Herois urbans: el gimnasta octogenari

Cada dia arriba puntual, amb samarreta, pantalons curts i els mitjons blancs lleugerament pujats. El seu caminar lent i cansat evidencia que es tracta d'una persona d'avançada edat, però avui en dia les aparences enganyen.

Al gimnàs sempre utilitza les mateixes màquines, sense fixar-se en el seu entorn i sense parlar amb ningú. No agafa pesos molt grans, però repeteix els moviments en diversos aparells per guanyar més força. Ja fa dies que l'observo i em faig moltes preguntes: ¿quina edat tindrà? ¿cada dia és capaç de venir fins aquí i fer exercici?

Aquest dissabte l'he tornat a veure i la meva curiositat ha estat més atrevida que la meva prudència. M'he dirigit a un dels monitors i amb molta educació li he preguntat l'edat del vellet: "Té 85 anys i ve cada dia", em respon. Quina sorpresa!

I si això no fos poc m'informa el monitor que assisteix al gimnàs dues vegades al dia. Casos com aquest m'emocionen i em demostren que hi ha gent que es mereix un monument. No ha salvat vides, no ha pujat l'Everest ni ha guanyat el tour de França -bé, qui sap, potser preguntant esbrino que ha fet coses molt importants a la vida-, però demostra que amb voluntat tot es pot aconseguir.

I com diuen els de Font Vella, no pesen els anys. En aquest cas, tenen tota la raó!