Hi ha de tot, com a les millors famílies

Avui, el diari digital E-Notícies publica el següent acudit:

Primer de tot vull deixar clar que no sóc funcionari, però porto uns quants anys treballant a l'Administració Pública. És cert que hi ha gent que dedica el seu horari laboral a fer el mínim de feina possible i que espera que passi el temps tan ràpid com sigui possible. També hi ha els que dediquen una bona estona per esmorzar i altres que es passegen per totes les plantes de l'edifici per a fer safareig.

Aquest, però, no és un mal dels funcionaris ni de l'Administració Pública, ja que també es produeixen d'aquest tipus a les empreses privades (també he treballat en algunes). En aquestes també hi ha persones que no són gens productives i que guanyen uns diners per no fer res. Segurament, però, el problema és que no se'ls pot acomiadar perquè porten molts anys i una indemnització podria ser milionària.

Per tant, el problema que hi hagi treballadors i treballadores que no es prenguin seriosament la seva feina no es deu a la seva categoria laboral, ni si són funcionaris. Es deu a la persona, a la seva implicació amb l'empresa i les seves ganes d'aportar coses. A tot arreu hi ha gent amb poques ganes de treballar i que mira les mussaranyes durant la jornada laboral, però també hi ha persones amb ganes de fer la seva feina.

En tots els casos, sempre la minoria dóna mala fama a la majoria. Per tant, tot i que es tracti d'un acudit, potser cal deixar d'una vegada els tòpics a una banda, clichés que fa 20 anys potser tenien més lògica, però ara no fan riure massa.

Els negocis de la mort

Desgraciadament, sempre veiem les coses bones de les persones quan no hi són. La humanitat és així de complicada i, en comptes de valorar les coses quan les tenim, ho fem quan no hi són.

Un exemple clar és la mort de la cantant Amy Winehouse. Una setmana després de la seva defunció és líder en vendes a la Gran Bretanya, passant del número 59 de la llista a liderar-la. La música millora quan una persona mor? Desapareixeran els seus discos al morir ella? Són actituds estranyes i poc lògiques, però que sempre es repeteixen.

El mateix va passar amb la mort de Michael Jackson. Hores després de morir, el cantant es va convertir en l'artista més venut en el web d'Amazon. I si ens remunten més allà en el temps veurem artistes com Vincent Van Gogh, que van trobar la fama quan ja estaven fora d'aquest món.

A vegades costa d'entendre com pensem. Sembla que les coses es facin bones quan no hi són. Potser el secret seria gaudir d'elles en tot moment, oi?

Dels primers però desapercebuts

Fa anys que tinc una recopilació dels nord-americans B-52's. Reconec que no és un dels meus grups favorits, però hi ha cançons que sempre m'han agradat molt com Love shack, Mesopotamia o Private Idaho. Quan escoltava aquest recopilatori i li donava una ullada al fulletó del cd on hi havia una foto d'un dels components del grup (Ricky Wilson), amb una dedicatòria escrita a mà pels seus companys de grup.

Sempre em preguntava que li hauria passat a en Ricky i que ho havia de consultar, però entre una cosa i una altra sempre se'm passava. Fins ahir.

Vaig encendre l'ordinador i vaig teclejar el seu nom. La Wikipèdia va ser la primera entrada que m'oferia una resposta. A l'entrar a la pàgina vaig descobrir que Ricky Wilson, el guitarrista del grup, feia més de 25 anys que havia mort, a l'edat de 32 anys Quan vaig llegir la causa vaig descobrir que la Sida va ser la responsable d'acabar amb la seva vida. Va morir el mateix any que l'actor Rock Hudson (1985), i segurament deurien ser els dos primers casos de celebritats afectades pel cruel i devastador virus.

Tot i això, Wilson va morir a Nova York en un centre especialitzat en el tractament de càncers i en un primer moment es va assegurar que les causes de la mort van ser naturals. Fins i tot els seus companys de grup (entre ells la seva germana Cindy) no sabien que Ricky estava tan greument malalt (van passar només dos anys des de que Ricky va saber que tenia la Sida fins a la seva mort). Fins i tot Cindy ha assegurat en alguna entrevista que va rebre una trucada on se l'avisava que el seu germà estava a punt de morir i que gairebé no es va poder acomiadar d'ell.

Sé que és un post que no té massa justificació a dia d'avui i segurament si algú es pregunta quines són les víctimes més conegudes del virus de la Sida direm Freddy Mercury, Rock Hudson, Arthur Ashe o Rudolph Nureyev. Molt poca gent dirà Ricky Wilson. Potser tard, però només volia fer un petit homenatge al guitarrista d'Athens (estat nord-americà de Geòrgia), la mateixa ciutat dels REM i de Kim Basinger.

Des de la barrera

"Passa-la la dreta" o bé "jo en comptes d'aquest jugador posaria aquest altre per donar profunditat a l'equip", són frases molt habituals en un estadi de futbol. Tothom opina i tots pensen que ho poden fer igual o millor que l'entrenador que estigui al càrrec de l'equip. Des de la llunyania es prenen decisions fàcils, sense pressió i que, de ben segur, en el cas de sustentar la responsabilitat real de l'entrenador, no serien tan senzilles o evidents.

En el món del periodisme passa el mateix. Molta gent creu que poden escriure millor que alguns periodistes de premsa escrita o que podrien presentar les notícies amb molta més gràcia que alguns presentadors. No saben que la gent que hem estat estudiant la carrera no ha estat per caprici i que hem après moltes coses que, encara que no ho semblin, ens ajuden a desenvolupar la nostra feina. Clar, escriure i omplir un paper amb lletres tothom ho pot fer. La gràcia és fer-ho de la manera adient.

En els dos exemples, i en molts aspectes de la vida, les coses es veuen més clares des de la llunyania. Tot i no ser partidari de les curses de braus, la frase "los toros se ven mejor desde la barrera" és molt encertada en aquests casos. En les dues professions hi ha fluxos, pressions i moviments que les condicionen. Per això, com diria en José Maria Garcia, que "cada palo aguante su vela".

Els silencis

Normalment, la paraula silenci és sinònim de pau, de tranquil•litat. A tots ens ve al cap una platja deserta, sense gent, i amb el remor suau de les ones arribant a les nostres orelles, o bé ens fa pensar en un prat verd, banyat pel calor del sol i el xiuxiueig del vent. Hi ha silencis, però, que són tensos, silencis que no agraden i que incomoden, quan moltes veus criden enmig de la multitud i veuen com el seu imatge es dilueix entre la gent.

Ahir es va presentar l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010, on es fa un repàs de temes d'interès general que han passat desapercebuts i que cap gran mitjà ha tractat en profunditat. Abusos de poder en els Centres d'Internament d'Immigrants de Barcelona i València, les possibles agressions racistes i feixistes a València i els silencis sobre escàndols relacionats amb la família Reial, entre d’altres temes. Tot i haver superat des de fa anys una dictadura, encara veiem, doncs, que hi ha sectors i temes que es lliuren de la premsa i que mai arriben a la ciutadania.

Això posa de rellevància que tots els mitjans segueixen les mateixes rutines, agafen els temes de moda del moment i els estiren com un xiclet fins que es trenca, però sense abordar en la investigació i en buscar més enllà del comunicat de premsa i de la trucada de rigor a una font (en pocs casos se'n consulta una altra).

Potser caldria ser valents i anar més enllà. Segurament el periodista ho vol fer, però clar, tots els mitjans estan lligats de peus i mans per empreses i lobbys de poder que marquen la línia editorial del mitjà. Així serà difícil que temes incòmodes per alguns vegin la llum i trenquin el silenci (incòmode).

Or líquid

Molts experts asseguren que l'aigua esdevindrà durant aquest segle l'or líquid, un recurs vital i disputat que generarà grans conflictes entre països (ja en alguns llocs fa anys que passa, com els conflictes oberts d’Israel amb Palestina i Síria). Aquell que disposi de les fonts d'abastament podrà garantir el subministrament d'aigua a la població i potenciar el desenvolupament econòmic, en detriment dels països veïns.

Tot i que la concepció actual dista molt a la de fa anys, encara hi ha països que pensen que l'aigua és un recurs que mai s'esgota i que sempre se'n podrà trobar. Això passa en països emergents, rics en recursos hídrics i que mai han tingut problemes. Fins ara.

Un dels casos més destacats és el de l'Índia. Aquest és un país de contrastos, ja que mentre hi ha zones del país devastades per les intenses pluges originades pels vents monzònics, la capital -Nova Delhi- s'enfronta a problemes de subministrament d'aigua i a un descens constant del nivell dels seus aqüífers. A més, el mal estat de les canonades fa que l'aigua potable no estigui garantida i que la gent no s'atreveixi a veure aigua de l'aixeta.

No oblidem que un dels rius més cabalosos del món, el Ganges, també comença a evidenciar indicis de defalliment, i allà on és més preocupant, en el seu naixement Hi ha dades que demostren un descens del nivell de les aigües subterrànies de fins a 6 centímetres per any.

Una dada que no convida a l'optimisme. Si això li sumen els greus problemes en el sanejament (rius contaminats) que arrossega el país, la cosa encara es posa més complicada.

L'altre país emergent (ja li podríem dir superpotència) és la Xina. Una nació molt poderosa que no ha estat capaç de gestionar bé la seva riquesa d'aigua. Un exemple és la presa de les Tres Gorges, un projecte faraònic que es va crear amb l'objectiu de poder generar energia elèctrica.

Dos anys després d'haver finalitzat els treballs, el govern xinès admet que aquesta presa genera problemes mediambientals. I no s'equivoquen, ja que en poques setmanes s'ha passat d'una sequera més absoluta a importants inundacions.

La manipulació

Des de la nit d'ahir circula per la xarxa un vídeo que he visualitzat diverses vegades. En ell s'intenta vincular a uns presumptes mossos vestits de paisà amb l'inici dels aldarulls registrats ahir al voltant del parc de la Ciutadella. Potser encara estaré massa adormit, però en cap moment es veu a cap dels individus assenyalats iniciant accions violentes. El que sí queda clar és la llarga llista d'insults que reben i que ells aguanten estoicament.

Per a ser objectiu, també he fet un repàs a la majoria dels diaris catalans per fer un seguiment de la notícia i dels lamentables fets succeïts ahir. Mentre, recordo haver llegit en diverses xarxes socials que els indignats no volien privar als parlamentaris de què fessin la seva activitat diària i que la violència és cosa de quatre.

Quedo sorprès quan veig les fotografies dels setges a parlamentaris com Santi Vila, Ernest Maragall, Joan Boada, Alfons López Tena, entre d'altres. La gent que hi ha al voltant, cridant improperis i insultant, en cap de les fotografies es repeteix. Per tant, aquests quatre sembla que són uns quants més.

Aquest no és el camí. Que els polítics poden tenir una part de responsabilitat, però la crisi la pateix la humanitat sencera, no només Catalunya. Grècia, Portugal, Islàndia, Espanya i també el Sudan, que no oblidem que continua en guerra civil des de fa anys i que ells sí tenen motius per estar indignats quan tot el món ignora el seu patiment. Si ens dediquem a aturar l'activitat d'un país bloquejant tot el que s'hi fa anem de cap al precipici.

Els indignats poc han sabut transmetre els temes que han analitzat i debatut. Bé, en realitat ahir pretenien fer el debat dels pressupostos entre tots, com si estiguéssim a la Marbella de Gil (anem bé). Sí que han après, però, a manipular la informació i a tirar pilotes fora quan es passen de la ratlla. I en el moment que se’ls tracta de manera negativa (informativament parlant), la culpa és dels mitjans. Sempre el missatger es menja el problema, això no canvia.