No entens ni d'edats, ni de gèneres ni de classes socials ni races. T'emportes tot allò que se't posa per davant, com un torrent desbocat, sense que t'importi la innocència, les il·lusions i les ganes de viure. En la teva llarga llista de baixes hi trobem infants que encara no han descobert el món, nens i nenes que comencen a il·lusionar-se per la vida, joves amb multitud de projectes, persones riques i pobres i també gent gran que encara té moltes coses a fer.
Guanyes multitud de batalles i genèticament tens un funcionament perfecte, per molt que ens dolgui reconèixer-ho. Tot i que gràcies a gent que dedica tota la seva existència a derrotar-te et podem fer retrocedir, desgraciadament no et podem fer desaparèixer totalment de les nostres vides. Ets com un malson recurrent que mai desapareix i que cada dia arrenques la vida a un ésser estimat o proper.
Avui ho has tornat a fer. Has fet marxar massa aviat a una persona estimada, propera, amable, jove, amb il·lusions i molta vida per davant. Ell et va plantar cara amb coratge, va estar 15 anys lluitant cos a cos amb tu i semblava que t'havia guanyat, però per desgràcia sempre actues a traïció; reapareixes quan menys t'ho esperes i acabes arrasant sense cap mena de remordiment, fent apagar per sempre una veu que ens acompanyava tots els divendres als apassionats de la ràdio. Una veu amable i dolça que minuts abans de les 9 de la nit entretenia a dos menuts que ja t'enyoren. Una mostra de la teva manera de ser i que ens demostra que la vida no és justa.
Somio que algun dia desapareguis i que algú trobi la manera definitiva d'eliminar-te i elevar-te a la categoria de "mal record", però fins a la data desitjada prego que estiguis sempre ben lluny dels meus éssers estimats. I sé que el dia de la teva derrota arribarà, tot i que serà encara amb patiment i amb moltes batalles que de ben segur ens costarà guanyar.
dimarts, 7 de juny del 2016
dimecres, 23 de desembre del 2015
El efecto ONG
El fenómeno de los ONG, a pesar de parecer relativamente nuevo, tiene su origen a mediados del siglo XIX. Si a principios del siglo XX ya existían más de 200 de estas organizaciones no gubernamentales, alrededor de 1990 esta cifra se multiplicó por 10, llegando a las 2.000. Más información aquí.
Desde el punto de vista comunicativo, las ONG siempre han gozado de una buena aceptación a través de los medios de comunicación. Su labor de ayudar a los más desfavorecidos ha provocado el apoyo y el tratamiento positivo por parte de los medios.
De este modo, inicialmente difundir las acciones de una ONG era un trabajo agradecido, ya que éstas gozaban de una mayor credibilidad y, en la mayoría de ocasiones, recibían un mejor trato por parte de la opinión pública que los gobiernos o las grandes empresas.
Era, hace unos años, casi tabú cuestionar o criticar la tarea de una ONG, entidades consideradas intocables, intachables e incapaces de cometer irregularidades.
¿Cuándo empieza a cambiar esta situación?
A medida que una organización va creciendo, aumenta en su complejidad. Las necesidades iniciales pueden quedar desbordadas si no se produce un crecimiento sostenible y organizado de la entidad. También la incorporación de nuevas personas puede conllevar cambios, en ocasiones negativos si la elección no es la correcta.
Un ejemplo para evidenciar el cambio y la necesidad de contrastarlo tiene lugar en 2007, cuando la ONG Arca de Zoé, dedicada inicialmente a la ayuda humanitaria para niños/as huérfanos/as, fue acusada por el rapto de varios niños chadianos.
¿Qué es el efecto ONG en comunicación?
El efecto ONG es aquel fenómeno que se da en la comunicación de nuevas empresas, asociaciones o partidos políticos, que empiezan su actividad difundiendo mensajes positivos y favorables para la mayoría de los ciudadanos.
Estas entidades gozan inicialmente de una aceptación positiva para los medios, debido a la gran difusión de mensajes positivos y al poco margen para conocer sus antecedentes. Un ejemplo es el inicio de la formación política Podemos. Este partido inició su andadura prometiendo medidas muy ventajosas para la población (rebaja de impuestos, renda mínima para los parados, favorecer el derecho a decidir en Cataluña).
Esto tuvo una excelente acogida para la opinión pública y provocó el gran despegue electoral de la formación. Sin embargo, con el paso del tiempo se van recogiendo errores, problemas y fallos que van cambiando la imagen de la entidad y que se van recogiendo en los medios de comunicación.
Así es el efecto ONG: un inicio positivo en los medios, una buena aceptación por parte de la opinión pública de nuevas entidades empresas, organizaciones. Con el paso del tiempo, sube la marea y al descubierto se observan los errores. Si una organización está equilibrada y bien organizada, el "fondo marino" estará poco dañado y se verán pocas vergüenzas. En cambio, una mala organización puede desvelar más que "pequeños hilillos de plastilina".
Así pues, el efecto ONG se debe evitar en las empresas y organizaciones que empiezan sus andaduras y que quieren potenciar la comunicación. Es bueno difundir los actos positivos, pero siempre hay que tener a punto una estrategia para amortiguar los aspectos negativos. Si se sabe capear la marea, el viaje después de las olas será mejor.
Desde el punto de vista comunicativo, las ONG siempre han gozado de una buena aceptación a través de los medios de comunicación. Su labor de ayudar a los más desfavorecidos ha provocado el apoyo y el tratamiento positivo por parte de los medios.
De este modo, inicialmente difundir las acciones de una ONG era un trabajo agradecido, ya que éstas gozaban de una mayor credibilidad y, en la mayoría de ocasiones, recibían un mejor trato por parte de la opinión pública que los gobiernos o las grandes empresas.
Era, hace unos años, casi tabú cuestionar o criticar la tarea de una ONG, entidades consideradas intocables, intachables e incapaces de cometer irregularidades.
¿Cuándo empieza a cambiar esta situación?
A medida que una organización va creciendo, aumenta en su complejidad. Las necesidades iniciales pueden quedar desbordadas si no se produce un crecimiento sostenible y organizado de la entidad. También la incorporación de nuevas personas puede conllevar cambios, en ocasiones negativos si la elección no es la correcta.
Un ejemplo para evidenciar el cambio y la necesidad de contrastarlo tiene lugar en 2007, cuando la ONG Arca de Zoé, dedicada inicialmente a la ayuda humanitaria para niños/as huérfanos/as, fue acusada por el rapto de varios niños chadianos.
¿Qué es el efecto ONG en comunicación?
El efecto ONG es aquel fenómeno que se da en la comunicación de nuevas empresas, asociaciones o partidos políticos, que empiezan su actividad difundiendo mensajes positivos y favorables para la mayoría de los ciudadanos.
Estas entidades gozan inicialmente de una aceptación positiva para los medios, debido a la gran difusión de mensajes positivos y al poco margen para conocer sus antecedentes. Un ejemplo es el inicio de la formación política Podemos. Este partido inició su andadura prometiendo medidas muy ventajosas para la población (rebaja de impuestos, renda mínima para los parados, favorecer el derecho a decidir en Cataluña).
Esto tuvo una excelente acogida para la opinión pública y provocó el gran despegue electoral de la formación. Sin embargo, con el paso del tiempo se van recogiendo errores, problemas y fallos que van cambiando la imagen de la entidad y que se van recogiendo en los medios de comunicación.
Así es el efecto ONG: un inicio positivo en los medios, una buena aceptación por parte de la opinión pública de nuevas entidades empresas, organizaciones. Con el paso del tiempo, sube la marea y al descubierto se observan los errores. Si una organización está equilibrada y bien organizada, el "fondo marino" estará poco dañado y se verán pocas vergüenzas. En cambio, una mala organización puede desvelar más que "pequeños hilillos de plastilina".
Así pues, el efecto ONG se debe evitar en las empresas y organizaciones que empiezan sus andaduras y que quieren potenciar la comunicación. Es bueno difundir los actos positivos, pero siempre hay que tener a punto una estrategia para amortiguar los aspectos negativos. Si se sabe capear la marea, el viaje después de las olas será mejor.
divendres, 5 de setembre del 2014
L'arrel
Fa poc més d'una setmana que has marxat. Costa d'imaginar-se la vida sense el teu somriure, sense els teus comentaris, en definitiva, sense la teva presència. És ara mateix per a mi impossible entendre la mort, pair la teva absència i ser capaç d'interioritzar que a partir d'ara hauré de caminar sense tu.
Ara em venen el cap moltes frases que he escoltat durant molts anys sobre la marxa d'un pare o d'un ésser estimat proper: "és llei de vida", "ara haurà deixat de patir"o "segur que ara estarà en un lloc millor", entre moltes altres. Frases que alleugeixen el patiment per a uns minuts, però que després deixen pas a una immensa buidor i a la cruel impossibilitat de poder gaudir de la presència d'un pare.
També és típic recordar i lloar només les coses bones de les persones que ja no estan al nostre costat. Realment seria un cínic si afirmés que tu, pare, has fet només coses bones durant els teus 69 anys de vida. De petit, pel que comentava l'avi, tu eres un trapella i els vidres -i també els gats- del barri estaven en perill quan tu hi passaves a prop. Ja des de que tinc consciència i ús de raó, tenies caràcter i a vegades poc tacte en com dir les coses. Però sigui com sigui, sé que totes les esbroncades que em vas donar eren a fi de bé, per donar-me uns valors i fer-me valorar el que tenia. Gràcies a això vaig aprendre a donar el valor real a les coses i adonar-me que els diners costen molt a guanyar.
Irònicament, sembla que els dies més bonics són cruelment el millor marc per al comiat etern. Vas marxar al migdia del 26 d'agost, amb un sol radiant i el cel ben blau, precisament quan acostumaves a gaudir del teu aperitiu mentre fullejaves els diaris i esperaves que la mare t'avisés per dinar. Realment va ser el moment més dolorós de la meva vida veure't immòbil, sense la vitalitat dels teus preciosos ulls i constatar que els meus plors i les meves súpliques no servien per retornar-te al nostre costat.
En part, em consola que has marxat amb un somriure per a tota l'eternitat, però no hi ha nit que no deixi de sentir una immensa tristesa al pensar que estàs sol, lluny de nosaltres i que passi el que passi no em retrobaré amb tu mai més, a no ser que més enllà d'aquesta existència hi hagi una altra vida. Aleshores tinc clar que després et podré retrobar i dir-te moltes coses que potser t'hauria d'haver repetit més sovint.
Fins aleshores, que sàpigues que mai t'oblidaré i que sempre estaré orgullós del pare que has estat, tant en els bons moments que he viscut al teu costat com en les situacions tenses i difícils. Descansa en pau Joaquim, o papa, com sempre t'he anomenat i com sempre faré.
Ara em venen el cap moltes frases que he escoltat durant molts anys sobre la marxa d'un pare o d'un ésser estimat proper: "és llei de vida", "ara haurà deixat de patir"o "segur que ara estarà en un lloc millor", entre moltes altres. Frases que alleugeixen el patiment per a uns minuts, però que després deixen pas a una immensa buidor i a la cruel impossibilitat de poder gaudir de la presència d'un pare.
També és típic recordar i lloar només les coses bones de les persones que ja no estan al nostre costat. Realment seria un cínic si afirmés que tu, pare, has fet només coses bones durant els teus 69 anys de vida. De petit, pel que comentava l'avi, tu eres un trapella i els vidres -i també els gats- del barri estaven en perill quan tu hi passaves a prop. Ja des de que tinc consciència i ús de raó, tenies caràcter i a vegades poc tacte en com dir les coses. Però sigui com sigui, sé que totes les esbroncades que em vas donar eren a fi de bé, per donar-me uns valors i fer-me valorar el que tenia. Gràcies a això vaig aprendre a donar el valor real a les coses i adonar-me que els diners costen molt a guanyar.
Irònicament, sembla que els dies més bonics són cruelment el millor marc per al comiat etern. Vas marxar al migdia del 26 d'agost, amb un sol radiant i el cel ben blau, precisament quan acostumaves a gaudir del teu aperitiu mentre fullejaves els diaris i esperaves que la mare t'avisés per dinar. Realment va ser el moment més dolorós de la meva vida veure't immòbil, sense la vitalitat dels teus preciosos ulls i constatar que els meus plors i les meves súpliques no servien per retornar-te al nostre costat.
En part, em consola que has marxat amb un somriure per a tota l'eternitat, però no hi ha nit que no deixi de sentir una immensa tristesa al pensar que estàs sol, lluny de nosaltres i que passi el que passi no em retrobaré amb tu mai més, a no ser que més enllà d'aquesta existència hi hagi una altra vida. Aleshores tinc clar que després et podré retrobar i dir-te moltes coses que potser t'hauria d'haver repetit més sovint.
Fins aleshores, que sàpigues que mai t'oblidaré i que sempre estaré orgullós del pare que has estat, tant en els bons moments que he viscut al teu costat com en les situacions tenses i difícils. Descansa en pau Joaquim, o papa, com sempre t'he anomenat i com sempre faré.
dijous, 29 d’agost del 2013
Fa 10 anys...
Fa 10 anys que varem assistir a la famosa imatge del trio de las Açores. Bush, Blair i Aznar escenificaven públicament una aliança encaminada a intervenir a l'Iraq, arran de les sospites de que el país asiàtic disposava d'armes de destrucció massiva. Això va comportar una intervenció militar que va arruïnar al país i que encara avui condiciona la vida del país.
Això va passar al 2003. Avui estem al 2013 i comprovem que la història és cíclica i capritxosa, ja que es repeteixen molts elements. Avui l'objectiu és Síria, un país veí de l'Irak, que porta immers en una guerra civil des de fa molts mesos. La gota que ha fet vessar el got és la utilització d'armes químiques contra la població, però sense saber encara si ha estat el règim que governa o bé els rebels.
Estats Units ja ha deixat ben clar que pensa intervenir, amb el suport del Regne Unit però sense el suport de les Nacions Unides, les quals demanen esperar a conèixer els resultats de la investigació.
Obama, ara que es compleixen 50 anys de la cita de Martin Luther King de "i have a dream" potser hauria de reflexionar sobre les possibles conseqüències d'un atac a Síria. Primer ha de pensar quines conseqüències pot tenir una intervenció militar en aquest país de l'Orient Mitjà, mirant al mirall de països com Iraq o Afganistan. I després, si això pot comportar una onada revitalitzadora per a grups terroristes com Al Qaida, que en els darrers anys s'han fet sentir menys.
Això va passar al 2003. Avui estem al 2013 i comprovem que la història és cíclica i capritxosa, ja que es repeteixen molts elements. Avui l'objectiu és Síria, un país veí de l'Irak, que porta immers en una guerra civil des de fa molts mesos. La gota que ha fet vessar el got és la utilització d'armes químiques contra la població, però sense saber encara si ha estat el règim que governa o bé els rebels.
Estats Units ja ha deixat ben clar que pensa intervenir, amb el suport del Regne Unit però sense el suport de les Nacions Unides, les quals demanen esperar a conèixer els resultats de la investigació.
Obama, ara que es compleixen 50 anys de la cita de Martin Luther King de "i have a dream" potser hauria de reflexionar sobre les possibles conseqüències d'un atac a Síria. Primer ha de pensar quines conseqüències pot tenir una intervenció militar en aquest país de l'Orient Mitjà, mirant al mirall de països com Iraq o Afganistan. I després, si això pot comportar una onada revitalitzadora per a grups terroristes com Al Qaida, que en els darrers anys s'han fet sentir menys.
divendres, 23 de novembre del 2012
Mateixos errors, mateixes conseqüències?
Tothom recorda els atemptats de l'11M a Madrid de fa 8 anys. Les primeres aparicions del govern central al voltant de la possible autoria dels fets apuntaven sense cap mena de dubte cap a la banda terrorista ETA. A mesura que avançava el dia, l'executiu encapçat en aquell moment per José María Aznar es reafirmava en la mateixa postura, tot i que molts mitjans estrangers i nacionals informaven de tot el contrari i apuntaven a què els atemptats tenien la sagnant signatura d'Al Qaida.
A partir d'aquí ja coneixeu la història: un govern enrocat en la mateixa postura durant 3 dies, una societat que va sortir al carrer per condemnar l'atemptat i demanar que es digués la veritat i unes eleccions que van tenir lloc el 14 de març i que van provocar, contra tot pronòstic, un canvi en el govern espanyol, amb l'entrada del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero.
Unes eleccions que ben segur les va perdre el Partit Popular per un motiu: no dir la veritat.
Han passat 8 anys des d'aleshores i avui ens trobem a les portes d'unes eleccions catalanes, que alguns asseguren que són les més trascendentals en la història del nostre país. Uns comicis que des de fa una setmana estan marcats per les acusacions de corrupció, arran d'un suposat esborrany de la policia -sortit de cop, com un bolet- que implicaria a Mas i Jordi Pujol en la trama de corrupció del "Cas Palau".
Curiosament, aquest esborrany l'ha publicat el diari El Mundo, el mateix mitjà que anys després de la tragèdia de l'11M (i quan ja s'havien identificat els culpables de la massacre) continuava assegurant que ETA era la responsable dels atemptats.
Transcorregut 5 dies, ningú ha vist aquest informe (és com el monstre del Llac Ness, tothom diu que existeix però ningú el troba), tot i que ha sortit massa gent de tots colors opinant sobre el tema (policies, jutges, ministres, expresidents de comunitat autònoma i fins i tot colpistes). I desgraciadament, el govern espanyol, en comptes d'adoptar la prudència i calmar els ànims, s'ha afegit al carro d'anar abocant dubtes, mentides i desconfiança entre la ciutadania.
Demà passat Catalunya vota. Veurem si l'estratègia -voluntària o no- del govern central per desgastar a un candidat polític se li torna a girar en contra. Diumenge sabrem la resposta.
A partir d'aquí ja coneixeu la història: un govern enrocat en la mateixa postura durant 3 dies, una societat que va sortir al carrer per condemnar l'atemptat i demanar que es digués la veritat i unes eleccions que van tenir lloc el 14 de març i que van provocar, contra tot pronòstic, un canvi en el govern espanyol, amb l'entrada del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero.
Unes eleccions que ben segur les va perdre el Partit Popular per un motiu: no dir la veritat.
Han passat 8 anys des d'aleshores i avui ens trobem a les portes d'unes eleccions catalanes, que alguns asseguren que són les més trascendentals en la història del nostre país. Uns comicis que des de fa una setmana estan marcats per les acusacions de corrupció, arran d'un suposat esborrany de la policia -sortit de cop, com un bolet- que implicaria a Mas i Jordi Pujol en la trama de corrupció del "Cas Palau".
Curiosament, aquest esborrany l'ha publicat el diari El Mundo, el mateix mitjà que anys després de la tragèdia de l'11M (i quan ja s'havien identificat els culpables de la massacre) continuava assegurant que ETA era la responsable dels atemptats.
Transcorregut 5 dies, ningú ha vist aquest informe (és com el monstre del Llac Ness, tothom diu que existeix però ningú el troba), tot i que ha sortit massa gent de tots colors opinant sobre el tema (policies, jutges, ministres, expresidents de comunitat autònoma i fins i tot colpistes). I desgraciadament, el govern espanyol, en comptes d'adoptar la prudència i calmar els ànims, s'ha afegit al carro d'anar abocant dubtes, mentides i desconfiança entre la ciutadania.
Demà passat Catalunya vota. Veurem si l'estratègia -voluntària o no- del govern central per desgastar a un candidat polític se li torna a girar en contra. Diumenge sabrem la resposta.
dimarts, 28 d’agost del 2012
La innocència
Mires totes les coses que et rodegen amb alegria, qualsevol petit descobriment et fa feliç. Amb els teus primers passos comences a conèixer el món com un gran tresor per descobrir, ple d'olors, de sabors i d'imatges que t'emocionen. El perill no existeix i sempre tens al teu costat un àngel de la guarda que vetlla pel teu benestar.
Realment encara no has tingut temps per conèixer l'odi, la por o la ràbia. També penses que tothom és bo i que darrera d'un somriure mai hi ha males intencions. Menys esperes que la persona que t'ha donat la vida pugui tenir a dins la perfídia o que s'hagi convertit en un diable de carn i ossos a la ciutat dels califes.
Costa entendre que algú s'aprofiti de la innocència, de la indefensió dels més fràgils, dels éssers que son i seran el nostre més preuat futur.
Mai deixem de ser innocents, mai ningú us oblidi i mai el vostre patiment quedi en un no res. Mai més.
Realment encara no has tingut temps per conèixer l'odi, la por o la ràbia. També penses que tothom és bo i que darrera d'un somriure mai hi ha males intencions. Menys esperes que la persona que t'ha donat la vida pugui tenir a dins la perfídia o que s'hagi convertit en un diable de carn i ossos a la ciutat dels califes.
Costa entendre que algú s'aprofiti de la innocència, de la indefensió dels més fràgils, dels éssers que son i seran el nostre més preuat futur.
Mai deixem de ser innocents, mai ningú us oblidi i mai el vostre patiment quedi en un no res. Mai més.
dijous, 23 d’agost del 2012
Marinaleda, ciudad de vacaciones
No coneixia a José Manuel Sánchez Gordillo fins fa un parell de setmanes, arran de l'apropiació indeguda (per dir-ho d'alguna manera que no ofengui a ningú) d'aliments de supermercat. A partir d'aquest moment han aparegut moltes notícies sobre l’alcalde de la localitat sevillana de Marinaleda des de fa 32 anys.
Els meus mitjans són modestos i escassos per conèixer tot el que s’ha dit sobre ell. Sí, però, que he analitzat la pàgina web oficial del poble per conèixer més el municipi i també al seu alcalde. Una de les primeres coses que m’ha sorprès és el logotip del poble, amb un escut que mostra un dibuix del poble amb un colom volant per damunt, com si de l'àngel de l'anunciació es tractés. Curiosa l'estampa, i més tenint en compte que la gent d'ideologia comunista no es caracteritza per ser massa de missa. Al voltant de l'escut hi ha un lema que diu, "Marinaleda, una utopía hacia la paz".
Un cop a dins, en l'apartat de dades generals, sorprèn que les aportacions econòmiques encara es comptabilitzin en pessetes (es parla que el pressupost quan van arribar -al 1979- era de 5 milions de pessetes i que ara és de 400 milions de pessetes). A més, com a dada curiosa, Marinaleda deu ser el primer poble que fa immersió de diners en comptes d'inversió, com es pot veure quan es parla dels diners destinats al pavelló d'esports.
Potser ara vaig de llest, però Sánchez Gordillo podria ser un visionari i ja sap que Espanya sortirà de l'euro i tornarà a la pesseta. Tal i com van les coses, no seria d'estranyar.
Un cop a dins, en l'apartat de dades generals, sorprèn que les aportacions econòmiques encara es comptabilitzin en pessetes (es parla que el pressupost quan van arribar -al 1979- era de 5 milions de pessetes i que ara és de 400 milions de pessetes). A més, com a dada curiosa, Marinaleda deu ser el primer poble que fa immersió de diners en comptes d'inversió, com es pot veure quan es parla dels diners destinats al pavelló d'esports.
Potser ara vaig de llest, però Sánchez Gordillo podria ser un visionari i ja sap que Espanya sortirà de l'euro i tornarà a la pesseta. Tal i com van les coses, no seria d'estranyar.
D'altra banda, s'ha posat de moda Sánchez Gordillo per les ocupacions, com si d'una cosa nova es tractés. Segons el web de l'Ajuntament, ja en el 1985 ja es feien aquest tipus d'actes reivindicatius (esmentats al web com Las Luchas -Logros-). Això sí, la pàgina web caldria actualitzar-la una mica, ja que si vas a l'apartat de "Acontecimientos semanales", l'únic acte que hi ha és per al 4 de desembre de 2005.
divendres, 20 de juliol del 2012
Els dos eixos de la balança
El mar, a l'estiu, sempre està de moda. Milers de turistes s'apilen a les platges per poder-se torrar al sol i gaudir del bany curatiu de l'aigua salada. No obstant, en les darreres setmanes alguns no han pogut gaudir de la platja per diversos motius.
Al sud d'Espanya, per exemple, s'han detectat darrerament moltes meduses. A Màlaga, per exemple, se'n van recollir al voltant d'unes 4 tones fa una setmana, generant molts inconvenients (i indignació) als banyistes.
A milers de quilòmetres d'aquí, a Austràlia, també estan preocupats quan miren mar endins. El cap de setmana passat, un gran tauró blanc (batejat amb el nom de Brutus per la premsa local) va atacar a un surfista provocant-li la mort. Aquest és el cinquè atac mortal de tauró a Austràlia en els darrers 10 mesos i les autoritats s'estan plantejant de deixar de protegir aquesta espècie de peix.
Tot i que els dos temes semblen estar molt allunyats, en el fons estan a la mateixa balança. La proliferació de meduses en els nostres mars es deu a la sobreexplotació pesquera, a l'absència de depredadors naturals (peix lluna i tortugues). En el cas del tauró, precisament sembla que és el contrari. L'absència d'aliments pot fer que els taurons s'apropin més a la costa (veure el vídeo a continuació) i per això es registrin més atacs.
La solució, més enllà de deixar de protegir al tauró blanc o buscar fórmules per evitar l'arribada de meduses a les platges, hauria d'anar en controlar la pesca, reintroduir determinades espècies i evitar que els oceans es converteixin en deserts humits. Si el que volem, però, és que les platges siguin piscines immenses i sense molèsties, anem pel camí correcte.
Al sud d'Espanya, per exemple, s'han detectat darrerament moltes meduses. A Màlaga, per exemple, se'n van recollir al voltant d'unes 4 tones fa una setmana, generant molts inconvenients (i indignació) als banyistes.
A milers de quilòmetres d'aquí, a Austràlia, també estan preocupats quan miren mar endins. El cap de setmana passat, un gran tauró blanc (batejat amb el nom de Brutus per la premsa local) va atacar a un surfista provocant-li la mort. Aquest és el cinquè atac mortal de tauró a Austràlia en els darrers 10 mesos i les autoritats s'estan plantejant de deixar de protegir aquesta espècie de peix.
Tot i que els dos temes semblen estar molt allunyats, en el fons estan a la mateixa balança. La proliferació de meduses en els nostres mars es deu a la sobreexplotació pesquera, a l'absència de depredadors naturals (peix lluna i tortugues). En el cas del tauró, precisament sembla que és el contrari. L'absència d'aliments pot fer que els taurons s'apropin més a la costa (veure el vídeo a continuació) i per això es registrin més atacs.
La solució, més enllà de deixar de protegir al tauró blanc o buscar fórmules per evitar l'arribada de meduses a les platges, hauria d'anar en controlar la pesca, reintroduir determinades espècies i evitar que els oceans es converteixin en deserts humits. Si el que volem, però, és que les platges siguin piscines immenses i sense molèsties, anem pel camí correcte.
dilluns, 16 de juliol del 2012
Els àugurs
En la majoria de casos que passa alguna desgràcia o que es confirma un esdeveniment negatiu, sempre hi ha algú del teu entorn que et contesta: "ja es veia a venir", o bé et remata amb una frase que encara fa més ràbia com "jo ja sabia que passaria això".
És molt fàcil fer prediccions de les coses que ja han passat. El mèrit seria fer-les de manera anticipada i poder esquivar els problemes que et puguin venir. Això, malauradament, passa poques vegades i, en els casos que algú s’aventura a fer pronòstics, aquest és engolit per l’espiral del silenci i tractat de boig.
En l'actual context econòmic cada dia abunden més els àugurs. Podem trobar des de catedràtics en Economia, premis Nobel i membres destacats d'institucions com l'FMI, el BCE o la Unió Europea. Ara tots són molt valents i anuncien que s'han de fer més sacrificis per evitar la caiguda d'algunes economies. Això sí, fa 4 anys estaven tots molt callats. Desconeixem però, si era un silenci voluntari (esperant la caiguda) o bé d’ignorància. Jo m’inclino més pel segon.
Clar, juguen a cavall guanyador: si les coses empitjoren es penjaran la medalla dient que ja ho van pronosticar. En cas que s'equivoquin, diran que era una advertència perquè la gent es posi les piles i actuï de manera responsable. Sigui com sigui, quedaran igual de bé. El que desconeixem és com quedarem tots plegats.
És molt fàcil fer prediccions de les coses que ja han passat. El mèrit seria fer-les de manera anticipada i poder esquivar els problemes que et puguin venir. Això, malauradament, passa poques vegades i, en els casos que algú s’aventura a fer pronòstics, aquest és engolit per l’espiral del silenci i tractat de boig.
En l'actual context econòmic cada dia abunden més els àugurs. Podem trobar des de catedràtics en Economia, premis Nobel i membres destacats d'institucions com l'FMI, el BCE o la Unió Europea. Ara tots són molt valents i anuncien que s'han de fer més sacrificis per evitar la caiguda d'algunes economies. Això sí, fa 4 anys estaven tots molt callats. Desconeixem però, si era un silenci voluntari (esperant la caiguda) o bé d’ignorància. Jo m’inclino més pel segon.
Clar, juguen a cavall guanyador: si les coses empitjoren es penjaran la medalla dient que ja ho van pronosticar. En cas que s'equivoquin, diran que era una advertència perquè la gent es posi les piles i actuï de manera responsable. Sigui com sigui, quedaran igual de bé. El que desconeixem és com quedarem tots plegats.
dimarts, 26 de juny del 2012
Finals
Una vida que s'apaga, l’adéu a un ésser estimat, separar-te d'algú important en el teu dia a dia. A tots ens angoixa el final de les coses, sobretot perquè no sabem com afrontar-lo, perquè desconeixem quin serà el camí que trobarem davant nostre. Tampoc sabem si aquest camí serà llarg, fàcil i si tindrà moltes ondulacions.
La vida està plena d'incerteses i mai sabrem quin és la millor via per a nosaltres. Com si d'una ruleta es tractés, sabem que una decisió ens pot portar a l'èxit més absolut o a la més profunda de les decepcions. L'important, però, és sempre tirar endavant, ja que seria perillós quedar-se aturat per por al que pugui passar i perdre't un món meravellós.
Ens espanten els finals. Fins i tot quan veus una bona pel•lícula o gaudeixes d'un bon llibre lamentes que s'acabi. Però la vida segueix i saps que veuràs més pel•lícules i llegiràs molts més llibres. Alguns els devoraràs en cinc minuts, altres els deixaràs a mitges i també n'hi hauran alguns que llegiràs més d'una vegada a la vida.
Nosaltres, però, tenim la clau d'escriure el llibre de la nostra vida i donar-li el final que més ens agradi. I si l'editorial que ens l'ha de publicar no està d'acord amb els continguts en buscarem una altra.
La vida està plena d'incerteses i mai sabrem quin és la millor via per a nosaltres. Com si d'una ruleta es tractés, sabem que una decisió ens pot portar a l'èxit més absolut o a la més profunda de les decepcions. L'important, però, és sempre tirar endavant, ja que seria perillós quedar-se aturat per por al que pugui passar i perdre't un món meravellós.
Ens espanten els finals. Fins i tot quan veus una bona pel•lícula o gaudeixes d'un bon llibre lamentes que s'acabi. Però la vida segueix i saps que veuràs més pel•lícules i llegiràs molts més llibres. Alguns els devoraràs en cinc minuts, altres els deixaràs a mitges i també n'hi hauran alguns que llegiràs més d'una vegada a la vida.
Nosaltres, però, tenim la clau d'escriure el llibre de la nostra vida i donar-li el final que més ens agradi. I si l'editorial que ens l'ha de publicar no està d'acord amb els continguts en buscarem una altra.
dimarts, 5 de juny del 2012
Espectadors
En molts moments del dia i en moltes etapes de la nostra vida som mers espectadors del que passa al nostre voltant. No m’invento res i Shakespeare, en aquest sentit, ja assegurava que "all the world is a stage" Observem les coses que passen al nostre voltant sense, en la majoria dels casos, immutar-nos. No ens adonem que així ens perdem les petites i precioses coses que ens rodegen i que poden fer possible que un dia bo sigui perfecte.
El mateix ens passa amb les persones. Tenim al nostre davant a gent meravellosa, plena de virtuts, que en moltes ocasions no som capaços de gaudir. Ens despistem i focalitzem la nostra ment en banalitats, temes que no són transcendents i que oculten amb un llençol fosc la bellesa que hi ha al darrera.
L'exemple és clar, cal aprofitar i gaudir del que tenim al davant, en tot moment. Un bon amic meu em va suggerir una vegada que si anava a Marràkeix no em perdés la plaça de Jamal e Fna. En aquest punt de la ciutat, segons m’explicava ell, pots estar durant hores contemplant l'activitat que hi brolla sense descans, i veure com el pas del temps provoca la transició de colors, sabors, olors i persones. Li vaig fer cas és cert, assisteixes en poques hores a un espectacle únic i que mai oblidaré.
En aquest sentit, he intentat agafar aquest exemple en tot (a vegades, però, costa): gaudir del que ens envolta, deixar de banda les tonteries i l’orgull i gaudir del que realment val la pena. Aleshores, segur que les ombres desapareixeran i no serviran per tapar el sol que ens il•lumina.
El mateix ens passa amb les persones. Tenim al nostre davant a gent meravellosa, plena de virtuts, que en moltes ocasions no som capaços de gaudir. Ens despistem i focalitzem la nostra ment en banalitats, temes que no són transcendents i que oculten amb un llençol fosc la bellesa que hi ha al darrera.
L'exemple és clar, cal aprofitar i gaudir del que tenim al davant, en tot moment. Un bon amic meu em va suggerir una vegada que si anava a Marràkeix no em perdés la plaça de Jamal e Fna. En aquest punt de la ciutat, segons m’explicava ell, pots estar durant hores contemplant l'activitat que hi brolla sense descans, i veure com el pas del temps provoca la transició de colors, sabors, olors i persones. Li vaig fer cas és cert, assisteixes en poques hores a un espectacle únic i que mai oblidaré.
En aquest sentit, he intentat agafar aquest exemple en tot (a vegades, però, costa): gaudir del que ens envolta, deixar de banda les tonteries i l’orgull i gaudir del que realment val la pena. Aleshores, segur que les ombres desapareixeran i no serviran per tapar el sol que ens il•lumina.
dijous, 24 de maig del 2012
L'oblit
Som esponges i sempre fem el possible per aprendre més, per acumular el màxim de coneixement. Diuen que la informació és poder i per això les persones ens alimenten i processem molta informació. Hi ha un dia, però, que comences a oblidar-te de les coses, a recordar temes de manera parcial i tot el que tens dins el teu cervell es va desdibuixant.
Com si fos un glaçó que es desfà per la calor, hi ha persones que amb el pas dels anys perden la memòria i potser arriba un dia en què no recorden el nom dels seus éssers més estimats i, fins a última instància, s'obliden de qui són.
Perdre records, oblidar sensacions, no recordar-se del primer petó, del dia que va passejar sota les estrelles amb la persona que més ha estimat, no recordar el primer somriure dels teus fills (i també la primera bronca, jeje). Pensar que res ha existit i no patir cap mena d'emoció: ja ploraran per aquests oblits els que t'acompanyen i sempre estaran al teu costat.
Només espero que aquest no sigui el teu cas i que mai oblidis que no et deixarem sol.
Com si fos un glaçó que es desfà per la calor, hi ha persones que amb el pas dels anys perden la memòria i potser arriba un dia en què no recorden el nom dels seus éssers més estimats i, fins a última instància, s'obliden de qui són.
Perdre records, oblidar sensacions, no recordar-se del primer petó, del dia que va passejar sota les estrelles amb la persona que més ha estimat, no recordar el primer somriure dels teus fills (i també la primera bronca, jeje). Pensar que res ha existit i no patir cap mena d'emoció: ja ploraran per aquests oblits els que t'acompanyen i sempre estaran al teu costat.
Només espero que aquest no sigui el teu cas i que mai oblidis que no et deixarem sol.
dimarts, 22 de maig del 2012
¿High politics?
En les antigues civilitzacions sempre s'escollien els més savis per governar una ciutat-estat, un país o una regió. El líder del grup, a més de posseir unes innegables aptituds, també havia de tenir una actitud de lideratge i fermesa en la presa de decisions, però comprensiu amb les necessitats dels seus.
Amb el pas dels anys les coses han canviat. Tenim avenços en medicina, en comunicacions, podem accedir (bé, ara una mica menys) a moltes comoditats i podem dir que estem vivint en la societat del benestar. No obstant, si en molts camps hem assistit a importants millores, en altres hem anat enrere, com en la política.
Que consti que no és un post de crítica i de "derecho al pataleo" als temps que estem vivint (passem moments difícils i ens hem d’adaptar-nos de la millor manera), sinó de preocupació per veure com hi ha gent que dirigeix i que no està capacitada per això. El primer cas és del José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, que fins ara s'ha caracteritzat per faltar al respecte i demostrar que no està a l'alçada del seu càrrec. Un dirigent polític no li pot dir a un altre "si tens collons" i a sobre ironitzar en què la gent té la pell molt fina per molestar-se amb aquestes expressions.
L'altre exemple és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. A més d'amagar les xifres reals de dèficit de la comunitat que presideix, ara assegura que la final de la Copa del Rei que es disputa aquest divendres a Madrid s'hauria de jugar a porta tancada per evitar els xiulets al Príncep i a l'himne espanyol. Potser primer hauria d'analitzar el paper de la monarquia en els darrers mesos i entendre que els xiulets poden tenir part de raó.
Per què no es crea un organisme que vetlli per la qualitat dels nostres polítics? A Catalunya tenim, per exemple, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que s'encarrega d'analitzar i controlar els continguts dels mitjans de comunicació, per determinar si són ofensius o poden vulnerar algun dret fonamental. A mi declaracions com les de Monago o Aguirre m'ofenen.
Ja cas apart és la imatge exterior que es dóna en determinats moments. Com s'entén que els darrers presidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy) no parlin anglès? Bé, Aznar sí el "parla", però no es comprèn massa bé d'on prové el seu accent. A Catalunya, per sort, som diferents i tenim l'exemple de Jordi Pujol, que en parla uns quants d'idiomes.
En canvi, per a la resta de mortals, els idiomes són una obligació per poder optar a una bona feina. Potser seria l'hora que s'avaluessin les aptituds i l'actitud de determinats polítics i potser avui no estaríem en l'atzucac en què ens trobem.
Amb el pas dels anys les coses han canviat. Tenim avenços en medicina, en comunicacions, podem accedir (bé, ara una mica menys) a moltes comoditats i podem dir que estem vivint en la societat del benestar. No obstant, si en molts camps hem assistit a importants millores, en altres hem anat enrere, com en la política.
Que consti que no és un post de crítica i de "derecho al pataleo" als temps que estem vivint (passem moments difícils i ens hem d’adaptar-nos de la millor manera), sinó de preocupació per veure com hi ha gent que dirigeix i que no està capacitada per això. El primer cas és del José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, que fins ara s'ha caracteritzat per faltar al respecte i demostrar que no està a l'alçada del seu càrrec. Un dirigent polític no li pot dir a un altre "si tens collons" i a sobre ironitzar en què la gent té la pell molt fina per molestar-se amb aquestes expressions.
L'altre exemple és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. A més d'amagar les xifres reals de dèficit de la comunitat que presideix, ara assegura que la final de la Copa del Rei que es disputa aquest divendres a Madrid s'hauria de jugar a porta tancada per evitar els xiulets al Príncep i a l'himne espanyol. Potser primer hauria d'analitzar el paper de la monarquia en els darrers mesos i entendre que els xiulets poden tenir part de raó.
Per què no es crea un organisme que vetlli per la qualitat dels nostres polítics? A Catalunya tenim, per exemple, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que s'encarrega d'analitzar i controlar els continguts dels mitjans de comunicació, per determinar si són ofensius o poden vulnerar algun dret fonamental. A mi declaracions com les de Monago o Aguirre m'ofenen.
Ja cas apart és la imatge exterior que es dóna en determinats moments. Com s'entén que els darrers presidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy) no parlin anglès? Bé, Aznar sí el "parla", però no es comprèn massa bé d'on prové el seu accent. A Catalunya, per sort, som diferents i tenim l'exemple de Jordi Pujol, que en parla uns quants d'idiomes.
En canvi, per a la resta de mortals, els idiomes són una obligació per poder optar a una bona feina. Potser seria l'hora que s'avaluessin les aptituds i l'actitud de determinats polítics i potser avui no estaríem en l'atzucac en què ens trobem.
dimarts, 17 d’abril del 2012
L'efecte bumerang
En matèria de comunicació, l'aparició de les ONG a partir de la dècada dels setanta (tot i que la major proliferació va tenir lloc durant els 90) sempre es tractava de manera positiva en els mitjans de comunicació i en l'opinió pública.
L'assistència mèdica per als nens de països pobres, el proveïment d'aliments i la construcció d'infraestructures sempre s'ha vist com a temes positius. Les ONG eren generadores de bones notícies i sense rebre cap mena de crítica, ja que totes les activitats desenvolupades eren positives.
Això amb els anys ha anat canviant i aquestes organitzacions sense ànim de lucre també han començat a despertar crítiques i peces periodístiques desfavorables. Les organitzacions s'han tornat més complexes i això també ha provocat la generació de conflictes.
Exemples clars són l'ONG francesa Arca de Zoé per un suposat cas d'adopcions il•legals i ajuda en Acció (30 minuts) i Ajuda en Acció, arran del reportatge Padrina Juanita, emès pel programa Entre Línies de TV3, on una ciutadania volia comprovar on anaven a parar les seves aportacions
L'exemple més clar d'aquest efecte bumerang és l'ONG ambientalista mundial WWF, destinada a la protecció del medi ambient i de la flora i la fauna. Aquesta entitat va declarar al rei Juan Carles I com a president d'honor, un fet que en el seu moment segurament va donar prestigi a l'organització.
Ara, amb l'afer dels elefants, sembla un contrasentit que una entitat que defensa el medi ambient tingui a un caçador d'elefants com a membre destacat. Em sorprèn, però, que WWF no investigués el passat del Borbó, ja que des de fa anys que li agrada la caça (i de tot tipus).
Queda clar que en comunicació tot té un efecte bumerang. Allò que un dia genera molt bones notícies es pot girar en contra en el moment menys pensat.
L'assistència mèdica per als nens de països pobres, el proveïment d'aliments i la construcció d'infraestructures sempre s'ha vist com a temes positius. Les ONG eren generadores de bones notícies i sense rebre cap mena de crítica, ja que totes les activitats desenvolupades eren positives.
Això amb els anys ha anat canviant i aquestes organitzacions sense ànim de lucre també han començat a despertar crítiques i peces periodístiques desfavorables. Les organitzacions s'han tornat més complexes i això també ha provocat la generació de conflictes.
Exemples clars són l'ONG francesa Arca de Zoé per un suposat cas d'adopcions il•legals i ajuda en Acció (30 minuts) i Ajuda en Acció, arran del reportatge Padrina Juanita, emès pel programa Entre Línies de TV3, on una ciutadania volia comprovar on anaven a parar les seves aportacions
L'exemple més clar d'aquest efecte bumerang és l'ONG ambientalista mundial WWF, destinada a la protecció del medi ambient i de la flora i la fauna. Aquesta entitat va declarar al rei Juan Carles I com a president d'honor, un fet que en el seu moment segurament va donar prestigi a l'organització.
Ara, amb l'afer dels elefants, sembla un contrasentit que una entitat que defensa el medi ambient tingui a un caçador d'elefants com a membre destacat. Em sorprèn, però, que WWF no investigués el passat del Borbó, ja que des de fa anys que li agrada la caça (i de tot tipus).
Queda clar que en comunicació tot té un efecte bumerang. Allò que un dia genera molt bones notícies es pot girar en contra en el moment menys pensat.
diumenge, 15 d’abril del 2012
L-fan(t)s
Segons la llista vermella elaborada per la Unió per a la Conservació de la Natura (IUCN), l'elefant africà és una de les espècies animals vulnerables del nostre planeta. Tot i no trobar-se en perill d'extinció, hi ha diverses causes que poden provocar la desaparició d'aquest gran mamífer. El marfil dels seus ullals és una de les causes que pot posar-lo en perill. Segons una notícia publicada pel diari El Mundo, ja en el 2006, el preu del marfil era de 750 dòlars el quilo.
Aquest cap de setmana, com tots hem pogut descobrir, el rei d'Espanya s'ha dedicat a passar el temps caçant aquests paquiderms. A banda de ser un passatemps molt censurable, clama al cel que el monarca gasti de manera alegre una gran quantitat de diners (entre desplaçament, permisos de caça, entre d'altres) mentre la resta d'espanyols estan passant per autèntics problemes per arribar a fi de mes.
També preocupa la reacció del govern espanyol: per una banda asseguren que eren coneixedors de les activitats del rei a l'Àfrica però per l'altra banda ho desmenteixen. No sé vosaltres, però si un govern no sap posar-se d'acord amb una qüestió tan clara i concreta, hem d'estar tranquils durant 4 anys amb les decisions que poden prendre per fer-nos sortir de la crisi? A mi no em tranquil•litza gens. El fort del cas és que si el rei no s'hagués fet mal segur que mai haguéssim conegut el cas i això ens demostra que ves a saber les coses que han fet fins a la data i que no hem conegut.
A banda del debat entre monàrquics i republicans, per què serveix la monarquia? Poden caure simpàtics, poden ajudar en les relacions internacionals, però està justificat que el pressupost de la Casa Reial sigui superior als 8 milions d'euros, sense comptar els nombrosos béns immobles que tenen? Segur que a Catalunya podríem fer moltes coses amb aquests diners i podrien comprar molts plats de sopa per la gent que no té ni una casa on aixoplugar-se.
I una curiositat: un dels plats típics de Botswana (i en general del sud d'Àfrica) és el Boerewors, una botifarra que curiosament s'assembla molt a la nostra. Podem dir que el destí és capriciós? Jo sóc molt fan de la buti catalana i molt poc fan de l'Espanya de la pandereta...
Aquest cap de setmana, com tots hem pogut descobrir, el rei d'Espanya s'ha dedicat a passar el temps caçant aquests paquiderms. A banda de ser un passatemps molt censurable, clama al cel que el monarca gasti de manera alegre una gran quantitat de diners (entre desplaçament, permisos de caça, entre d'altres) mentre la resta d'espanyols estan passant per autèntics problemes per arribar a fi de mes.
També preocupa la reacció del govern espanyol: per una banda asseguren que eren coneixedors de les activitats del rei a l'Àfrica però per l'altra banda ho desmenteixen. No sé vosaltres, però si un govern no sap posar-se d'acord amb una qüestió tan clara i concreta, hem d'estar tranquils durant 4 anys amb les decisions que poden prendre per fer-nos sortir de la crisi? A mi no em tranquil•litza gens. El fort del cas és que si el rei no s'hagués fet mal segur que mai haguéssim conegut el cas i això ens demostra que ves a saber les coses que han fet fins a la data i que no hem conegut.
A banda del debat entre monàrquics i republicans, per què serveix la monarquia? Poden caure simpàtics, poden ajudar en les relacions internacionals, però està justificat que el pressupost de la Casa Reial sigui superior als 8 milions d'euros, sense comptar els nombrosos béns immobles que tenen? Segur que a Catalunya podríem fer moltes coses amb aquests diners i podrien comprar molts plats de sopa per la gent que no té ni una casa on aixoplugar-se.
I una curiositat: un dels plats típics de Botswana (i en general del sud d'Àfrica) és el Boerewors, una botifarra que curiosament s'assembla molt a la nostra. Podem dir que el destí és capriciós? Jo sóc molt fan de la buti catalana i molt poc fan de l'Espanya de la pandereta...
divendres, 6 d’abril del 2012
Ha passat temps...
....des de que vaig escriure el meu darrer post. No ha passat res d'important, només que l'inspiració se'n va anar de vacances i fins avui no ha tornat. En aquest temps, a més de fer-me més vell (és el peatge de no ser immortals) he descobert moltes coses. Sobretot t'adones de la importància dels teus, saber que sempre estaran al teu costat i que la vida l'hem de gaudir al màxim, perquè després no sabem què ens trobarem.
Sovint vas en transport públic i veus les cares de la gent: la majoria són inexpressives, sense sentiment i amb la seriositat imperant en tot moment. Realment en aquests moments penso que ja per l'únic fet de viure ja hauríem de ser feliços i gaudir de tot el que tenim, encara que materialment no sigui massa. Si deixem per un moment de banda les coses que ens tenen ocupats (i preocupats) tot el dia descobrirem que hi ha moltes coses boniques que ens poden fer somriure.
En aquest temps també t'emportes desenganys, o més ben dit, descobreixes la crua realitat. T'adones que molts principis que per mi eren sagrats no tenen validesa en els temps que corren. Comproves que l'objectivitat és pot comprar i que en aquest món, en totes les esferes (menys la sentimental) sempre guanya qui més té; el premi és sempre pel poderós.
Tot i això, cada dia al llevar-se has de sentir-te ple, feliç i conscient que les teves mostres d'apreci i de comprensió poden ajudar a moltes persones. I el més important, que les ments grises, les persones sense ànima i els interessats no t'esborraran el somriure de la teva cara...
Per tant, aquest post el dedico als que sempre somriuen quan et veuen, als qui mai fallen i que, encara que passi el temps, sé que sempre estaran al meu costat...
Sovint vas en transport públic i veus les cares de la gent: la majoria són inexpressives, sense sentiment i amb la seriositat imperant en tot moment. Realment en aquests moments penso que ja per l'únic fet de viure ja hauríem de ser feliços i gaudir de tot el que tenim, encara que materialment no sigui massa. Si deixem per un moment de banda les coses que ens tenen ocupats (i preocupats) tot el dia descobrirem que hi ha moltes coses boniques que ens poden fer somriure.
En aquest temps també t'emportes desenganys, o més ben dit, descobreixes la crua realitat. T'adones que molts principis que per mi eren sagrats no tenen validesa en els temps que corren. Comproves que l'objectivitat és pot comprar i que en aquest món, en totes les esferes (menys la sentimental) sempre guanya qui més té; el premi és sempre pel poderós.
Tot i això, cada dia al llevar-se has de sentir-te ple, feliç i conscient que les teves mostres d'apreci i de comprensió poden ajudar a moltes persones. I el més important, que les ments grises, les persones sense ànima i els interessats no t'esborraran el somriure de la teva cara...
Per tant, aquest post el dedico als que sempre somriuen quan et veuen, als qui mai fallen i que, encara que passi el temps, sé que sempre estaran al meu costat...
dijous, 29 de desembre del 2011
La noia del metro
Una noia morena, amb mirada trista. Tocant la guitarra i cantant a l'estació de metro del carrer 14 de Nova York. Un dia qualsevol, va passar per la parada un executiu de la companyia discogràfica EMI i es va fixar en ella. A partir d'aquí, comença la carrera discogràfica de Patti Rothberg.
Semblarà una història inventada, però realment els començaments d'aquesta cantautora novaiorquesa van anar així. El seu disc de debut (Between the 1 and the 9, en al•lusió a la parada de metro on actuava) va tenir una bona acollida per la crítica i li va permetre fer gira per als Estats Units al costat de grups com Garbage, Midnight Oil o els Black Crowes.
Des d'aleshores ha editat tres discos més. Un exemple que la sort no ens somriu a tots de la mateixa manera, però sempre l'hem de buscar perquè algun dia ens la podem trobar i no sabrem què dir-li.
Semblarà una història inventada, però realment els començaments d'aquesta cantautora novaiorquesa van anar així. El seu disc de debut (Between the 1 and the 9, en al•lusió a la parada de metro on actuava) va tenir una bona acollida per la crítica i li va permetre fer gira per als Estats Units al costat de grups com Garbage, Midnight Oil o els Black Crowes.
Des d'aleshores ha editat tres discos més. Un exemple que la sort no ens somriu a tots de la mateixa manera, però sempre l'hem de buscar perquè algun dia ens la podem trobar i no sabrem què dir-li.
dimarts, 27 de desembre del 2011
Cobi és un extraterrestre
La cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 serà recordada per moltes coses: els Manolos cantant "Amics per sempre", l'espectacle del Tricicle, els dimonis dels Comediants i l'enlairament de Cobi cap a les estrelles, dient adéu a tot el món. En aquella nit del 9 d’agost, un cop acabada la cerimònia de les considerades millors olimpíades de la història, es va viure un fenomen estrany que va generar molta inquietud entre els ciutadans de molts pobles costaners de Catalunya. A través de trucades en alguns programes de ràdio, la gent alertava d'un estrany objecte volador no identificat (OVNI para los amigos) en el cel del litoral català (principalment la costa de Barcelona i el Maresme).
La resposta a aquest Expedient X català va arribar l'endemà, de la mà (o millor dit, de la barca) d'un pescador d'Arenys de Munt amb base a Blanes, que va trobar el peculiar OVNI davant de la costa del Maresme. L'ET en qüestió no era un altre que Cobi, la peculiar mascota dels jocs olímpics que va marxar cap a les estrelles al final de la cerimònia de clausura. El globus d'un vaixell amb Cobi a bord es va anar desinflant i això va fer que anés fent moviments erràtics, per aterrar finalment al mar.
Ja ho diuen que "the truth is out there".
divendres, 23 de desembre del 2011
Una llarga llista: mitjans de comunicació que tanquen portes
Lamentablement, el 2011 està sent un any terrible per al periodisme i els mitjans de comunicació. En els darrers dos mesos, les notícies sobre el tancament de mitjans ens arriben sense parar i alguna cosa hem de fer els que estimem la professió.
A continuació poso una llista dels mitjans afectats per tancaments, fusions o reduccions de plantilla. Segurament n'hi ha més, però aquests són dels que tinc confirmació. Clicant damunt de cada mitjà trobareu una notícia de referència, on podreu conèixer les decisions que s'han pres en aquests mitjans.
M'estimo molt la meva professió i considero que molt poca gent defensa els mitjans. No pot ser, però, que davant la situació en la que estem vivint, tot se solucioni amb el tancament de mitjans i amb la reducció de les plantilles.
Els mitjans de comunicació tenen un rol social que consisteix en informar amb la màxima veracitat a la ciutadania. Per tant, cal preservar-los.
A continuació poso una llista dels mitjans afectats per tancaments, fusions o reduccions de plantilla. Segurament n'hi ha més, però aquests són dels que tinc confirmació. Clicant damunt de cada mitjà trobareu una notícia de referència, on podreu conèixer les decisions que s'han pres en aquests mitjans.
- Ràdio i Televisió de l'Hospitalet
- Ràdio i Televisió de Blanes
- Diari ADN
- Gavà TV
- Ràdio Manlleu
- Canal Nord (Alt Empordà)
- Fusió de la Sexta amb Antena 3
- El Punt Avui
- Ràdio i Televisió de Badalona
- Público
M'estimo molt la meva professió i considero que molt poca gent defensa els mitjans. No pot ser, però, que davant la situació en la que estem vivint, tot se solucioni amb el tancament de mitjans i amb la reducció de les plantilles.
Els mitjans de comunicació tenen un rol social que consisteix en informar amb la màxima veracitat a la ciutadania. Per tant, cal preservar-los.
dijous, 22 de desembre del 2011
Les coses com són
Estem a Nadal, època de fer bona cara perquè toca, assistir a sopars amb gent que no aguantes i compartir taula amb familiars que només retrobes quan els convides a dinar o en enterraments. Kitsch, a través de la cançó Vigília, reflecteixen clarament aquesta realitat.
No obstant, també he de dir que els dies de Nadal són unes dates ideals si gaudeixes del que realment val la pena, de la gent que estimes i t'aporta coses i que mai et falla. I sobretot, els que renuncien al consumisme i no se senten culpables si no gasten molts diners per fer els regals. A tots ells i elles, us desitjo un Bon Nadal!!!
No obstant, també he de dir que els dies de Nadal són unes dates ideals si gaudeixes del que realment val la pena, de la gent que estimes i t'aporta coses i que mai et falla. I sobretot, els que renuncien al consumisme i no se senten culpables si no gasten molts diners per fer els regals. A tots ells i elles, us desitjo un Bon Nadal!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)