Problemes de comunicació

En una conferència feta avui a la Universitat Autònoma de Barcelona, el periodista Andreu Buenafuente ha assegurat que el govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha caigut per una nefasta política de comunicació. Buenafuente també ha dit que a Espanya no es té en compte la comunicació i que encara hi ha molt camí per recórrer en aquest camp.


No puc estar més d'acord amb el periodista de Reus en aquests dos punts: és evident que a Zapatero li ha passat factura no reconèixer la crisi fins que realment estàvem totalment immersos en ella i d'altra banda, fer promeses que no ha complert (recordeu allò de "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"?).

Els problemes de comunicació, però, és un dels aspectes que poden haver contribuït al col•lapse de l'executiu de Zapatero, però no l'únic. L'augment d'aturats, les retallades i la política erràtica en matèria d'infraestructures també han aportat desencís als seus votants i a l’opinió pública.

I sí, Buenafuente encerta de ple quan diu que no es té en compte la comunicació. És una realitat que moltes empreses i administracions no li donen importància a aquest aspecte. Menystenen el paper dels periodistes i es dediquen a posar traves a la seva feina. També es dóna el cas que moltes institucions apliquen el criteri de callar i esperar que passi de llarg el problema. En algunes ocasions aquesta solució pot ser vàlida, però al final la veritat surt a la llum. Això provoca que les clatellades contra l'entitat siguin encara més fortes i que, a més, s'hi sumi l'enuig del periodista i del mitjà.

Jo sóc periodista i he treballat majoritàriament en departaments de premsa. Entenc que la feina d'aquestes àrees és fer de pont entre el mitjà i la institució, sense posar pegues i actuar amb la màxima transparència possible. També els mitjans, però, han d'informar amb la màxim rigor possible, sense subjectivismes i mai decantant-se per una de les fonts citades. Potser així es millorarà la informació que rep la ciutadania i s’aportarà un punt de vista més proper a la realitat.

 

No em diguis 'Queta'

Vampira, prostituta, proxeneta, pederasta...A Enriqueta Martí se l’ha conegut per molts noms i, com podem veure, cap d’ells positiu. A punt de complir-se 100 anys de les atrocitats que la van donar a conèixer, Enriqueta Martí està d’actualitat arran de l’obra que s’està fent al teatre del Raval, sota el títol La Vampira del Raval, i que gira al voltant de la seva vida. Una bona manera per descobrir la que podria ser l’assassina en sèrie més sanguinària del nostre país.

Durant els matins es dedicava a demanar almoina pels carrers de Barcelona. Per la nit, es vestia de luxe i es passejava pels voltants del Liceu per vendre els seus serveis. Aquí és on també oferia nens d’entre 3 i 14 anys per a serveis sexuals a gent de les classes benestants de la ciutat.

Aquest només era el primer pas d’entrada a una ànima perversa, malalta i mentidera. Als nens que no li servien, els matava i els utilitzava per fer ungüents i elixirs a partir dels seus fluids, dels ossos i dels seus cabells.

Mai s’ha pogut quantificar el número de nens morts a mans de la vampira del Raval, però s’especula que, com a mínim, es van trobar restes de 12 infants en l’ultima detenció. Tot i això, si realment s’hagués conegut la dimensió real dels crims, la xifra seria molt superior.

Misteriosa mort

El segrest de la Teresa Guitart, coneguda com Tereseta, va ser el seu últim crim. Una veïna xafardera va veure un dia a la nena a través d'una finestra de la  casa d’Enriqueta Martí. Això va provocar l’escorcoll de la casa (amb l’excusa que hi tenia gallines) i la seva posterior detenció. Per sort, la nena va ser rescatada en vida, però altres infants no van córrer la mateixa sort.

Hi ha moltes incògnites al voltant de la seva mort. Hi ha versions que diuen que va morir linxada per les seves companyes de la presó, altres asseguren que va morir de càncer, i, finalment, hi ha la versió que Enriqueta fou executada de manera silenciosa per no delatar els noms dels seus clients.

I aquest és el gran drama, que com sempre, els poderosos implicats se’n van sortir indemnes. Protegits per la justícia del moment i culpables com ella, no van rendir comptes on i quan tocava.

Ah, i quan parlis d’ella, no li diguis Queta, que no li agrada.

La culpa, del DJ

Sempre acostumem a culpar als altres dels nostres problemes. És una mania que tenim els humans. Els polítics, els jefes i fins i tot les parelles són els principals blancs per abocar-hi a sobre les nostres frustracions. Hi ha casos, però, que la gent culpa al disc jockey, DJ para los amigos, dels seus problemes.

La primera de la llista és Jennifer López. Creu que per ser famosa, guapa i amb diners, el DJ caurà rendit als seus peus i posarà la seva cançó favorita. No sabem, però, quina cançó demana l'actriu, però veient la passivitat del disc jockey i el mosqueig de la JLO, segur que ha demanat el darrer èxit de Tijeritas.

Robbie Williams encara va més enllà. En aquest cas no li demana una cançó a la pinchadiscos i només vol un ball amb ella. Però la noia és tan exigent, que l'ex-Take That s'hi deixa la pell, de manera literal.

El cas contrari als dos presentats és el de Pink. En aquest cas, la cantant no es queixa del DJ sinó tot el contrari: l'eleva a la categoria de déu. Com veieu, hi ha gustos per tot.

Vides al límit

Sovint escoltem pel carrer que "el món està ben boig", una frase que en èpoques com la que estem vivint es repeteix de manera constant. Potser no ens adonem que el món no té cap culpa, que es comporta sempre de la mateixa manera i que els dements som els que habitem en ell i que tenim consciència.

Darrerament he conegut casos on es constata que la gent a vegades supera uns límits que mai hauria de travessar. S'encaminen cap el precipici, sense adonar-se que la vida és el regal més gran que tenim. Culpen al món de la seva desgràcia i pensen que tothom està en contra d'ells. És com si una petita taca d'oli pensés que ocupa més que tot un oceà.

I és evident que aquesta gent necessita ajuda, però pensen que ningú els escoltarà, que cridaran enmig de la multitud i que la seva veu quedarà engolida pels centenars d'ànimes al seu voltant. I no és així, sempre cal cridar, donar l'esquena a les desgràcies i tirar endavant. Encara que no ho sembli, sempre hi ha un camí, una llum a l'horitzó que ens marca les passes i una mà que ens agafa quan més ho necessitem.

¿Et podem creure, Mariano?

Totes les enquestes et donen com a vencedor de les properes eleccions generals. Guanyaràs per golejada (a no ser que hi hagi una catàstrofe) i a l'estil d'Helenio Herrera, sense baixar de l'autocar. Entre les poques mesures que has avançat del teu programa, assegures que no faràs retallades (tot i que al Salvados d'ahir deies que eliminaries moltes empreses públiques i per mi això és retallar), que no pujaràs els impostos ni tocaràs les pensions. Et podem creure que això serà així?

De moment el teu historial polític no és massa alentador. Ets l'inventor de l'expressió "hilillos de plastelina" en relació a l'enfonsament del vaixell Prestige. Vas voler minimitzar un problema que s'ha convertit en una de les pitjors catàstrofes ambientals d'Espanya.

Has venut espanyolitat a tort i a dret, acusant a moltes comunitats autònomes de separatistes i de mals patriotes. Després, però, per culpa d'un micròfon que no es volia apagar, assegures que la desfilada militar del 12 d'octubre, dia de la Hispanitat, és un "coñazo". Mal ejemple que dóna un patriota com tu.

I ahir, a Salvados de la Sexta, vas donar una imatge que a mi em va preocupar molt (Rubalcaba tampoc em va donar cap esperança), sobretot, per la falta de confiança que generes. Molt dubitatiu en les respostes i sense cap solució concreta per solucionar la crisi que patim. Tot i això, amb Rubalcaba vareu coincidir en un tema: cap dels dos va donar la xifra del que us costa la campanya electoral d'enguany. Anem bé...

Bocamoll

Diversos mitjans es fan ressò avui de la biografia del futbolista Slatan Ibrahimovic, un jugador brillant però alhora polèmic. Sorprèn que es faci tant cas de les declaracions del davanter suec, tenint en compte que va passar amb més pena que glòria per Can Barça.

El més lamentable de tot són les afirmacions que fa Ibrahimovic sobre companys que va tenir al Barça. Primer de tot, assegura que va se sentia gelós de Messi i que aquest estava massa protegit per Guardiola. Suposo que el tal Slatan no s'ha parat a repassar els premis que ha acumulat l'astre argentí en els darrers anys i la quantitat de gols que marca per temporada, cosa que ell no fa.

També es queda a gust sobre Guardiola, dient que té por de Mourinho i que hagués agredit a l'entrenador català si hagués continuat al Barça. Només cal dir-li que amb actituds així s'entén que no triomfés a Barcelona i que jugadors com ell, quan més lluny, millor. Mai passarà a la història del club un mercenari que no ha dubtat en vestir la samarreta dels dos equips de Milan.

Ja, però, també un comentari per tenir en compte: quin interès té la biografia d'un jugador jove, polèmic i amb fama de conflictiu i que no ha guanyat res? Informant d'aquestes polèmiques només contribuïm a què la gent compri la seva biografia i es parli d'ell del que fa fora del camp. Clar, el que fa a dins no desperta massa interès.

Closing time

Sempre m'ha agradat la imatge de les botigues a l'hora de tancar. Es respira encara a l'ambient el pas de desenes de persones per a satisfer les seves necessitats, mentre les cares dels dependents expressen cansament, però al mateix temps la satisfacció d'haver complert amb la feina.

Posem l'exemple d'una farmàcia. Amb les llums mig apagades pots contemplar les cares de les dependentes, amb els ulls cansats però amb un tímid somriure, mentre despatxen a la clienta que arriba amb les presses d'última hora. També dóna gust veure les carnisseries, amb el gènere gairebé exhaurit i acabant de vendre el menjar que queda al client que busca alguna cosa per sopar.

El moment de tancar la paradeta, com diria el Sr. Bachs, també és quan et retrobes amb els teus i gaudir del que queda del dia.