Bocamoll

Diversos mitjans es fan ressò avui de la biografia del futbolista Slatan Ibrahimovic, un jugador brillant però alhora polèmic. Sorprèn que es faci tant cas de les declaracions del davanter suec, tenint en compte que va passar amb més pena que glòria per Can Barça.

El més lamentable de tot són les afirmacions que fa Ibrahimovic sobre companys que va tenir al Barça. Primer de tot, assegura que va se sentia gelós de Messi i que aquest estava massa protegit per Guardiola. Suposo que el tal Slatan no s'ha parat a repassar els premis que ha acumulat l'astre argentí en els darrers anys i la quantitat de gols que marca per temporada, cosa que ell no fa.

També es queda a gust sobre Guardiola, dient que té por de Mourinho i que hagués agredit a l'entrenador català si hagués continuat al Barça. Només cal dir-li que amb actituds així s'entén que no triomfés a Barcelona i que jugadors com ell, quan més lluny, millor. Mai passarà a la història del club un mercenari que no ha dubtat en vestir la samarreta dels dos equips de Milan.

Ja, però, també un comentari per tenir en compte: quin interès té la biografia d'un jugador jove, polèmic i amb fama de conflictiu i que no ha guanyat res? Informant d'aquestes polèmiques només contribuïm a què la gent compri la seva biografia i es parli d'ell del que fa fora del camp. Clar, el que fa a dins no desperta massa interès.

Carta oberta al diari Marca

Avui són moltes les reaccions al desenllaç de la Supercopa d'Espanya. No entraré a parlar de les accions de Mourinho, les genialitats de Messi o el debut de Cesc. Avui, el tema va més enllà.

A través d'E-Notícies he descobert que en els fòrums de Marca s'han dit autèntiques barbaritats sobre el partit d’ahir i que va acabar ben malament. Destaca el cas d'una persona que desitja que el càncer ens afecti a tots els catalans i que vindrà a Catalunya "sólo a buscar pelea" i "violar a muchas jovencitas catalanas".

El diari Marca hauria de controlar aquests comentaris. Ben cert que el rotatiu s'escudarà en la llibertat d'expressió i en què tothom és lliure d'opinar, però no es poden consentir apologies a la violència i a la publicitat de cometre delictes. Aquest diari madrileny ha de tenir un control del que es publica, com fan molts altres mitjans digitals. No es poden superar certs límits.

El següent pas seria sancionar a la persona que ha fet aquestes declaracions. És una frivolitat i una manca de respecte a la societat, i en concret a les dones que han patit una violació, que algú faci apologia de la violació. Potser si en aquests casos s'actua s'evitaran actituds que cada cop van a més. Per desgràcia, Guardiola no va errat quan diu que "prendrem mal".

Llibre de reclamacions

Són dos estils diferents (cosa molt evident). L'un reservat, cuida molt el llenguatge (no en va és un gran lector) i mai es passa de la ratlla: és admirat. L'altre és tot el contrari: pateix d'incontinència verbal, menysprea amb facilitat i la humilitat no és la seva millor qualitat.

Comencem per aquest últim. Durant aquesta setmana l'hem escoltat en la seva "millor" versió: ha menyspreat a professionals que fan la seva feina i també li ha faltat al respecte a un company de professió, sense oblidar un atac d'ego brutal que ha patit (i amb aquest en portem ja....).

L'altre, per la seva banda, porta una setmana amb problemes de salut (res que no es pugui arreglar amb paciència i repòs), però això no li ha impedit estar en el seu lloc de treball. Tot i això, li hem pogut veure el patiment a la seva cara (i no feia teatre del bo) i això li ha passat factura. Esperem que la seva recuperació sigui ràpida.

El primer rondina i sempre té el llibre de reclamacions a punt (fins i tot en alguns casos ha presentat 13 queixes), el segon no. Són dos estils diferents (tant a nivell professional com personal). Suposo que no cal que digui qui són...

Sentit comú

Aplicar el sentit comú pot sonar a tòpic. Tothom pensa que això és el que fem la majoria de nosaltres, però, per desgràcia, en moltes ocasions no és així, ens compliquem la vida i, de retruc, la compliquem als altres.


Inevitable no fer referència a les imminents eleccions catalanes. Per sort, demà acaba la campanya i el diumenge podrem descobrir quin serà el govern català per als propers quatre anys. Si ens haguéssim de regir pels mèrits dels principals partits polítics, el panorama és molt desalentador.

Cap partit ha aportat cap proposta concreta de pes -que serveixi per esperonar als indecissos i als que tenen decidit no votar- i la majoria s’ha centrat en desacreditar als rivals (dient que vindrà el llop), aportant testimonis tendenciosos i sense explicar com solucionaran els nostres problemes.

El sentit comú: explicar de manera constructiva el que cal fer, sense fer cas del que diuen els altres. En paraules clares, agafar l’exemple Guardiola i treballar sense mirar el nas del que tenim al costat.

L’aplicació del sentit comú es pot traslladar a moltes altres esferes de la vida. Conduir amb sentit comú podria evitar moltíssims accidents, amb l’economia evitaríem entrar en pous com els que estem. Fins i tot, aplicar el sentit comú serviria per trobar-te els lavabod públics ben nets. Sembla (i és) senzill. L’important és voler (o no).