¿High politics?

En les antigues civilitzacions sempre s'escollien els més savis per governar una ciutat-estat, un país o una regió. El líder del grup, a més de posseir unes innegables aptituds, també havia de tenir una actitud de lideratge i fermesa en la presa de decisions, però comprensiu amb les necessitats dels seus.

Amb el pas dels anys les coses han canviat. Tenim avenços en medicina, en comunicacions, podem accedir (bé, ara una mica menys) a moltes comoditats i podem dir que estem vivint en la societat del benestar. No obstant, si en molts camps hem assistit a importants millores, en altres hem anat enrere, com en la política.

Que consti que no és un post de crítica i de "derecho al pataleo" als temps que estem vivint (passem moments difícils i ens hem d’adaptar-nos de la millor manera), sinó de preocupació per veure com hi ha gent que dirigeix i que no està capacitada per això. El primer cas és del José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, que fins ara s'ha caracteritzat per faltar al respecte i demostrar que no està a l'alçada del seu càrrec. Un dirigent polític no li pot dir a un altre "si tens collons" i a sobre ironitzar en què la gent té la pell molt fina per molestar-se amb aquestes expressions.

L'altre exemple és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. A més d'amagar les xifres reals de dèficit de la comunitat que presideix, ara assegura que la final de la Copa del Rei que es disputa aquest divendres a Madrid s'hauria de jugar a porta tancada per evitar els xiulets al Príncep i a l'himne espanyol. Potser primer hauria d'analitzar el paper de la monarquia en els darrers mesos i entendre que els xiulets poden tenir part de raó.

Per què no es crea un organisme que vetlli per la qualitat dels nostres polítics? A Catalunya tenim, per exemple, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que s'encarrega d'analitzar i controlar els continguts dels mitjans de comunicació, per determinar si són ofensius o poden vulnerar algun dret fonamental. A mi declaracions com les de Monago o Aguirre m'ofenen.

Ja cas apart és la imatge exterior que es dóna en determinats moments. Com s'entén que els darrers presidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy) no parlin anglès? Bé, Aznar sí el "parla", però no es comprèn massa bé d'on prové el seu accent. A Catalunya, per sort, som diferents i tenim l'exemple de Jordi Pujol, que en parla uns quants d'idiomes.

En canvi, per a la resta de mortals, els idiomes són una obligació per poder optar a una bona feina. Potser seria l'hora que s'avaluessin les aptituds i l'actitud de determinats polítics i potser avui no estaríem en l'atzucac en què ens trobem.

Els convidats no desitjats

Fa uns anys no estàvem acostumats a parlar del mosquit tigre, la mosca negra o el musclo zebrat, espècies invasores amb noms curiosos, però que generen importants desequilibris a les nostres masses d'aigua. En un principi, el que ens va despertar curiositat ara ens genera preocupació.

Tots tenim present que la piranya és un peix típic del riu Amazones, un peix petit, prim, però amb unes dents més afilades que una serra. Tots pensem que per sort aquí no n'hi ha cap, però fa set anys que se'n va pescar una a l'embassament de San Juan, a la comunitat de Madrid. Segurament, algun inconscient la deuria tenir a casa i la va tirar al riu, sense tenir en compte els efectes que això pot generar.

De cocodrils, per sort, tampoc n'hem vist a la península, però durant el 2003 es va prohibir el bany durant uns dies en un altre embassament madrileny (Valmayor), davant el rumor que hi hagués un saure a l'embassament. Tot va quedar en un ensurt i ningú va trobar cap rastre d'aquest animal.

Aquests són els casos potser més cridaners, però això no vol dir que siguin els únics. La presència de silurs (peix introduït de manera inconscient per a la pesca esportiva) en el tram final de l'Ebre, la proliferació del cargol poma en els arrossars del delta o l'existència del peix gat en alguns embassaments d'Extremadura (La Serena, per exemple) ens demostren que no podem jugar a ser déus, que no podem alterar els ecosistemes al nostre gust i que això un dia se'ns pot girar en contra.

Per la boca mor el peix

Molta gent diu que les paraules se les emporta el vent. Això és cert si dius el que penses enmig del desert i sense una càmera que t'estigui gravant. Darrerament, però, hem pogut comprovar que ets esclau de les teves paraules i que aquestes se't poden girar en contra.

Inevitable no fer referència al Barça-Madrid d'ahir. Des de fa dues setmanes, jugadors com Cristiano Ronaldo han fet declaracions incendiàries, reptant al Barça de veure si són capaços de marcar vuit gols. A tant no s'ha arribat, però si que els madridistes s'han endut una bona decepció de la seva visita al Camp Nou (no cal recordar el resultat; millor no fer sang).

També portuguès i també amb incontinència verbal tenim a Jose Mourinho, l'entrenador del Reial Madrid. Entre els seus "amables" comentaris no podem oblidar la seva referència a la sequera golejadora de David Villa, davanter del Barça. No sabem si les seves paraules van ser màgiques, però des d'aleshores l'asturià ha recuperat l'olfacte i ja ningú s'enrecorda dels partits sense marcar i de les pilotes estavellades a la fusta.

I curiós que un entrenador tan poc estimat a Barcelona (ni a Xixó) digués fa més d'una dècada les paraules "siempre, con el Barça, en el corazón". Com canvia la història (Figo pot dir el mateix també).

No només en el futbol passen aquestes coses. Com oblidar aquella mítica frase de Zapatero en un míting final de campanya "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". I com ell, una llarga llista de polítics que en els darrers anys han promès de tot a la ciutadania, sense complir amb la seva paraula.

Hi ha persones que tenen la virtut d'hipnotitzar amb les paraules, fer creure a la gent qualsevol cosa amb una bona dialèctica i amb bones intencions. Això serveix per sortir del pas, però a llarg termini això se't pot girar en contra si no dones suport amb fets a les teves paraules. A vegades, parlar gratuïtament pot sortir molt car.

Fets inversemblants

Ahir va ser un d'aquests dies que t'adones que el món va per mal camí. T'adones que la humanitat pren una sèrie de decisions que no comprens i que són difícils d'argumentar. Comencem pel primer tema, que no podia ser un altre que el Barça-Madrid del 29-N i que es jugarà en dilluns.

Mal dia pel futbol, per molt que diguin que la gent anirà igualment al camp. Personalment el dilluns és el dia més complicat de la setmana, on tot costa més i només tens ganes que passi la jornada de la millor manera per arribar a casa i relaxar-te. Ara resulta que un dels partits més esperats de l'any pot condicionar unes eleccions.

Si guanya el Barça la gent votarà a uns i si perd a uns altres? Els dos fets són compatibles i es poden celebrar el mateix dia, tenint en compte que un partit de futbol pot jugar-se a partir de les 9 i els col·legis electorals tanquen a les 8.

Clar, els perjudicats principals són les televisions, perquè uns espectadors preferiran el futbol i els altres veure quin és el pròxim govern de la Generalitat. La solució, salomònica: un dia per a cada cosa i tots contents.

Segon fet sorprenent. Anglaterra està revolucionada amb les retallades anunciades pel primer ministre David Cameron. Avui, una de les mesures proposades pel seu executiu se centra en imposar algun tipus de multa als aturats que porten 8 anys sense treballar i que han rebutjat totes les feines que se'ls hi han proposat!! Però en aquest món no s'aplica el sentit comú? I a sobre es queixaran...

L'ultim recordatori és per al programa Gran Hermano. La direcció de l'espai va expulsar la setmana passada a dos concursants que, segons sembla, estaven fent muntatges per guanyar audiència i forrar-se al sortir. "Heu trencat l'esperit del joc i la feina que hem estat fent durant anys". Quina prova de dignitat i professionalitat. Això sí, Gran Hermano no vol fer diners i treballa per altruïsme, però en el programa d'ahir van fer milers d'anuncis abans de començar, presentació d'un minut i tornar a fer anuncis.

Quin món. Hi ha dies que millor desconnectar de tot aquest circ en el que vivim i gaudir de les coses que valen la pena.