D'heroi a oblidat

Demà farà 10 anys que el popular negre de Banyoles va ser enterrat amb honors de cap d'Estat a la capital de Botsuana. Transcorregut aquest temps,la tomba està mig abandonada, envoltada de males herbes i escombraries, tal i com informava el diari La Vanguardia aquest diumenge 3 d'octubre.

Pels que no ho recordeu, el negre de Banyoles és un bosquimà de l'Àfrica que fou dissecat a mitjans del segle XIX i posteriorment va ser lliurat al Museu Darder de Banyoles. Durant 75 anys va estar exposat en aquest espai sense aixecar cap mena de polèmica fins el 1991, quan un metge espanyol d'origen haitià va denunciar aquest fet. Més informació en el reportatge emès fa uns mesos per TVE.

Això va provocar, com us podeu imaginar, un allau de crítiques i peticions per a què es retirés el bosquimà del museu. Finalment, el negre de Banyoles, convertit de manera inesperada en personatge mediàtic, va ser enviat al seu país d'origen, per rebre sepultura de manera digna en un parc de Botsuana.

¿On són els límits?

Casos com aquest posen al descobert un tema molt sensible: ¿és ètic exposar en un museu el càdaver d'una persona difunta? Segurament a molts de vosaltres, una imatge d'aquest tipus podria ferir la vostra sensibilitat i incomodar-vos. No obstant, el cas del 'negre de Banyoles' no és l'únic i en els darrers anys s'ha reobert aquest debat amb l'exposició "Bodies, the exhibition".

Aquesta mostra, que ha circulat per tot el món, exposava l'interior de 17 cossos humans i prop de 200 òrgans. S'havia especulat molt sobre la seva procedència, per tractar-se de cossos autèntics (procedents de la Xina) i conservats a través d'una avançada tècnica amb polímer.

D'opinions sobre aquest tema n'hi ha moltes. Alguns consideraran que exposar cadàvers pot fer un servei a la ciència, altres, però, ho poden trobar morbós i poc ètic.

Sigui com sigui, i tornant al nostre negre de Banyoles, 10 anys després del seu funeral, la seva tomba "serveix de cantonada en els partits del parc", com informa Xavier Aldekoa en la notícia de La Vanguardia. Ha passat d'heroi i icona mediàtica a element decoratiu d'un camp de futbol.

Comencem parlant d'aigua

No podia ser d'una altra manera, Primer de tot, però, em presento degudament amb aquest segon post. Em dic Xavi Duran, tinc 34 anys i sóc  periodista. Porto tres anys i mig treballant com a responsable de premsa de l'Agència Catalana de l'Aigua. No us espanteu, però, que en aquest bloc no parlaré de dessalinitzadores, transvasaments, sequeres ni d'altres temes relacionats amb l'aigua.

Sí, no obstant, que en aquesta peça parlaré d'aigua, però d'una que és miraculosa. Bé, sí, durant la sequera de 2007 i 2008 la que va començar a caure durant el mes d'abril podia tenir aquesta consideració, però la que us esmentaré si que és caldo de cultiu del programa de l'Íker Jímenez.

Arlés de Tec (o en francès Arles sur Tech) és un poble situat al sud de França, molt a prop de la frontera amb Catalunya, que disposa d'una curiosa abadia. L'edifici en qüestió no té massa història, però sí que té un racó enigmàtic i inexplicable: un sarcòfag d'època romana que genera, de manera inexplicable, aigua. En altres paraules, seria la potabilitzadora més antiga de la història.

La llegenda assegura que dins del sarcòfag hi ha les restes dels sants Abdó i Senen, màrtirs cristians de la persecució romana del segle II i que van ser traslladats a l'abadia francesa al segle X. Aquesta seria la teoria per justificar el perquè d'aquest fenomen.

Alguns pensareu que són filtracions, però la tomba està totalment aïllada. No obstant, una investigació desenvolupada l'any 2001 i publicada a la revista Atmospheric Research va desvetallar que l'aigua provenia de pluja i de la condensació de la rosada, que es filtrava a través de la pedra.

Tot i això, l'aigua té propietats curatives (al damunt del sarcòfag hi ha una representació d'un senyor feudal que va patir la llepra i es va curar gràcies a l'aigua, com es pot veure a la foto) i durant les festes de Sant Abdó i Senen (30 de juliol), es passegen les relíquies d'aquests màrtirs i es dóna aigua del sarcòfag als fidels.

Perplexitat

Des de ben petits ens ensenyen moltes coses, però ens remarquen molt (els pares, els mestres) que abans que res cal ser educat. Podràs ser un gran expert en informàtica, un grandíssim director de banc o un destacat periodista, però sempre tindràs un major reconeixement si ets educat i considerat amb els que t'envolten.

Puges a l'ascensor, saludes i t'hi trobes molta gent que no respon. Entres al vestuari del gimnàs, dius "Hola", i en molts casos les teves paraules es perden en l'oblit. Un professor d'un curs d'assertivitat que vaig fer fa uns mesos deia que l'origen dels problemes a la feina es deu a què la gent no saluda. "Però si saludar és el més normal!", contestaven alguns dels presents en aquesta formació, però la resposta del mestre va ser clara i contundent: "si la gent se saludés jo no tindria feina". Clar i català.

I en canvi, hi ha llocs on fins i tot et canses de saludar. Vas a la muntanya i per qualsevol dels camins et trobes gent que et desitja un bon dia (alguns, però, no paren de preguntar-te si queda molt per arribar a destinació). També als pobles petits et creues amb la gent i aquesta et dedica un somriure i un "passi-ho bé".

És la ciutat la que ens canvia, ens torna impersonals i ens fa aïllar de tot? Una pregunta amb moltes respostes, però la sensacióen aquest tema em crea perplexitat i em costa creure que a la gent li costi tant dir una simple paraula o fer un simple gest. Amb accions com aquesta, tot aniria millor, no?