¿Som marcians?

Durant la setmana passada, molts mitjans de comunicació van mostrar fins a l'avorriment la conversa entre dos bessons. No sabem si tenien una conversa sobre la comoditat dels bolquers o quines farinetes degustarien per sopar, però la "conversa" ens va deixar un tema inquietant: els dos nens són humans o venen del planeta Mart?

Per quin motiu tinc aquest dubte? Compareu els vídeos. Primer, la conversa entre els dos nens:

I ara, un fragment de la pel·lícula Mars Attacks (1996), dirigida per Tim Burton. Veureu que els alienígenes parlen igual. Casualitat o realment provenim de l'extraterrestre i no del mico?

Quan la terra parla

Avui, diversos mitjans informen que Espanya consumeix en 4 mesos tots els recursos naturals que es generen en el seu ecosistema i que no disposa de temps per a regenerar-los. No és cap novetat dir que en el nostre món no hi ha suficients recursos per a tothom i que cal gestionar-los de manera eficient si no volem tenir problemes majors en el futur.

La setmana passada, en el marc de la III Figueres Conference sobre l'abastament d'aigua a les ciutats, vaig conèixer un tema que em va impactar. La ciutat de Morelia, a Mèxic, ha estat durant molts anys abastint-se de recursos subterranis per satisfer les necessitats d'una població propera als 750.000 habitants. Per desgràcia, tenim la mala costum de consumir sense fixar-nos en les conseqüències. Això va provocar un important esgotament de l'aigua en aquesta regió (es disposava de més de cent estacions de bombament per extreure l'aigua), deixant l'aqüífer sense reserves.

La solució, a priori, sembla evident: busquem una font alternativa d'aigua i tot arreglat. No obstant, el tema es complica quan la ciutat comença a tenir problemes d'estabilitat (es produeixen esquerdes, enfonsaments de diverses parts del municipi) degut al buit que ha quedat a sota terra i que no s’ha omplert (queda la cavitat, però sense aigua que suporti la pressió del que hi ha damunt de terra).

Casos així ens demostren que no podem esperar a què el problema sigui massa greu i irreversible. És cert que cada regió té les seves problemàtiques, però cal abordar els temes de manera global, ja que problemes així poden afectar a qualsevol part del món. Hi ha només una aigua per a tots i cal créixer de manera sostenible i coherent si no volem que casos com el de Morelia es repeteixin en altres parts del món.

¿Cal?

En el món de la música ja està tot vist. Avui en dia aixeques una pedra i trobes mil grups de música. Al meu entendre, i semblarà que sóc un avi amb el que diré, actualment no es fa la música que es feia fa vint anys.

Durant els anys vuitanta triomfaven els Boney M amb cançons com Gotta go home. Poden agradar o poden molestar els moviments exagerats del seu cantant, però en el seu moment van ser pioners.

Arrribats al segle XXI, hi ha molts grups que es dediquen a fer versions. Lícit i habitual que hi hagi formacions que recorrin a aquesta solució per tenir èxit.

Però insultant que un grup, conegut com Duck Sauce (amb la col·laboració de David Guetta) fa una cançó idèntica (no varia en res), però amb una important variació: diu "Barbra Streissand". Sense comentaris. Bé, de fet un, fa molta ràbia la gent que surt fent l'ànec...

Anem per mal camí

Vivim moments d'incertesa. Hi ha molta gent que no sap si la feina que té li durarà molt temps, altres desconeixen si podran pagar la hipoteca. Un panorama poc alentidor. En el camp dels mitjans de comunicació la cosa encara pinta pitjor.

En els darrers anys hem viscut el tancament de diversos mitjans de comunicació (Diari Metro, Locàlia, entre d'altres), la fusió de capçaleres (Avui i El Punt) i les reduccions de plantilla a ràdios prestigioses com la Cadena SER. Si ja la crisi està fent molt mal a les empreses de comunicació, ara s'obre un altre front: l'enfrontament entre ràdio pública i privada.

No pretenc amb aquest post defensar qui té la raó. Només vull destacar que aquest episodi encara farà més mal als mitjans de comunicació catalans, i en concret, les ràdios. Si a més d'estar en una situació complicada ens posem pals a les rodes, el futur pinta malament.

Polítics quotidians

No sabem si és perquè estem en temps de crisi, però darrerament m'adono que les mesures proposades pels nostres polítics deixen molt que desitjar. Durant la setmana passada, el vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, va anunciar –com ja sabeu- un paquet de mesures per reduir el consum energètic en el nostre país.

Per no criticar d'entrada, podem dir que inicialment és una mesura comprensible, lògica i adequada en els temps que estem vivint. No obstant, la cosa comença a canviar quan veus que les propostes s'encaminen a reduir la velocitat en 10 km/h a les autopistes, a canviar les bombetes del carrer, entre d’altres. El més preocupant, però, és quan s'assegura que amb mesures així es pretén fomentar l'ús del transport públic.

Molt bonic instar a la gent que deixi els seus cotxes a casa i agafi, per exemple, la Renfe. A nivell teòric, està molt bé. Però en Rubalcaba (a qui li desitjo una ràpida recuperació del seu problema de salut) ha viatjat durant un mes seguit en transport públic? En cas que no fos així li demanaria que, per exemple, fes el trajecte entre Girona i Barcelona o entre Terrassa i Barcelona per veure la precarietat d'aquest servei. Segur que un mes després, prendria un altre tipus de decisions.

En aquest sentit, el dia que vegi a un polític fent proves sobre el terreny abans d'aplicar determinades mesures, aquest tindrà el meu suport i la meva admiració. No obstant, per desgràcia la majoria d’ells només fan servir el metro, el Bicing o altres mitjans sostenibles abans d’unes eleccions per mostrar una cara que no tenen. Això sí, la seva cara real és, sobretot, dura.

Llibre de reclamacions

Són dos estils diferents (cosa molt evident). L'un reservat, cuida molt el llenguatge (no en va és un gran lector) i mai es passa de la ratlla: és admirat. L'altre és tot el contrari: pateix d'incontinència verbal, menysprea amb facilitat i la humilitat no és la seva millor qualitat.

Comencem per aquest últim. Durant aquesta setmana l'hem escoltat en la seva "millor" versió: ha menyspreat a professionals que fan la seva feina i també li ha faltat al respecte a un company de professió, sense oblidar un atac d'ego brutal que ha patit (i amb aquest en portem ja....).

L'altre, per la seva banda, porta una setmana amb problemes de salut (res que no es pugui arreglar amb paciència i repòs), però això no li ha impedit estar en el seu lloc de treball. Tot i això, li hem pogut veure el patiment a la seva cara (i no feia teatre del bo) i això li ha passat factura. Esperem que la seva recuperació sigui ràpida.

El primer rondina i sempre té el llibre de reclamacions a punt (fins i tot en alguns casos ha presentat 13 queixes), el segon no. Són dos estils diferents (tant a nivell professional com personal). Suposo que no cal que digui qui són...

Els altres periodismes

Recentment, membres destacats del Col·legi de Periodistes es van reunir amb representants de set facultats de periodisme de Catalunya amb el propòsit d'explicar les sortides professionals de la carrera de Periodisme i per iniciar possibles vies de col·laboració en suport dels estudiants.

Iniciatives d’aquest tipus són molt importants i lloables, ja que cal que els estudiants coneguin quines són les sortides professionals de la carrera que estan estudiant, abans d’arribar al mercat laboral.

Això està molt bé, però, ¿s'han explicat realment totes les sortides? Els gabinets de premsa es tenen en compte o encara hi ha la concepció antiga i equivocada que no s’hi fa periodisme?

Fa més de sis anys que treballo en el camp dels departaments de comunicació. Es evident que no fas la mateixa feina que en un mitjà, però l'actitud és la mateixa: buscar notícies per donar-les a conèixer i fer que la imatge de l’empresa on treballes se’n beneficiï. Et converteixes en una font amb el propòsit d’explicar bé les coses i dotar als mitjans de continguts.

No podem caure en l'error que els departaments de premsa desinformen, alteren la realitat i posen entrebancs a la lliure circulació d'informació. N'hi ha alguns que sí, però no podem generalitzar. En definitiva, també es fa periodisme, però amb un destinatari diferent.

Un altre camp o nova professió que està sonant amb força en els darrers mesos és la de community manager, o el que és el mateix, responsable en gestionar la informació de les xarxes socials. Una feina que està feta a mida pels periodistes, però que no sabem si es té en consideració. Encara hi som a temps per ocupar aquest buit i buscar noves vies per afrontar la crisi que el periodisme està vivint. Si no ho aprofitem, perdrem una gran oportunitat.

És molt bonic anar a les facultats i vendre el periodisme tradicional com l'única sortida possible, però cada cop hi ha menys mitjans, més periodistes i més facultats de periodisme. A més, la precarietat laboral està a l'ordre del dia i, per això, cal buscar nous camins. Si no, al final només podrem recomanar als nostres fills que es dediquin a una altra cosa.