Vides al límit

Sovint escoltem pel carrer que "el món està ben boig", una frase que en èpoques com la que estem vivint es repeteix de manera constant. Potser no ens adonem que el món no té cap culpa, que es comporta sempre de la mateixa manera i que els dements som els que habitem en ell i que tenim consciència.

Darrerament he conegut casos on es constata que la gent a vegades supera uns límits que mai hauria de travessar. S'encaminen cap el precipici, sense adonar-se que la vida és el regal més gran que tenim. Culpen al món de la seva desgràcia i pensen que tothom està en contra d'ells. És com si una petita taca d'oli pensés que ocupa més que tot un oceà.

I és evident que aquesta gent necessita ajuda, però pensen que ningú els escoltarà, que cridaran enmig de la multitud i que la seva veu quedarà engolida pels centenars d'ànimes al seu voltant. I no és així, sempre cal cridar, donar l'esquena a les desgràcies i tirar endavant. Encara que no ho sembli, sempre hi ha un camí, una llum a l'horitzó que ens marca les passes i una mà que ens agafa quan més ho necessitem.