Bocamoll

Diversos mitjans es fan ressò avui de la biografia del futbolista Slatan Ibrahimovic, un jugador brillant però alhora polèmic. Sorprèn que es faci tant cas de les declaracions del davanter suec, tenint en compte que va passar amb més pena que glòria per Can Barça.

El més lamentable de tot són les afirmacions que fa Ibrahimovic sobre companys que va tenir al Barça. Primer de tot, assegura que va se sentia gelós de Messi i que aquest estava massa protegit per Guardiola. Suposo que el tal Slatan no s'ha parat a repassar els premis que ha acumulat l'astre argentí en els darrers anys i la quantitat de gols que marca per temporada, cosa que ell no fa.

També es queda a gust sobre Guardiola, dient que té por de Mourinho i que hagués agredit a l'entrenador català si hagués continuat al Barça. Només cal dir-li que amb actituds així s'entén que no triomfés a Barcelona i que jugadors com ell, quan més lluny, millor. Mai passarà a la història del club un mercenari que no ha dubtat en vestir la samarreta dels dos equips de Milan.

Ja, però, també un comentari per tenir en compte: quin interès té la biografia d'un jugador jove, polèmic i amb fama de conflictiu i que no ha guanyat res? Informant d'aquestes polèmiques només contribuïm a què la gent compri la seva biografia i es parli d'ell del que fa fora del camp. Clar, el que fa a dins no desperta massa interès.

Carta oberta al diari Marca

Avui són moltes les reaccions al desenllaç de la Supercopa d'Espanya. No entraré a parlar de les accions de Mourinho, les genialitats de Messi o el debut de Cesc. Avui, el tema va més enllà.

A través d'E-Notícies he descobert que en els fòrums de Marca s'han dit autèntiques barbaritats sobre el partit d’ahir i que va acabar ben malament. Destaca el cas d'una persona que desitja que el càncer ens afecti a tots els catalans i que vindrà a Catalunya "sólo a buscar pelea" i "violar a muchas jovencitas catalanas".

El diari Marca hauria de controlar aquests comentaris. Ben cert que el rotatiu s'escudarà en la llibertat d'expressió i en què tothom és lliure d'opinar, però no es poden consentir apologies a la violència i a la publicitat de cometre delictes. Aquest diari madrileny ha de tenir un control del que es publica, com fan molts altres mitjans digitals. No es poden superar certs límits.

El següent pas seria sancionar a la persona que ha fet aquestes declaracions. És una frivolitat i una manca de respecte a la societat, i en concret a les dones que han patit una violació, que algú faci apologia de la violació. Potser si en aquests casos s'actua s'evitaran actituds que cada cop van a més. Per desgràcia, Guardiola no va errat quan diu que "prendrem mal".

Per la boca mor el peix

Molta gent diu que les paraules se les emporta el vent. Això és cert si dius el que penses enmig del desert i sense una càmera que t'estigui gravant. Darrerament, però, hem pogut comprovar que ets esclau de les teves paraules i que aquestes se't poden girar en contra.

Inevitable no fer referència al Barça-Madrid d'ahir. Des de fa dues setmanes, jugadors com Cristiano Ronaldo han fet declaracions incendiàries, reptant al Barça de veure si són capaços de marcar vuit gols. A tant no s'ha arribat, però si que els madridistes s'han endut una bona decepció de la seva visita al Camp Nou (no cal recordar el resultat; millor no fer sang).

També portuguès i també amb incontinència verbal tenim a Jose Mourinho, l'entrenador del Reial Madrid. Entre els seus "amables" comentaris no podem oblidar la seva referència a la sequera golejadora de David Villa, davanter del Barça. No sabem si les seves paraules van ser màgiques, però des d'aleshores l'asturià ha recuperat l'olfacte i ja ningú s'enrecorda dels partits sense marcar i de les pilotes estavellades a la fusta.

I curiós que un entrenador tan poc estimat a Barcelona (ni a Xixó) digués fa més d'una dècada les paraules "siempre, con el Barça, en el corazón". Com canvia la història (Figo pot dir el mateix també).

No només en el futbol passen aquestes coses. Com oblidar aquella mítica frase de Zapatero en un míting final de campanya "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". I com ell, una llarga llista de polítics que en els darrers anys han promès de tot a la ciutadania, sense complir amb la seva paraula.

Hi ha persones que tenen la virtut d'hipnotitzar amb les paraules, fer creure a la gent qualsevol cosa amb una bona dialèctica i amb bones intencions. Això serveix per sortir del pas, però a llarg termini això se't pot girar en contra si no dones suport amb fets a les teves paraules. A vegades, parlar gratuïtament pot sortir molt car.

Sí, vull (però depèn d'on)

Avui en dia la gent està cansada de la rutina. Es busquen emocions fortes, experiències extremes i, sobretot, fugir de la normalitat. Això també passa en el camp dels casaments, on es busquen noves fórmules per fer inolvidable el que ha de ser el dia més feliç de la teva vida.

El camp del F.C. Barcelona és un espai que serveix per a tot: jugar a futbol (en altres èpoques per tirar-hi caps de porc), celebrar-hi concerts, reunir a les congregacions dels Testimonis de Jehovà, entre d'altres. Ara, s'afegeix una nova aplicació i el club posa a disposició dels interessats casar-se en el camp on Bogarde instaurava la seva llei per la banda esquerra. Ja en el primer dia de la posada en marxa d'aquesta iniciativa (fa una setmana) es van rebre 25 peticions.
 
Per als que no siguin amants del futbol i prefereixin un bon apat, als Estats Units (concretament a Portland, a l'estat d'Oregon) hi ha un establiment especialitzat en donuts (Voodoo Doughnout) que t'ofereix des de 2003 la possibilitat d'organitzar-te el casori (a persones i també a animals, com els gats de la foto). Els preus varien en funció de les teves necessitats (entre 25 i 300 euros). El que no sabem, però, és si el petó és abans o després de menjar-te un bon donut ensucrat.

I si ets dels que necessiten l'adrenalina per viure, un aquari de Long Island t'ofereix la possibilitat de casar-te rodejat de taurons. Això sí, protegit per una gàbia, com es pot veure en aquest reportatge.

Casaments per a tots els gustos i on les llàgrimes de la sogra deixen de ser l'emoció principal.