Mateixos errors, mateixes conseqüències?

Tothom recorda els atemptats de l'11M a Madrid de fa 8 anys. Les primeres aparicions del govern central al voltant de la possible autoria dels fets apuntaven sense cap mena de dubte cap a la banda terrorista ETA. A mesura que avançava el dia, l'executiu encapçat en aquell moment per José María Aznar es reafirmava en la mateixa postura, tot i que molts mitjans estrangers i nacionals informaven de tot el contrari i apuntaven a què els atemptats tenien la sagnant signatura d'Al Qaida.

A partir d'aquí ja coneixeu la història: un govern enrocat en la mateixa postura durant 3 dies, una societat que va sortir al carrer per condemnar l'atemptat i demanar que es digués la veritat i unes eleccions que van tenir lloc el 14 de març i que van provocar, contra tot pronòstic, un canvi en el govern espanyol, amb l'entrada del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero.

Unes eleccions que ben segur les va perdre el Partit Popular per un motiu: no dir la veritat.

Han passat 8 anys des d'aleshores i avui ens trobem a les portes d'unes eleccions catalanes, que alguns asseguren que són les més trascendentals en la història del nostre país. Uns comicis que des de fa una setmana estan marcats per les acusacions de corrupció, arran d'un suposat esborrany de la policia -sortit de cop, com un bolet- que implicaria a Mas i Jordi Pujol en la trama de corrupció del "Cas Palau".

Curiosament, aquest esborrany l'ha publicat el diari El Mundo, el mateix mitjà que anys després de la tragèdia de l'11M (i quan ja s'havien identificat els culpables de la massacre) continuava assegurant que ETA era la responsable dels atemptats.

Transcorregut 5 dies, ningú ha vist aquest informe (és com el monstre del Llac Ness, tothom diu que existeix però ningú el troba), tot i que ha sortit massa gent de tots colors opinant sobre el tema (policies, jutges, ministres, expresidents de comunitat autònoma i fins i tot colpistes). I desgraciadament, el govern espanyol, en comptes d'adoptar la prudència i calmar els ànims, s'ha afegit al carro d'anar abocant dubtes, mentides i desconfiança entre la ciutadania.

Demà passat Catalunya vota. Veurem si l'estratègia -voluntària o no- del govern central per desgastar a un candidat polític se li torna a girar en contra. Diumenge sabrem la resposta.

¿Et podem creure, Mariano?

Totes les enquestes et donen com a vencedor de les properes eleccions generals. Guanyaràs per golejada (a no ser que hi hagi una catàstrofe) i a l'estil d'Helenio Herrera, sense baixar de l'autocar. Entre les poques mesures que has avançat del teu programa, assegures que no faràs retallades (tot i que al Salvados d'ahir deies que eliminaries moltes empreses públiques i per mi això és retallar), que no pujaràs els impostos ni tocaràs les pensions. Et podem creure que això serà així?

De moment el teu historial polític no és massa alentador. Ets l'inventor de l'expressió "hilillos de plastelina" en relació a l'enfonsament del vaixell Prestige. Vas voler minimitzar un problema que s'ha convertit en una de les pitjors catàstrofes ambientals d'Espanya.

Has venut espanyolitat a tort i a dret, acusant a moltes comunitats autònomes de separatistes i de mals patriotes. Després, però, per culpa d'un micròfon que no es volia apagar, assegures que la desfilada militar del 12 d'octubre, dia de la Hispanitat, és un "coñazo". Mal ejemple que dóna un patriota com tu.

I ahir, a Salvados de la Sexta, vas donar una imatge que a mi em va preocupar molt (Rubalcaba tampoc em va donar cap esperança), sobretot, per la falta de confiança que generes. Molt dubitatiu en les respostes i sense cap solució concreta per solucionar la crisi que patim. Tot i això, amb Rubalcaba vareu coincidir en un tema: cap dels dos va donar la xifra del que us costa la campanya electoral d'enguany. Anem bé...

Wikileaks, el 'Sálvame' dels classificats

Sense cap mena de dubte, el de Wikileaks serà un dels noms destacats de l'any. Aparescut com un bolet, per art de màgia, aquest web ha aconseguit posar nerviós a molta gent i a molts organismes, entre ells el govern dels Estats Units.

Abans d'aquesta setmana, Wikileaks s'havia erigit com el descobridor dels documents secrets i classificats del govern dels Estats Units. No obstant,en els darrers dies estem vivint aquest fenomen com si es tractés del que seria el 'Sálvame' dels documents classificats pels temes que han anat apareixent.

El primer d'ells no deixa de ser sorprenent i ens toca de prop. S'informa que l'expresident del Govern espanyol, José Maria Aznar, es mostra disposat a tornar-se a presentar per dirigir el país, sempre que la situació ho requereixi (si ho ha de fer, que no esperi massa, o potser es trobarà un solar, però és més fàcil que la crisi se la mengi algú altre, no?). Aznar, segons la informació desvetllada pel web, no veu capacitat a Mariano Rajoy per arribar a la Moncloa.

Sincerament, potser ara és fàcil dir la meva opinió, però, no és una obvietat que Aznar pensi això? Sempre se l'ha vist fred i distant amb Rajoy, i els seus estils són molt diferents (són iguals, però, el seus objectius).

Notícies d'aquest tipus em fan imaginar l'Aznar al Sálvame, dient: "Rajoy és un incompetent" o "el gallec va estar tota la nit de festa i va estar lligant amb una noia", amb la mirada sorpresa de l'Esteban mossegant un enorme entrepà de pernil i el Jorge Javier calmant la sorpresa del públic.

El segon tema del 'Sálvame' confidencial és la vida privada del seu fundador, Julian Assange, el qual ha estat acusat d'abusos sexuals. En el primer intent per vincular-lo en aquest tema, Assange se'n va sortir. Ara arriba el segon assalt i el màxim responsable de Wikileaks està en cerca i captura. Curiós que una persona que vol oferir transparència sobre les relacions entre països i els abusos de determinats governs sigui tan misteriós en la seva vida privada.

Potser en Jorge Javier Vázquez decideix un dia recuperar el programa 'Hormigas Blancas' i parlar de la vida i miracles de Julian Assange, portant a tertulians com Barack Obama, Silvio Berlusconi, entre d'altres. Les comparacions són odioses, però seria possible, no?