Tarda de dissabte. Els núvols comencen a tapar les muntanyes de la serralada del Cadí, a la Cerdanya. La migdiada apreta, però
la pau i el paisatge em fan estar despert. Tot i que les previsions anunciaven pluges abundants, de moment han caigut quatre gotes, la quantitat justa per embrutar el cotxe (és la llei de Murphy).
La calma és total i és la manera d'escoltar tot el que tens a dins. Coses que han estat amagades o callades pel ritme de la feina, per les presses de la societat en què vivim i que ara demanen sortir.
Una manera de reubicar pensaments, sensacions i allunyar-se del ritme de vida desenfrenat que ens acompanya la majoria del temps.
Potser només porto unes hores d'isolació, però
en aquest temps ja t'adones de la bogeria que ens envolta i que anem per un camí que no és el correcte. Manifestacions i protestes per les retallades en sanitat, actituds polítiques incomprensibles, guerres en moltes parts del món i una humanitat que sembla abocada a una caiguda lliure.
En comptes de ser constructius precisament optem pel contrari: negar-nos a tot, criticar, queixar-nos i no aportar solucions. A vegades ho penso i en dies així es referma en mi la idea que
en poblets aïllats és on es viu millor, donant importància al que realment mereix la pena. De ben segur que no tens tots els serveis dels que t'agradaria disposar (cinemes, museus), però tens tot el que necessites per viure, sense presses i amb la gent amb cares plenes de salut.
Potser haurem de començar a pensar que el model de vida que tenim a les grans ciutats no és el més indicat, no us sembla?
Fish, cantant dels Marillion des del 1980 fins el 1989, té una cançó,
View from the hill que il·lustraria aquest sentiment. A vegades, pujar a la muntanya t'ajuda a veure les coses més clares.
