No sabem si és perquè estem en temps de crisi, però darrerament m'adono que les mesures proposades pels nostres polítics deixen molt que desitjar. Durant la setmana passada, el vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, va anunciar –com ja sabeu- un paquet de mesures per reduir el consum energètic en el nostre país.
Per no criticar d'entrada, podem dir que inicialment és una mesura comprensible, lògica i adequada en els temps que estem vivint. No obstant, la cosa comença a canviar quan veus que les propostes s'encaminen a reduir la velocitat en 10 km/h a les autopistes, a canviar les bombetes del carrer, entre d’altres. El més preocupant, però, és quan s'assegura que amb mesures així es pretén fomentar l'ús del transport públic.
Molt bonic instar a la gent que deixi els seus cotxes a casa i agafi, per exemple, la Renfe. A nivell teòric, està molt bé. Però en Rubalcaba (a qui li desitjo una ràpida recuperació del seu problema de salut) ha viatjat durant un mes seguit en transport públic? En cas que no fos així li demanaria que, per exemple, fes el trajecte entre Girona i Barcelona o entre Terrassa i Barcelona per veure la precarietat d'aquest servei. Segur que un mes després, prendria un altre tipus de decisions.
En aquest sentit, el dia que vegi a un polític fent proves sobre el terreny abans d'aplicar determinades mesures, aquest tindrà el meu suport i la meva admiració. No obstant, per desgràcia la majoria d’ells només fan servir el metro, el Bicing o altres mitjans sostenibles abans d’unes eleccions per mostrar una cara que no tenen. Això sí, la seva cara real és, sobretot, dura.
Són dos estils diferents (cosa molt evident). L'un reservat, cuida molt el llenguatge (no en va és un gran lector) i mai es passa de la ratlla: és admirat. L'altre és tot el contrari: pateix d'incontinència verbal, menysprea amb facilitat i la humilitat no és la seva millor qualitat.
Comencem per aquest últim. Durant aquesta setmana l'hem escoltat en la seva "millor" versió: ha menyspreat a professionals que fan la seva feina i també li ha faltat al respecte a un company de professió, sense oblidar un atac d'ego brutal que ha patit (i amb aquest en portem ja....).
L'altre, per la seva banda, porta una setmana amb problemes de salut (res que no es pugui arreglar amb paciència i repòs), però això no li ha impedit estar en el seu lloc de treball. Tot i això, li hem pogut veure el patiment a la seva cara (i no feia teatre del bo) i això li ha passat factura. Esperem que la seva recuperació sigui ràpida.
El primer rondina i sempre té el llibre de reclamacions a punt (fins i tot en alguns casos ha presentat 13 queixes), el segon no. Són dos estils diferents (tant a nivell professional com personal). Suposo que no cal que digui qui són...
Recentment, membres destacats del Col·legi de Periodistes es van reunir amb representants de set facultats de periodisme de Catalunya amb el propòsit d'explicar les sortides professionals de la carrera de Periodisme i per iniciar possibles vies de col·laboració en suport dels estudiants.
Iniciatives d’aquest tipus són molt importants i lloables, ja que cal que els estudiants coneguin quines són les sortides professionals de la carrera que estan estudiant, abans d’arribar al mercat laboral.
Això està molt bé, però, ¿s'han explicat realment totes les sortides? Els gabinets de premsa es tenen en compte o encara hi ha la concepció antiga i equivocada que no s’hi fa periodisme?
Fa més de sis anys que treballo en el camp dels departaments de comunicació. Es evident que no fas la mateixa feina que en un mitjà, però l'actitud és la mateixa: buscar notícies per donar-les a conèixer i fer que la imatge de l’empresa on treballes se’n beneficiï. Et converteixes en una font amb el propòsit d’explicar bé les coses i dotar als mitjans de continguts.
No podem caure en l'error que els departaments de premsa desinformen, alteren la realitat i posen entrebancs a la lliure circulació d'informació. N'hi ha alguns que sí, però no podem generalitzar. En definitiva, també es fa periodisme, però amb un destinatari diferent.
Un altre camp o nova professió que està sonant amb força en els darrers mesos és la de community manager, o el que és el mateix, responsable en gestionar la informació de les xarxes socials. Una feina que està feta a mida pels periodistes, però que no sabem si es té en consideració. Encara hi som a temps per ocupar aquest buit i buscar noves vies per afrontar la crisi que el periodisme està vivint. Si no ho aprofitem, perdrem una gran oportunitat.
És molt bonic anar a les facultats i vendre el periodisme tradicional com l'única sortida possible, però cada cop hi ha menys mitjans, més periodistes i més facultats de periodisme. A més, la precarietat laboral està a l'ordre del dia i, per això, cal buscar nous camins. Si no, al final només podrem recomanar als nostres fills que es dediquin a una altra cosa.
Portem setmanes amb els ulls fixats en diversos països del món àrab. Les imatges d'enfrontaments entre la població civil i les forces de l'ordre ens posen la pell de gallina. Però també hi ha unes altres víctimes: antigues, silencioses i que han suportat guerres, inclemències meteorològiques i, sobretot, el pas de temps.
No obstant, en alguns casos aquests testimonis silenciosos no han pogut evitar l'acció de l'home. Actituds incomprensibles, animals, que han provocat la destrucció del llegat històric de la humanitat.
Tenim al cap les revoltes d'Egipte, que han provocat la caiguda del règim de Mubarak. Tot i que això ha servit per a restaurar les llibertats perdudes i per afrontar una nova etapa il·lusionant, alguns ho han aprofitat per al pillatge i robar obres de l'antic Egipte que hi havia en el Museu del Caire.
També en el país dels faraons es van produir fa molts anys altres atrocitats, però sense poder concretar la data. L'Esfinx, un dels monuments més visitats del món, té el nas destrossat. La causa més generalista són les pràctiques de tir de les tropes de Napoleó, tot i que els alemanys (II Guerra Mundial), els anglesos (I i II Guerra Mundial), els conquistadors àrabs, entre d'altres, també en podrien ser responsables.
Una altra de les desgràcies arqueològiques dels darrers anys és la destrucció dels budes de Bamiyán, unes estàtues col·losals que es trobaven a l'Afganistan, amb uns 1.500 anys d’antiguitat. No obstant, el règim talibà va destruir les més importants ara fa 10 anys. Tot i que s'està treballant en la seva reconstrucció, el mal ja està fet. I casos similars han passat (i estan passant) a l'Irak, el bressol d'importants cultures com els mesopotamis.
Totes aquestes víctimes no parlen, no es queixen, però ens diuen moltes coses, ja que gràcies a elles podem conèixer les nostres arrels i saber quins errors podem evitar.
Tomàs Moro va ser el creador del concepte d'utopia, mitjançant la metàfora d'una societat idíl·lica, imaginària i perfecta que residia en una illa, que, casualment, s'anomenava Utopia.
Imaginem que Catalunya algun dia es pogués convertir en aquesta ínsula, amb una societat unida, cohesionada, i amb una classe política que pogués divergir en algunes qüestions però que en els grans temes remés en la mateixa direcció. D'aquesta manera es podrien resoldre els grans problemes de la societat i pensar en el que realment interessa: el benestar de la societat.
Per desgràcia, estem lluny d'aquesta societat idíl·lica, principalment perquè la majoria de forces polítiques del nostre país estan més centrades en criticar-se mútuament que a treballar pel bé del país. Diria que molts s'han oblidat que la funció d'un polític és garantir el benestar de la gent i no marcar postura i defensar la ideologia del seu partit.
Ni amb la crisi s'observa una actitud unitària. Mentre uns discuteixen, hi ha molta gent que està passant per autèntics problemes, incapaços de poder pagar els deutes i amb dificultats per anar a comprar menjar. Aquest és l'autèntic drama, però la majoria dels polítics això no ho veuen. Prefereixen llençar acusacions i no aportar cap proposta constructiva.
Potser encara no s'han adonat que la gent vol viure bé, en pau, i més endavant, quan tinguin menys problemes, ja es fixaran en les ideologies. Aquestes, encara, no donen de menjar. Només a uns pocs escollits.
Estem vivint unes setmanes molt actives i convulses en el món àrab. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara l'actualitat informativa la centren Bahrein i Líbia. No obstant, les revoltes s'estan extenent al Marroc, Kuwait i fins i tot a l'Iran, i ningú coneix l'abast real d'aquest fenomen espontani però efectiu a l'hora de derrocar governs ( o més ben dit, règims).
És evident que amb tot el que està passant hi haurà un abans i un després en els països musulmans. El dubte, però, és veure si les coses aniran a millor o bé tot això servirà per crear inestabilitat en països que fins ara havien tingut un cert equilibri (tot i que la població no gaudia de totes les llibertats).
Amb tot aquest panorama, és estrany que encara no hagi sortit Bin Laden en escena. Bé, de fet ningú sap si aquest home continua viu o bé és com el Cid, que després de morir encara se'l donava per viu.
¿El seu silenci es pot interpretar com que li està bé el que està passant o parlarà quan hi hagi més països decidits a revoltar-se contra els règims imperants? De moment, Bin Laden, no diu res i ni en Lobatón (conductor de l'espai ¿Quién sabe dónde? de TVE fa uns anys) el trobaria.
En la meva època d'estudiant de periodisme (sembla que hagi plogut molt des d'aleshores però fa uns sis anys que em vaig llicenciar), sempre vaig tenir molt clar que les declaracions havien de complementar la notícia, ser un element més i que cohesionés la peça. Indiferentment si eren per televisió o per ràdio, els professors sempre recalcaven molt aquesta qüestió.
Sincerament penso que és molt encertat aquest punt de vista i que una declaració rellevant pot completar molt bé una notícia. En canvi, una opinió intranscendent i buida de contingut pot fer que la peça sigui presa amb humor i amb poca seriositat.
Poso com exemple l'informatiu vespre d'aquest dimarts 15 de febrer en una cadena privada d'àmbit estatal. S'emetia una notícia sobre el temporal de neu i fred al nord d'Espanya. Per aportar opinions de la gent, es van escollir dues persones, una dona que deia "estamos en invierno" i un senyor gran que repetia "frio, frio, frio". ¿Realment és necessari posar talls com aquest? Sí, ens queda clar que fa molt fred, però ja imaginem que si en un lloc neva la gent no anirà amb el banyador pel carrer.
Per sort, hi ha mitjans que tenen vocació de posar declaracions amb cara i ulls. Altra cosa és que l'entrevistat digui barbaritats.
