Drogues ¿intel·ligents?

En les darreres setmanes hem pogut comprovar com els traficants de drogues se les pensen totes per a no ser descoberts. Aquest dimarts, precisament, s'ha donat a conèixer la sentència a un home que va amagar cocaïna en diverses figuretes del pessebre. Ja ni les tradicions es respecten...

Temes com aquest posen al descobert que avui en dia la creativitat trenca fronteres. Si aquestes persones destinessin el seu enginy a bones causes, segur que hi hauria menys pobresa al món i remei per a diverses malalties, però no és el cas. Per tant, analitzarem els millors camuflatges per a no ser descoberts a l'hora de traficar.

El cotxe fúnebre: A principis de mes es va informar que un grup de bolivians va ser detingut per traficar droga mitjançant un cotxe dels morts. Segurament la policia no s'imaginava el que portaven (o no s'atrevia) a parar-los, tot i que feia 17 mesos que estaven sent investigats.

Un calamar gegant farcit: La policia de Perú va interceptar aquesta "nova" espècie animal amb 700 qulos de cocaïna en el seu interior. El seu destí era Mèxic i després els Estats Units. Desconeixem, però, si els responsables van culpar al calamar d'haver estat golafre i haver consumit per la seva banda la droga.

Patates fregides de cocaïna: Fa quatre anys, a Texas, es va interceptar un pot de la marca Pringles que estava ple de patates fregides fetes de cocaïna. Un gran treball d'artesania difícil de descobrir.

I com aquests n'hi ha molts altres casos, igual o més curiosos. Si us interessa saber més, podeu entrar aquí. Això sí, espero que només ho feu per curiositat, no per buscar idees.

Llegendes no tan urbanes

Des de petits ens ensenyen que no s'ha de posar mai el gat al microones. Bé, ni al microones ni a cap electrodomèstic, ja que les conseqüències poden ser terribles. Això ens porta a la mítica lleganda urbana de l'àvia, que un dia va posar el seu gat al microones perquè s'havia mullat. Com us podeu imaginar, aquest fet va provocar la mort del gat (millor no entrar en detalls escatològics).

Aquest incident va provocar que l'anciana denunciés al fabricant del microones, ja que a les instruccions no s'avisava que posar el gat a dins d'aquest aparell li podia provocar la mort. Mai s'ha demostrat si això és cert i molta gent diu que tot és una llegenda urbana, amb la moralina que ens hem de llegir les instruccions i que els fabricants no han de passar res per alt.

Sobre aquesta temàtica, durant la setmana passada va sortir a la llum un cas que demostra que aquestes coses passen i que no són simples llegendes urbanes.

Un ciutadà anglès de 44 anys va decidir posar a prova la vida de la seva gata (Roxy) i fer-li viure un calvari de tres etapes: primer posar-la durant 8 segons en el microones, després fer-li estar set segons en una secadora, deixar-la posteriorment vint segons en el congelador per acabar-ho tot en una immersió en un bol d'aigua.

Per sort, la gata està viva i el responsable ha estat condemnat a 126 dies de presó per crear un patiment innecessari. A més, durant 10 anys no podrà tenir cap animal al seu càrrec. En aquest cas, la moralina diria que els animals tenen drets i que l'estupidesa també es paga.

Els taüts lliscants de Barbados

La badia d'Oistins, a Barbados, és una de les perles del Carib. Platges amb sorra blanca i aigua transparent són el comú denominador d'aquest indret, com es pot veure a la imatge. No obstant, darrere d'aquest lloc perfecte per a unes vacances s'hi amaga una rondalla que posa els pèls de punta i que és molt adient per a les dates en les que ens trobem.

La història comença el 9 d'agost de 1812, en el cementiri local de Christ Church, quan es disposa a donar sepultura a una dona de la família Chase, dins el panteó familiar. En el moment d’entrar a la cripta, s'adonen que els dos taüts que hi havia fins a la data estaven moguts. Dins de la perplexitat, s’atribueix la causa a una malifeta dels esclaus (la relació del patriarca de la família, Thomas Chase, amb la gent de l’illa no era bona), es tornen a col·locar els sarcòfags i tot queda com una anècdota.

Un mes després, precisament, mor el patriarca de la família. En aquesta ocasió, però, s'entra a la cripta i tot es troba normal. La situació, però, es torna a alterar al cap de quatre anys (1816), quan s’obre el panteó per donar sepultura a un nen de la mateixa família. En aquesta ocasió, els taüts tornaven a estar moguts.

A partir d’aquí, l’anècdota comença a generar por i respecte entre la gent de l’illa. Els esclaus negres ho atribueixen a esperits malignes i les autoritats no hi troben una resposta racional. També l’incident desperta curiositat en altres parts del món, provocant que gent de diverses zones d’Europa assisteixi a l’illa per seguir de prop el fenomen.

L’expectació arriba a cotes més altes el 17 de juliol de 1819, quan s’obre de nou el panteó per enterrar a un nou membre de la família. En aquesta ocasió, tot torna a estar mogut i fins i tot algun dels taüts presenta senyals evidents de violència, amb algun fragment trencat.

Un responsable polític de la zona, el vescomte de Combermere, decideix posar-hi fil a l’agulla i encarrega una exhaustiva investigació per determinar si algú entra per algun amagatall secret. Per aquest motiu es tornen a col·locar bé els taüts, es posa fina sorra a l'interior i es tanca l'entrada del panteó amb ciment i amb el segell del vescomte.

Un any més tard, es decideix tornar al lloc dels fets. Tot i que no ha senyals de què hi hagués entrat ningú, l'interior estava de nou remogut, amb més desordre que mai (en la següent imatge es pot veure una comparativa de l'abans i el després). Fins i tot a l’obrir la pesada llosa d’accés, un dels taüts hi feia contacte.

Es determina, per acabar amb el tema, una solució, ben senzilla: es buida el panteó i es trasllada als difunts a un altre lloc del cementiri. Actualment, el panteó (buit) es pot visitar.

Causes? N'hi ha per a tots els gustos: per una banda s'assegura que tot és una broma de mal gust, altres ho atribueixen als gasos dels cadàvers i alguns ho vinculen amb possibles riuades, que a l'entrar l’aigua dins del panteó es poguessin moure els taüts (no es van registrar importants pluges en aquella època).

No obstant, és un misteri que serà difícil de resoldre i que quedarà com una història de les coses que poden arribar a passar en un cementiri.

Abandonat però molt viu

Belchite és un poble abandonat que està a uns 50 quilòmetres de Saragossa. Es troba totalment en ruïnes i encara s'hi poden veure els efectes de la Guerra Civil. No obstant això, és un poble ben viu per a moltes persones.

El primer en donar-li a Belchite una distinció especial va ser el propi Franco, que va deixar el poble sense reconstruir com a monument per recordar els efectes de la guerra i per demostrar les atrocitats del bàndol republicà. Això sí, al costat es va construir un nou poble (Belchite nuevo) gràcies a la "col·laboració" dels presoners de guerra, que van treballar per aixecar-lo.

Com podeu veure a les imatges, el poble és fantasmagòric, solitari i pot ser un escenari perfecte per al cinema. Això no ha passat desapercebut pels buscadors de localitzacions i Belchite ha sortit en un total de setze produccions, entre les que destaquen El laberinto del Fauno (2005), Las aventuras del Barón Munchausen (1988) i Mecanoscrit del segon origen, sèrie emesa per TV3 el 1985.

I també els seguidors dels misteris han trobat en el poble abandonat una mina per a les seves investigacions. En aquest indret s'han pogut gravar psicofonies (gravacions amb pressumptes missatges dels difunts), on s'escolten els sons dels avions bombardejant el poble i el soroll dels trets, així com les veus dels pressumptes caiguts en la batalla.

Un poble en ruïnes, sense vida física però molt viu en la memòria de molts, ja que 10.000 persones acostumen a visitar-lo anualment.

Picaresca arqueològica

Indiana Jones va mostrar al món un nou estil de fer arqueologia, que s'allunyava dels cànons clàssics i carrinclons d'aquesta professió: seriós i dogmàtic a l'hora de donar classes però valent i intrèpid a l'hora de buscar nous tresors.

Va crear escola, sense cap mena de dubte, però per desgràcia també va posar de manifest que agafar una antiguitat sense respectar d'on prové no és el més correcte, encara que portis un fuet (dels que fan mal, no dels que es mengen). En aquest sentit, el tràfic de restes arqueològiques torna a estar d'actualitat en els darrers dies.

Durant aquesta setmana hem vist com una dona boliviana intentava enviar cap a França -i per correu ordinari- una mòmia de la cultura inca. Estava en molt bon estat i es va trobar per casualitat, en una cerca rutinària. La dona, no sabem si dient la veritat o no, va dir que un ciutadà peruà li havia donat un paquet, sense donar detalls del que hi havia dins. Imaginem que com a mínim ho deuria fer per correu certificat i com a objecte fràgil.

                                             

La picaresca, és un dels grans valors que ha de tenir un arqueòleg. Sinó que li preguntin a Borchard, el descobridor del bust de Nefertiti al 1913. Conscient de la bellesa d'aquesta obra d'art, va decidir amagar-la i declara com una peça de guix sense valor. Des d'aleshores està en un museu de Berlin.

També és d'imaginar que amb el pas dels anys i amb el sorgiment de la consciència cultural de cada país s'han multiplicat les tensions entre nacions: Grècia enfrontada amb Gran Bretanya pels frisos del Partenó i les Cariàtides, Egipte amb mig món (hi ha antiguitats egípcies en qualsevol museu, fins i tot al de Montserrat!) i Gran Bretanya amb l'Iran, entre d'altres.

Sobre aquest darrer cas, el govern iranià va trencar relacions amb el Museu Britànic per no retornar el cilindre de Ciro (segle V a.C) a principis d'aquest any.

El motiu: no era el moment adequat degut a les tensions populars que es vivien al país. Sí, no és el millor context per retornar la que es considera primera declaració de drets humans de la història, però si et compromets cal complir amb la paraula. En cas contrari, no dius res i que dia passa any empeny, com fa la majoria.

Sí, vull (però depèn d'on)

Avui en dia la gent està cansada de la rutina. Es busquen emocions fortes, experiències extremes i, sobretot, fugir de la normalitat. Això també passa en el camp dels casaments, on es busquen noves fórmules per fer inolvidable el que ha de ser el dia més feliç de la teva vida.

El camp del F.C. Barcelona és un espai que serveix per a tot: jugar a futbol (en altres èpoques per tirar-hi caps de porc), celebrar-hi concerts, reunir a les congregacions dels Testimonis de Jehovà, entre d'altres. Ara, s'afegeix una nova aplicació i el club posa a disposició dels interessats casar-se en el camp on Bogarde instaurava la seva llei per la banda esquerra. Ja en el primer dia de la posada en marxa d'aquesta iniciativa (fa una setmana) es van rebre 25 peticions.
 
Per als que no siguin amants del futbol i prefereixin un bon apat, als Estats Units (concretament a Portland, a l'estat d'Oregon) hi ha un establiment especialitzat en donuts (Voodoo Doughnout) que t'ofereix des de 2003 la possibilitat d'organitzar-te el casori (a persones i també a animals, com els gats de la foto). Els preus varien en funció de les teves necessitats (entre 25 i 300 euros). El que no sabem, però, és si el petó és abans o després de menjar-te un bon donut ensucrat.

I si ets dels que necessiten l'adrenalina per viure, un aquari de Long Island t'ofereix la possibilitat de casar-te rodejat de taurons. Això sí, protegit per una gàbia, com es pot veure en aquest reportatge.

Casaments per a tots els gustos i on les llàgrimes de la sogra deixen de ser l'emoció principal.

Inspiració catalana

Fa temps que tinc la mosca darrera l'orella i començo a tenir molt clar que els personatges públics catalans serveixen com a font d'inspiració per als guionistes de Hollywood. No us ho creieu? Aquí en teniu algunes proves.

Fa unes setmanes que s'ha estrenat als nostres cinemes la pel·lícula de dibuixos animats Gru, mi villano favorito, i que narra les aventures d'un malvat que vol portar a terme la malifeta més important de la història. El seu rival a la pel·lícula es diu Vector, que s'assembla misteriosament a Berto Romero.

Ja fa uns anys, també en el món de l'animació, molts van trobar una gran similitud entre el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, i el dolent d'Schreck, Lord Farquard.

I ja en la dècada dels 90, el thriller ambientat a Mart i interpretat per Arnold Schwarzenneger, Desafío Total, presentava un líder de la minoria rebel (de nom Quato), que s'assemblava molt a l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. No sabem si per casualitat (o no), però els dos representen un paper molt similar, a més de tenir un aspecte sense massa diferències.

No sé vosaltres, però començo a pensar que Catalunya és la cantera de Hollywood.