Els silencis

Normalment, la paraula silenci és sinònim de pau, de tranquil•litat. A tots ens ve al cap una platja deserta, sense gent, i amb el remor suau de les ones arribant a les nostres orelles, o bé ens fa pensar en un prat verd, banyat pel calor del sol i el xiuxiueig del vent. Hi ha silencis, però, que són tensos, silencis que no agraden i que incomoden, quan moltes veus criden enmig de la multitud i veuen com el seu imatge es dilueix entre la gent.

Ahir es va presentar l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010, on es fa un repàs de temes d'interès general que han passat desapercebuts i que cap gran mitjà ha tractat en profunditat. Abusos de poder en els Centres d'Internament d'Immigrants de Barcelona i València, les possibles agressions racistes i feixistes a València i els silencis sobre escàndols relacionats amb la família Reial, entre d’altres temes. Tot i haver superat des de fa anys una dictadura, encara veiem, doncs, que hi ha sectors i temes que es lliuren de la premsa i que mai arriben a la ciutadania.

Això posa de rellevància que tots els mitjans segueixen les mateixes rutines, agafen els temes de moda del moment i els estiren com un xiclet fins que es trenca, però sense abordar en la investigació i en buscar més enllà del comunicat de premsa i de la trucada de rigor a una font (en pocs casos se'n consulta una altra).

Potser caldria ser valents i anar més enllà. Segurament el periodista ho vol fer, però clar, tots els mitjans estan lligats de peus i mans per empreses i lobbys de poder que marquen la línia editorial del mitjà. Així serà difícil que temes incòmodes per alguns vegin la llum i trenquin el silenci (incòmode).

Els altres periodismes

Recentment, membres destacats del Col·legi de Periodistes es van reunir amb representants de set facultats de periodisme de Catalunya amb el propòsit d'explicar les sortides professionals de la carrera de Periodisme i per iniciar possibles vies de col·laboració en suport dels estudiants.

Iniciatives d’aquest tipus són molt importants i lloables, ja que cal que els estudiants coneguin quines són les sortides professionals de la carrera que estan estudiant, abans d’arribar al mercat laboral.

Això està molt bé, però, ¿s'han explicat realment totes les sortides? Els gabinets de premsa es tenen en compte o encara hi ha la concepció antiga i equivocada que no s’hi fa periodisme?

Fa més de sis anys que treballo en el camp dels departaments de comunicació. Es evident que no fas la mateixa feina que en un mitjà, però l'actitud és la mateixa: buscar notícies per donar-les a conèixer i fer que la imatge de l’empresa on treballes se’n beneficiï. Et converteixes en una font amb el propòsit d’explicar bé les coses i dotar als mitjans de continguts.

No podem caure en l'error que els departaments de premsa desinformen, alteren la realitat i posen entrebancs a la lliure circulació d'informació. N'hi ha alguns que sí, però no podem generalitzar. En definitiva, també es fa periodisme, però amb un destinatari diferent.

Un altre camp o nova professió que està sonant amb força en els darrers mesos és la de community manager, o el que és el mateix, responsable en gestionar la informació de les xarxes socials. Una feina que està feta a mida pels periodistes, però que no sabem si es té en consideració. Encara hi som a temps per ocupar aquest buit i buscar noves vies per afrontar la crisi que el periodisme està vivint. Si no ho aprofitem, perdrem una gran oportunitat.

És molt bonic anar a les facultats i vendre el periodisme tradicional com l'única sortida possible, però cada cop hi ha menys mitjans, més periodistes i més facultats de periodisme. A més, la precarietat laboral està a l'ordre del dia i, per això, cal buscar nous camins. Si no, al final només podrem recomanar als nostres fills que es dediquin a una altra cosa.

Guerra de blocs

Al llarg dels darrers set dies hem assistit a una batalla que s'ha lliurat entre blocs, i tot per una entrevista a la cantant Beth publicada en la revista Enderrock. Segons comenten diversos mitjans avui, a la cantant de Súria no li ha agradat l'enfocament de l'entrevista, ha criticat la fixació en el seu passat (etapa d'Operación Triunfo) i també ha mostrat el seu malestar en què no s'hagi parlat del seu nou disc.

Per mostrar el seu enuig, Beth ha escrit (el dia 11 de gener) un llarg post des del seu bloc (segurament des del mòbil per la manca d’algun signe de puntuació i alguna falta) explicant les seves sensacions i carregant durament contra la revista catalana.

Dos dies més tard (13 de gener), un periodista d'Enderrock escriu un post com a resposta. En aquest escrit es defensa de la llibertat d'informació del mitjà i enumera una sèrie d'accions que han servit per promocionar a la cantant catalana en els darrers mesos.

No entraré aquí a jutjar qui té raó o no. Sí que em sorprèn que un tema que fa uns anys s'hagués resolt a través de declaracions en un mitjà o bé a través de l'enviament d'un comunicat de premsa, s'ha desenvolupat entre blocs personals. Alguna cosa està canviant.