transcorregut 5 dies, ningú ha vist aquest informe (és com el monstre del Llac Ness, tothom diu que existeix però ningú el troba), tot i que ha sortit massa gent de tots colors opinant sobre el tema (policies, jutges, ministres, expresidents de comunitat autònoma i fins i tot colpistes). I desgraciadament, el govern espanyol, en comptes d'adoptar la prudència i calmar els ànims, s'ha afegit al carro d'anar abocant dubtes, mentides i desconfiança entre la ciutadania.
Demà passat Catalunya vota. Veurem si l'estratègia -voluntària o no- del govern central per desgastar a un candidat polític se li torna a girar en contra. Diumenge sabrem la resposta.
dimarts, 28 d’agost del 2012
La innocència
Mires totes les coses que et rodegen amb alegria, qualsevol petit descobriment et fa feliç. Amb els teus primers passos comences a conèixer el món com un gran tresor per descobrir, ple d'olors, de sabors i d'imatges que t'emocionen. El perill no existeix i sempre tens al teu costat un àngel de la guarda que vetlla pel teu benestar.
Realment encara no has tingut temps per conèixer l'odi, la por o la ràbia. També penses que tothom és bo i que darrera d'un somriure mai hi ha males intencions. Menys esperes que la persona que t'ha donat la vida pugui tenir a dins la perfídia o que s'hagi convertit en un diable de carn i ossos a la ciutat dels califes.
Costa entendre que algú s'aprofiti de la innocència, de la indefensió dels més fràgils, dels éssers que son i seran el nostre més preuat futur.
Mai deixem de ser innocents, mai ningú us oblidi i mai el vostre patiment quedi en un no res. Mai més.
Realment encara no has tingut temps per conèixer l'odi, la por o la ràbia. També penses que tothom és bo i que darrera d'un somriure mai hi ha males intencions. Menys esperes que la persona que t'ha donat la vida pugui tenir a dins la perfídia o que s'hagi convertit en un diable de carn i ossos a la ciutat dels califes.
Costa entendre que algú s'aprofiti de la innocència, de la indefensió dels més fràgils, dels éssers que son i seran el nostre més preuat futur.
Mai deixem de ser innocents, mai ningú us oblidi i mai el vostre patiment quedi en un no res. Mai més.
dijous, 23 d’agost del 2012
Marinaleda, ciudad de vacaciones
No coneixia a José Manuel Sánchez Gordillo fins fa un parell de setmanes, arran de l'apropiació indeguda (per dir-ho d'alguna manera que no ofengui a ningú) d'aliments de supermercat. A partir d'aquest moment han aparegut moltes notícies sobre l’alcalde de la localitat sevillana de Marinaleda des de fa 32 anys.
Els meus mitjans són modestos i escassos per conèixer tot el que s’ha dit sobre ell. Sí, però, que he analitzat la pàgina web oficial del poble per conèixer més el municipi i també al seu alcalde. Una de les primeres coses que m’ha sorprès és el logotip del poble, amb un escut que mostra un dibuix del poble amb un colom volant per damunt, com si de l'àngel de l'anunciació es tractés. Curiosa l'estampa, i més tenint en compte que la gent d'ideologia comunista no es caracteritza per ser massa de missa. Al voltant de l'escut hi ha un lema que diu, "Marinaleda, una utopía hacia la paz".
Un cop a dins, en l'apartat de dades generals, sorprèn que les aportacions econòmiques encara es comptabilitzin en pessetes (es parla que el pressupost quan van arribar -al 1979- era de 5 milions de pessetes i que ara és de 400 milions de pessetes). A més, com a dada curiosa, Marinaleda deu ser el primer poble que fa immersió de diners en comptes d'inversió, com es pot veure quan es parla dels diners destinats al pavelló d'esports.
Potser ara vaig de llest, però Sánchez Gordillo podria ser un visionari i ja sap que Espanya sortirà de l'euro i tornarà a la pesseta. Tal i com van les coses, no seria d'estranyar.
Un cop a dins, en l'apartat de dades generals, sorprèn que les aportacions econòmiques encara es comptabilitzin en pessetes (es parla que el pressupost quan van arribar -al 1979- era de 5 milions de pessetes i que ara és de 400 milions de pessetes). A més, com a dada curiosa, Marinaleda deu ser el primer poble que fa immersió de diners en comptes d'inversió, com es pot veure quan es parla dels diners destinats al pavelló d'esports.
Potser ara vaig de llest, però Sánchez Gordillo podria ser un visionari i ja sap que Espanya sortirà de l'euro i tornarà a la pesseta. Tal i com van les coses, no seria d'estranyar.
D'altra banda, s'ha posat de moda Sánchez Gordillo per les ocupacions, com si d'una cosa nova es tractés. Segons el web de l'Ajuntament, ja en el 1985 ja es feien aquest tipus d'actes reivindicatius (esmentats al web com Las Luchas -Logros-). Això sí, la pàgina web caldria actualitzar-la una mica, ja que si vas a l'apartat de "Acontecimientos semanales", l'únic acte que hi ha és per al 4 de desembre de 2005.
divendres, 20 de juliol del 2012
Els dos eixos de la balança
El mar, a l'estiu, sempre està de moda. Milers de turistes s'apilen a les platges per poder-se torrar al sol i gaudir del bany curatiu de l'aigua salada. No obstant, en les darreres setmanes alguns no han pogut gaudir de la platja per diversos motius.
Al sud d'Espanya, per exemple, s'han detectat darrerament moltes meduses. A Màlaga, per exemple, se'n van recollir al voltant d'unes 4 tones fa una setmana, generant molts inconvenients (i indignació) als banyistes.
A milers de quilòmetres d'aquí, a Austràlia, també estan preocupats quan miren mar endins. El cap de setmana passat, un gran tauró blanc (batejat amb el nom de Brutus per la premsa local) va atacar a un surfista provocant-li la mort. Aquest és el cinquè atac mortal de tauró a Austràlia en els darrers 10 mesos i les autoritats s'estan plantejant de deixar de protegir aquesta espècie de peix.
Tot i que els dos temes semblen estar molt allunyats, en el fons estan a la mateixa balança. La proliferació de meduses en els nostres mars es deu a la sobreexplotació pesquera, a l'absència de depredadors naturals (peix lluna i tortugues). En el cas del tauró, precisament sembla que és el contrari. L'absència d'aliments pot fer que els taurons s'apropin més a la costa (veure el vídeo a continuació) i per això es registrin més atacs.
La solució, més enllà de deixar de protegir al tauró blanc o buscar fórmules per evitar l'arribada de meduses a les platges, hauria d'anar en controlar la pesca, reintroduir determinades espècies i evitar que els oceans es converteixin en deserts humits. Si el que volem, però, és que les platges siguin piscines immenses i sense molèsties, anem pel camí correcte.
Al sud d'Espanya, per exemple, s'han detectat darrerament moltes meduses. A Màlaga, per exemple, se'n van recollir al voltant d'unes 4 tones fa una setmana, generant molts inconvenients (i indignació) als banyistes.
A milers de quilòmetres d'aquí, a Austràlia, també estan preocupats quan miren mar endins. El cap de setmana passat, un gran tauró blanc (batejat amb el nom de Brutus per la premsa local) va atacar a un surfista provocant-li la mort. Aquest és el cinquè atac mortal de tauró a Austràlia en els darrers 10 mesos i les autoritats s'estan plantejant de deixar de protegir aquesta espècie de peix.
Tot i que els dos temes semblen estar molt allunyats, en el fons estan a la mateixa balança. La proliferació de meduses en els nostres mars es deu a la sobreexplotació pesquera, a l'absència de depredadors naturals (peix lluna i tortugues). En el cas del tauró, precisament sembla que és el contrari. L'absència d'aliments pot fer que els taurons s'apropin més a la costa (veure el vídeo a continuació) i per això es registrin més atacs.
La solució, més enllà de deixar de protegir al tauró blanc o buscar fórmules per evitar l'arribada de meduses a les platges, hauria d'anar en controlar la pesca, reintroduir determinades espècies i evitar que els oceans es converteixin en deserts humits. Si el que volem, però, és que les platges siguin piscines immenses i sense molèsties, anem pel camí correcte.
dilluns, 16 de juliol del 2012
Els àugurs
En la majoria de casos que passa alguna desgràcia o que es confirma un esdeveniment negatiu, sempre hi ha algú del teu entorn que et contesta: "ja es veia a venir", o bé et remata amb una frase que encara fa més ràbia com "jo ja sabia que passaria això".
És molt fàcil fer prediccions de les coses que ja han passat. El mèrit seria fer-les de manera anticipada i poder esquivar els problemes que et puguin venir. Això, malauradament, passa poques vegades i, en els casos que algú s’aventura a fer pronòstics, aquest és engolit per l’espiral del silenci i tractat de boig.
En l'actual context econòmic cada dia abunden més els àugurs. Podem trobar des de catedràtics en Economia, premis Nobel i membres destacats d'institucions com l'FMI, el BCE o la Unió Europea. Ara tots són molt valents i anuncien que s'han de fer més sacrificis per evitar la caiguda d'algunes economies. Això sí, fa 4 anys estaven tots molt callats. Desconeixem però, si era un silenci voluntari (esperant la caiguda) o bé d’ignorància. Jo m’inclino més pel segon.
Clar, juguen a cavall guanyador: si les coses empitjoren es penjaran la medalla dient que ja ho van pronosticar. En cas que s'equivoquin, diran que era una advertència perquè la gent es posi les piles i actuï de manera responsable. Sigui com sigui, quedaran igual de bé. El que desconeixem és com quedarem tots plegats.
És molt fàcil fer prediccions de les coses que ja han passat. El mèrit seria fer-les de manera anticipada i poder esquivar els problemes que et puguin venir. Això, malauradament, passa poques vegades i, en els casos que algú s’aventura a fer pronòstics, aquest és engolit per l’espiral del silenci i tractat de boig.
En l'actual context econòmic cada dia abunden més els àugurs. Podem trobar des de catedràtics en Economia, premis Nobel i membres destacats d'institucions com l'FMI, el BCE o la Unió Europea. Ara tots són molt valents i anuncien que s'han de fer més sacrificis per evitar la caiguda d'algunes economies. Això sí, fa 4 anys estaven tots molt callats. Desconeixem però, si era un silenci voluntari (esperant la caiguda) o bé d’ignorància. Jo m’inclino més pel segon.
Clar, juguen a cavall guanyador: si les coses empitjoren es penjaran la medalla dient que ja ho van pronosticar. En cas que s'equivoquin, diran que era una advertència perquè la gent es posi les piles i actuï de manera responsable. Sigui com sigui, quedaran igual de bé. El que desconeixem és com quedarem tots plegats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)