Or líquid

Molts experts asseguren que l'aigua esdevindrà durant aquest segle l'or líquid, un recurs vital i disputat que generarà grans conflictes entre països (ja en alguns llocs fa anys que passa, com els conflictes oberts d’Israel amb Palestina i Síria). Aquell que disposi de les fonts d'abastament podrà garantir el subministrament d'aigua a la població i potenciar el desenvolupament econòmic, en detriment dels països veïns.

Tot i que la concepció actual dista molt a la de fa anys, encara hi ha països que pensen que l'aigua és un recurs que mai s'esgota i que sempre se'n podrà trobar. Això passa en països emergents, rics en recursos hídrics i que mai han tingut problemes. Fins ara.

Un dels casos més destacats és el de l'Índia. Aquest és un país de contrastos, ja que mentre hi ha zones del país devastades per les intenses pluges originades pels vents monzònics, la capital -Nova Delhi- s'enfronta a problemes de subministrament d'aigua i a un descens constant del nivell dels seus aqüífers. A més, el mal estat de les canonades fa que l'aigua potable no estigui garantida i que la gent no s'atreveixi a veure aigua de l'aixeta.

No oblidem que un dels rius més cabalosos del món, el Ganges, també comença a evidenciar indicis de defalliment, i allà on és més preocupant, en el seu naixement Hi ha dades que demostren un descens del nivell de les aigües subterrànies de fins a 6 centímetres per any.

Una dada que no convida a l'optimisme. Si això li sumen els greus problemes en el sanejament (rius contaminats) que arrossega el país, la cosa encara es posa més complicada.

L'altre país emergent (ja li podríem dir superpotència) és la Xina. Una nació molt poderosa que no ha estat capaç de gestionar bé la seva riquesa d'aigua. Un exemple és la presa de les Tres Gorges, un projecte faraònic que es va crear amb l'objectiu de poder generar energia elèctrica.

Dos anys després d'haver finalitzat els treballs, el govern xinès admet que aquesta presa genera problemes mediambientals. I no s'equivoquen, ja que en poques setmanes s'ha passat d'una sequera més absoluta a importants inundacions.

La manipulació

Des de la nit d'ahir circula per la xarxa un vídeo que he visualitzat diverses vegades. En ell s'intenta vincular a uns presumptes mossos vestits de paisà amb l'inici dels aldarulls registrats ahir al voltant del parc de la Ciutadella. Potser encara estaré massa adormit, però en cap moment es veu a cap dels individus assenyalats iniciant accions violentes. El que sí queda clar és la llarga llista d'insults que reben i que ells aguanten estoicament.

Per a ser objectiu, també he fet un repàs a la majoria dels diaris catalans per fer un seguiment de la notícia i dels lamentables fets succeïts ahir. Mentre, recordo haver llegit en diverses xarxes socials que els indignats no volien privar als parlamentaris de què fessin la seva activitat diària i que la violència és cosa de quatre.

Quedo sorprès quan veig les fotografies dels setges a parlamentaris com Santi Vila, Ernest Maragall, Joan Boada, Alfons López Tena, entre d'altres. La gent que hi ha al voltant, cridant improperis i insultant, en cap de les fotografies es repeteix. Per tant, aquests quatre sembla que són uns quants més.

Aquest no és el camí. Que els polítics poden tenir una part de responsabilitat, però la crisi la pateix la humanitat sencera, no només Catalunya. Grècia, Portugal, Islàndia, Espanya i també el Sudan, que no oblidem que continua en guerra civil des de fa anys i que ells sí tenen motius per estar indignats quan tot el món ignora el seu patiment. Si ens dediquem a aturar l'activitat d'un país bloquejant tot el que s'hi fa anem de cap al precipici.

Els indignats poc han sabut transmetre els temes que han analitzat i debatut. Bé, en realitat ahir pretenien fer el debat dels pressupostos entre tots, com si estiguéssim a la Marbella de Gil (anem bé). Sí que han après, però, a manipular la informació i a tirar pilotes fora quan es passen de la ratlla. I en el moment que se’ls tracta de manera negativa (informativament parlant), la culpa és dels mitjans. Sempre el missatger es menja el problema, això no canvia.

Justícia ¿imparcial?

Des de fa anys que assisteixo, sorprès, a les picabaralles que es generen dins el Tribunal Constitucional, com si d’un pati d’escola es tractés. Amb la llarga travessia del desert per aprovar l’Estatut de Catalunya varem estar 4 anys pendents que una sèrie de persones es posessin d’acord en aprovar una norma.

El que més em sorprenia (a més de trigar tant en desencallar un tema), era que hi ha magistrats considerats progressistes i uns altres que tenen més aviat un tarannà més conservador. Un eufemisme per dir que uns els ha posat el PSOE i uns altres els ha col•locat el PP.

Sempre he pensat que la justícia és imparcial (i cega), que no entén de colors, de races ni d’ideologies polítiques. Veig que anava errat i que un òrgan que està escollit per interessos polítics no té cap mena de veracitat a l’hora d’aplicar la justícia.

Potser algun dia s’hauria d'establir l’elecció dels seus magistrats per sufragi universal, amb candidats “a priori” no lligats a cap partit i amb l’objectiu que hagi de regir la justícia: que sigui cega i que no es guiï per cap element subjectiu.

La junta que desajunta

Darrerament s’ha parlat molt de la Junta Electoral, sobretot arran de les acampades "espontànies" fetes a diverses ciutats catalanes i espanyoles des del dia 15 de maig. Com que resulta que aquests actes podien condicionar el vot dels ciutadans, van decidir reunir-se i determinar la seva prohibició. A l’hora de la veritat, com tots sabeu, no va passar res de res.

En la societat on vivim hi ha un problema que es repeteix de manera crònica: molta gent fa coses que no li pertoquen. I això li passa a aquesta junta, que on realment hauria d'actuar decideix inhibir-se o fer-se directament el suec. En aquest sentit, el diari El Punt informa avui del resultat de les eleccions municipals a Vilella Alta, un poble de 112 veïns ubicat a la comarca tarragonina del Priorat.

Resulta que només es van presentar dos partits –PP i PSC- (bé, en realitat un, perquè l'altre es va retirar) amb candidats a alcaldes desconeguts i que no eren ni del poble. Com que els veïns no són tontos, van decidir votar en blanc. Al no haver-hi llista –fantasma- més votada, això farà que s'hagi de nomenar una comissió gestora que dirigirà el poble fins a les properes eleccions.

Potser la junta s'hauria de preocupar d'aquests problemes, no de prohibir unes acampades pacífiques, sense eslògans polítics i amb gent decidida a buscar solucions a la crisi.

El mite de la caverna

A vegades em dóna la sensació que només coneixem una mil·lèsima part de la realitat i del món que ens envolta. Recordo fa anys quan un periodista d'un prestigiós diari nacional em va dir: "el dia que un redactor meu faci les notícies a partir d'un resum, el faré fora, ja que ha de treballar amb tota la informació", al que jo li vaig respondre: "mai sabràs si tens una part o realment disposes de la totalitat de la informació". I la realitat és aquesta. La nostra percepció potser no és correspon amb la realitat i amb la veritat absoluta.
 

Amb el cas de Dominique Strauss-Kahn passa una història similar. Que aquest home té fama de faldiller és una realitat, però en el cas en el que s'ha vist implicat alguna cosa no queda clara (el 57% dels francesos pensa que Strauss-Kahn és víctima d'un complot). Sigui o no una conspiració, està clar que la carrera del francès no serà la mateixa, però mai sabrem el que ha passat de veritat i quines motivacions hi havia al darrera.
 
Avui també s'anuncia que Scotland Yard posarà 30 detectius i destinarà una gran quantitat de diners per investigar el cas de Madeleine McCann, la nena desapareguda fa uns 4 anys a l'Algarve de Portugal. Aquest cas també ha donat molts girs i, amb aquesta reobertura del cas, també he despertat moltes crítiques per destinar efectius quan hi ha altres necessitats. La resposta de la policia britànica és per emmarcar: les persones assignades estaven a punt de retirar-se o acollir-se a una baixa voluntària. Així que els resultats no tenen pinta de ser massa esperançadors.

Vivim a la caverna de Plató, aquella on només hi arribava una part molt petita de la informació. A vegades es deu a la nostra voluntat d’aïllar-nos, però en moltes ocasions això passa perquè se’ns amaga la realitat i perquè no sapiguem la veritat de tot. Potser si la sabéssim ens espantaríem i millor quedar-nos en la penombra de la caverna.

Els convidats no desitjats

Fa uns anys no estàvem acostumats a parlar del mosquit tigre, la mosca negra o el musclo zebrat, espècies invasores amb noms curiosos, però que generen importants desequilibris a les nostres masses d'aigua. En un principi, el que ens va despertar curiositat ara ens genera preocupació.

Tots tenim present que la piranya és un peix típic del riu Amazones, un peix petit, prim, però amb unes dents més afilades que una serra. Tots pensem que per sort aquí no n'hi ha cap, però fa set anys que se'n va pescar una a l'embassament de San Juan, a la comunitat de Madrid. Segurament, algun inconscient la deuria tenir a casa i la va tirar al riu, sense tenir en compte els efectes que això pot generar.

De cocodrils, per sort, tampoc n'hem vist a la península, però durant el 2003 es va prohibir el bany durant uns dies en un altre embassament madrileny (Valmayor), davant el rumor que hi hagués un saure a l'embassament. Tot va quedar en un ensurt i ningú va trobar cap rastre d'aquest animal.

Aquests són els casos potser més cridaners, però això no vol dir que siguin els únics. La presència de silurs (peix introduït de manera inconscient per a la pesca esportiva) en el tram final de l'Ebre, la proliferació del cargol poma en els arrossars del delta o l'existència del peix gat en alguns embassaments d'Extremadura (La Serena, per exemple) ens demostren que no podem jugar a ser déus, que no podem alterar els ecosistemes al nostre gust i que això un dia se'ns pot girar en contra.

Una serp amb molts caps

Avui, tot el món torna a parlar de Bin Laden. Es tanca així un cicle iniciat fa prop de 10 anys amb els atemptats de l'11 de setembre als Estats Units i que van convertir al multimilionari saudita en l’home més buscat del planeta. La seva defunció ens ha agafat a tots per sorpresa, ja que alguns el donaven per mort des de fa anys i altres pensaven que mai se li donaria caça.

A tot el món, però sobretot als Estats Units, s'ha desfermat l'eufòria. Normal que el país celebri una mort com una victòria, ja que s'elimina al responsable del pitjor atemptat contra els EUA, el que va ferir de gravetat el cor de la nació nord-americana.

És normal que una notícia com aquesta es consideri com a molt positiva, però també cal ser prudents i no deixar-se emportar per l’entusiasme desbocat. Al Qaida té molts caps, i el que és pitjor, molts fidels a la causa que no dubtaran en sacrificar la seva vida per l'Islam i per la guerra santa. Aquesta organització terrorista, a més, té diverses cèl·lules que treballen de manera autònoma i que poden actuar en qualsevol moment.

L'eufòria, doncs, ha de ser substituïda per la prudència i per extremar les precaucions, ja que segurament hi haurà algú que intentarà venjar la mort del multimilionari saudita. La mort de Bin Laden és un cop mortal a Al Qaida, però no definitiu, i cal continuar amb la lluita. S’ha guanyat una batalla, però no la guerra.