Els taüts lliscants de Barbados

La badia d'Oistins, a Barbados, és una de les perles del Carib. Platges amb sorra blanca i aigua transparent són el comú denominador d'aquest indret, com es pot veure a la imatge. No obstant, darrere d'aquest lloc perfecte per a unes vacances s'hi amaga una rondalla que posa els pèls de punta i que és molt adient per a les dates en les que ens trobem.

La història comença el 9 d'agost de 1812, en el cementiri local de Christ Church, quan es disposa a donar sepultura a una dona de la família Chase, dins el panteó familiar. En el moment d’entrar a la cripta, s'adonen que els dos taüts que hi havia fins a la data estaven moguts. Dins de la perplexitat, s’atribueix la causa a una malifeta dels esclaus (la relació del patriarca de la família, Thomas Chase, amb la gent de l’illa no era bona), es tornen a col·locar els sarcòfags i tot queda com una anècdota.

Un mes després, precisament, mor el patriarca de la família. En aquesta ocasió, però, s'entra a la cripta i tot es troba normal. La situació, però, es torna a alterar al cap de quatre anys (1816), quan s’obre el panteó per donar sepultura a un nen de la mateixa família. En aquesta ocasió, els taüts tornaven a estar moguts.

A partir d’aquí, l’anècdota comença a generar por i respecte entre la gent de l’illa. Els esclaus negres ho atribueixen a esperits malignes i les autoritats no hi troben una resposta racional. També l’incident desperta curiositat en altres parts del món, provocant que gent de diverses zones d’Europa assisteixi a l’illa per seguir de prop el fenomen.

L’expectació arriba a cotes més altes el 17 de juliol de 1819, quan s’obre de nou el panteó per enterrar a un nou membre de la família. En aquesta ocasió, tot torna a estar mogut i fins i tot algun dels taüts presenta senyals evidents de violència, amb algun fragment trencat.

Un responsable polític de la zona, el vescomte de Combermere, decideix posar-hi fil a l’agulla i encarrega una exhaustiva investigació per determinar si algú entra per algun amagatall secret. Per aquest motiu es tornen a col·locar bé els taüts, es posa fina sorra a l'interior i es tanca l'entrada del panteó amb ciment i amb el segell del vescomte.

Un any més tard, es decideix tornar al lloc dels fets. Tot i que no ha senyals de què hi hagués entrat ningú, l'interior estava de nou remogut, amb més desordre que mai (en la següent imatge es pot veure una comparativa de l'abans i el després). Fins i tot a l’obrir la pesada llosa d’accés, un dels taüts hi feia contacte.

Es determina, per acabar amb el tema, una solució, ben senzilla: es buida el panteó i es trasllada als difunts a un altre lloc del cementiri. Actualment, el panteó (buit) es pot visitar.

Causes? N'hi ha per a tots els gustos: per una banda s'assegura que tot és una broma de mal gust, altres ho atribueixen als gasos dels cadàvers i alguns ho vinculen amb possibles riuades, que a l'entrar l’aigua dins del panteó es poguessin moure els taüts (no es van registrar importants pluges en aquella època).

No obstant, és un misteri que serà difícil de resoldre i que quedarà com una història de les coses que poden arribar a passar en un cementiri.