¿High politics?

En les antigues civilitzacions sempre s'escollien els més savis per governar una ciutat-estat, un país o una regió. El líder del grup, a més de posseir unes innegables aptituds, també havia de tenir una actitud de lideratge i fermesa en la presa de decisions, però comprensiu amb les necessitats dels seus.

Amb el pas dels anys les coses han canviat. Tenim avenços en medicina, en comunicacions, podem accedir (bé, ara una mica menys) a moltes comoditats i podem dir que estem vivint en la societat del benestar. No obstant, si en molts camps hem assistit a importants millores, en altres hem anat enrere, com en la política.

Que consti que no és un post de crítica i de "derecho al pataleo" als temps que estem vivint (passem moments difícils i ens hem d’adaptar-nos de la millor manera), sinó de preocupació per veure com hi ha gent que dirigeix i que no està capacitada per això. El primer cas és del José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, que fins ara s'ha caracteritzat per faltar al respecte i demostrar que no està a l'alçada del seu càrrec. Un dirigent polític no li pot dir a un altre "si tens collons" i a sobre ironitzar en què la gent té la pell molt fina per molestar-se amb aquestes expressions.

L'altre exemple és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. A més d'amagar les xifres reals de dèficit de la comunitat que presideix, ara assegura que la final de la Copa del Rei que es disputa aquest divendres a Madrid s'hauria de jugar a porta tancada per evitar els xiulets al Príncep i a l'himne espanyol. Potser primer hauria d'analitzar el paper de la monarquia en els darrers mesos i entendre que els xiulets poden tenir part de raó.

Per què no es crea un organisme que vetlli per la qualitat dels nostres polítics? A Catalunya tenim, per exemple, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que s'encarrega d'analitzar i controlar els continguts dels mitjans de comunicació, per determinar si són ofensius o poden vulnerar algun dret fonamental. A mi declaracions com les de Monago o Aguirre m'ofenen.

Ja cas apart és la imatge exterior que es dóna en determinats moments. Com s'entén que els darrers presidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy) no parlin anglès? Bé, Aznar sí el "parla", però no es comprèn massa bé d'on prové el seu accent. A Catalunya, per sort, som diferents i tenim l'exemple de Jordi Pujol, que en parla uns quants d'idiomes.

En canvi, per a la resta de mortals, els idiomes són una obligació per poder optar a una bona feina. Potser seria l'hora que s'avaluessin les aptituds i l'actitud de determinats polítics i potser avui no estaríem en l'atzucac en què ens trobem.

Inspiració catalana

Fa temps que tinc la mosca darrera l'orella i començo a tenir molt clar que els personatges públics catalans serveixen com a font d'inspiració per als guionistes de Hollywood. No us ho creieu? Aquí en teniu algunes proves.

Fa unes setmanes que s'ha estrenat als nostres cinemes la pel·lícula de dibuixos animats Gru, mi villano favorito, i que narra les aventures d'un malvat que vol portar a terme la malifeta més important de la història. El seu rival a la pel·lícula es diu Vector, que s'assembla misteriosament a Berto Romero.

Ja fa uns anys, també en el món de l'animació, molts van trobar una gran similitud entre el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, i el dolent d'Schreck, Lord Farquard.

I ja en la dècada dels 90, el thriller ambientat a Mart i interpretat per Arnold Schwarzenneger, Desafío Total, presentava un líder de la minoria rebel (de nom Quato), que s'assemblava molt a l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. No sabem si per casualitat (o no), però els dos representen un paper molt similar, a més de tenir un aspecte sense massa diferències.

No sé vosaltres, però començo a pensar que Catalunya és la cantera de Hollywood.