Parlar clar

Si dius la veritat, sense embuts i sense marejar la perdiu, el teu missatge serà comprès a la perfecció. Tot i que, en ocasions és complicat arribar a aquest nivell, aquest cap de setmana hem vist alguns exemples on es posa de manifest aquesta afirmació.

Ahir, l’encara president de la Generalitat, José Montilla, va fer balanç de la important davallada dels socialistes en les darreres eleccions autonòmiques. De manera clara, precisa i concisa, Montilla va identificar els problemes i els errors que s’han comès en aquesta legislatura, sense amagar-se i sense evitar responsabilitats.

Una bona manera de començar a resoldre els problemes és identificar-los i assumir-los, sense por. M’ha agradat veure que Montilla parla sense llegir i això fa que el seu discurs sigui més convincent i més creïble. Ja ho diuen que el secretari general del PSC fa les millors intervencions quan parla sense llegir. Una mostra que les paraules, un cop interioritzades, són efectives si te les fas teves.

De ben segur que aquest exercici és aplicable a moltes altres persones, per exemple als controladors aeris. No valoraré si tenen dret a queixar-se i si han de treballar menys hores de les que els hi pertoquen, però estaria molt bé que admetessin que la seva actuació ha estat desmesurada, que ha perjudicat a milers de persones i que amb el xantatge no s’aconsegueix res. Seria un gran pas que, com a mínim, reconeguessin la seva errada i després informessin de la seva situació.

L’exercici de Montilla ens sorprèn gratament, però, no hauria de ser així. L’encara president català només ha aplicat el sentit comú, segurament massa tard. Tan de bo això facin tots els polítics sempre i apliquin el que ens diuen a l’escola de petits: “si no dius mentides t’aniran les coses bé”.

El món a l'inrevés

'Este mundo es una barca dijo Calderón de la.....'. Aquesta és una cita que deixa al descobert que el món en què vivim cada dia està més boig. Passen coses que no t'expliques i t'has de fregar fortament els ulls diverses vegades per veure si és tracta d'un fet real o d'un somni.

Ens centrem en Sergio Ramos, el defensa del Reial Madrid que ha revindicat l'ús de l'andalús en alguna roda de premsa, un jugador que es caracteritza per fer faltes de jutjat de guàrdia quan se li para el cap. Inevitable recordar la falta brutal que va cometre sobre Messi, que ha provocat que l'argentí s'hagi hagut d'entrenar a baix ritme per precaució.

El primer fet incomprensible és la sanció que va rebre l'andalús: una partit castigat per veure la targeta vermella. No són sancionables, en canvi, les agressions a Puyol i Xavi perquè l'arbitre no les va veure. Quina excusa més dolenta i quina poca memòria que hi ha en els comitès de competició.

Ara no recorden que Patrick Kluivert, exdavanter del Barça, fou sancionat a finals de 1999 amb cinc partits per una agressió al jugador del Rayo Vallecano, Cota. Això sí, l'arbitre no ho va veure, però el comitè va actuar d'ofici i es va quedar a la glòria.

Continuem amb Sergio Ramos. En la mateixa setmana de la seva gloriosa actuació en el Camp Nou, rep el premi al joc net, atorgat per la Federació Sevillana de Futbol. És cert que el premi deuria fer dies que ja estava decidit, però a ningú se li va ocórrer que s'hauria d'haver canviat la data? Donar un premi després d'una acció tan detestable sembla 'caxondeo', com dirien els andalusos.

I sabeu quin altre jugador va rebre un premi per la mateixa federació i també per joc net? Carlos Marchena, central del Vila-real que va estar durant molts anys al València i, que en més d'una ocasió, va acabar abans d'hora a la dutxa. És ben clar, el món a l'inrevés.

Wikileaks, el 'Sálvame' dels classificats

Sense cap mena de dubte, el de Wikileaks serà un dels noms destacats de l'any. Aparescut com un bolet, per art de màgia, aquest web ha aconseguit posar nerviós a molta gent i a molts organismes, entre ells el govern dels Estats Units.

Abans d'aquesta setmana, Wikileaks s'havia erigit com el descobridor dels documents secrets i classificats del govern dels Estats Units. No obstant,en els darrers dies estem vivint aquest fenomen com si es tractés del que seria el 'Sálvame' dels documents classificats pels temes que han anat apareixent.

El primer d'ells no deixa de ser sorprenent i ens toca de prop. S'informa que l'expresident del Govern espanyol, José Maria Aznar, es mostra disposat a tornar-se a presentar per dirigir el país, sempre que la situació ho requereixi (si ho ha de fer, que no esperi massa, o potser es trobarà un solar, però és més fàcil que la crisi se la mengi algú altre, no?). Aznar, segons la informació desvetllada pel web, no veu capacitat a Mariano Rajoy per arribar a la Moncloa.

Sincerament, potser ara és fàcil dir la meva opinió, però, no és una obvietat que Aznar pensi això? Sempre se l'ha vist fred i distant amb Rajoy, i els seus estils són molt diferents (són iguals, però, el seus objectius).

Notícies d'aquest tipus em fan imaginar l'Aznar al Sálvame, dient: "Rajoy és un incompetent" o "el gallec va estar tota la nit de festa i va estar lligant amb una noia", amb la mirada sorpresa de l'Esteban mossegant un enorme entrepà de pernil i el Jorge Javier calmant la sorpresa del públic.

El segon tema del 'Sálvame' confidencial és la vida privada del seu fundador, Julian Assange, el qual ha estat acusat d'abusos sexuals. En el primer intent per vincular-lo en aquest tema, Assange se'n va sortir. Ara arriba el segon assalt i el màxim responsable de Wikileaks està en cerca i captura. Curiós que una persona que vol oferir transparència sobre les relacions entre països i els abusos de determinats governs sigui tan misteriós en la seva vida privada.

Potser en Jorge Javier Vázquez decideix un dia recuperar el programa 'Hormigas Blancas' i parlar de la vida i miracles de Julian Assange, portant a tertulians com Barack Obama, Silvio Berlusconi, entre d'altres. Les comparacions són odioses, però seria possible, no?

Per la boca mor el peix

Molta gent diu que les paraules se les emporta el vent. Això és cert si dius el que penses enmig del desert i sense una càmera que t'estigui gravant. Darrerament, però, hem pogut comprovar que ets esclau de les teves paraules i que aquestes se't poden girar en contra.

Inevitable no fer referència al Barça-Madrid d'ahir. Des de fa dues setmanes, jugadors com Cristiano Ronaldo han fet declaracions incendiàries, reptant al Barça de veure si són capaços de marcar vuit gols. A tant no s'ha arribat, però si que els madridistes s'han endut una bona decepció de la seva visita al Camp Nou (no cal recordar el resultat; millor no fer sang).

També portuguès i també amb incontinència verbal tenim a Jose Mourinho, l'entrenador del Reial Madrid. Entre els seus "amables" comentaris no podem oblidar la seva referència a la sequera golejadora de David Villa, davanter del Barça. No sabem si les seves paraules van ser màgiques, però des d'aleshores l'asturià ha recuperat l'olfacte i ja ningú s'enrecorda dels partits sense marcar i de les pilotes estavellades a la fusta.

I curiós que un entrenador tan poc estimat a Barcelona (ni a Xixó) digués fa més d'una dècada les paraules "siempre, con el Barça, en el corazón". Com canvia la història (Figo pot dir el mateix també).

No només en el futbol passen aquestes coses. Com oblidar aquella mítica frase de Zapatero en un míting final de campanya "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". I com ell, una llarga llista de polítics que en els darrers anys han promès de tot a la ciutadania, sense complir amb la seva paraula.

Hi ha persones que tenen la virtut d'hipnotitzar amb les paraules, fer creure a la gent qualsevol cosa amb una bona dialèctica i amb bones intencions. Això serveix per sortir del pas, però a llarg termini això se't pot girar en contra si no dones suport amb fets a les teves paraules. A vegades, parlar gratuïtament pot sortir molt car.

Sentit comú

Aplicar el sentit comú pot sonar a tòpic. Tothom pensa que això és el que fem la majoria de nosaltres, però, per desgràcia, en moltes ocasions no és així, ens compliquem la vida i, de retruc, la compliquem als altres.


Inevitable no fer referència a les imminents eleccions catalanes. Per sort, demà acaba la campanya i el diumenge podrem descobrir quin serà el govern català per als propers quatre anys. Si ens haguéssim de regir pels mèrits dels principals partits polítics, el panorama és molt desalentador.

Cap partit ha aportat cap proposta concreta de pes -que serveixi per esperonar als indecissos i als que tenen decidit no votar- i la majoria s’ha centrat en desacreditar als rivals (dient que vindrà el llop), aportant testimonis tendenciosos i sense explicar com solucionaran els nostres problemes.

El sentit comú: explicar de manera constructiva el que cal fer, sense fer cas del que diuen els altres. En paraules clares, agafar l’exemple Guardiola i treballar sense mirar el nas del que tenim al costat.

L’aplicació del sentit comú es pot traslladar a moltes altres esferes de la vida. Conduir amb sentit comú podria evitar moltíssims accidents, amb l’economia evitaríem entrar en pous com els que estem. Fins i tot, aplicar el sentit comú serviria per trobar-te els lavabod públics ben nets. Sembla (i és) senzill. L’important és voler (o no).

El 'yeti' català

Els catalans som meravellosos i tenim de tot. Disposem d'una llengua i una cultura pròpies, un Estatut propi (potser ara no és el millor moment per treure'n pit), un dels millors equips de futbol del planeta, entre d'altres virtuts.

També en aquells temes que no són tan vistosos, Catalunya dóna exemple, i fins i tot disposa del seu propi abominable home de les neus, o Yeti para los amigos. En els Pirineus catalans s'ha pogut veure en diverses ocasions (suposadament) una bestiola coneguda com el Simiot, i que seria el parent llunyà del temut Yeti de l'Himalaia.

El primer exemple va tenir lloc al 1979, en una zona del Pirineu d'Osca (sí, és Aragó, però fa anys estàvem units amb ells, no?) coneguda com Peña Montañesa. En aquesta zona d'alta muntanya, uns llenyataires van ser atacats per un ésser d'aspecte simiesc. Com acostuma a passar en casos d'aquest tipus, no se'l va tornar a veure.

Ja fa menys anys es va donar a conèixer a l'estiu de 1989 el contacte d'un animaló semblant en una zona del Coll d'Ares, en el Pirineu de Girona, amb un grup d'excursionistes. Ja en cròniques del segle X es parla d'aquest ésser per la mateixa zona i una llegenda del poble d'Arlés de Tec (veure aquest post) narra que les relíquies de Sant Abdó i Senen van servir per allunyar els simiots de la zona. A la foto següent es pot veure com està representat en una església d'Arlés de Tec.

Serà complicat saber si existeixen realment i també podem donar gràcies que a les muntanyes d'altres zones d'Espanya no hi ha animals semblants. En cas contrari, no seria estrany que el Tribunal Constitucional obligués a espanyolitzar el nom del simiot, per si de cas.

Fets inversemblants

Ahir va ser un d'aquests dies que t'adones que el món va per mal camí. T'adones que la humanitat pren una sèrie de decisions que no comprens i que són difícils d'argumentar. Comencem pel primer tema, que no podia ser un altre que el Barça-Madrid del 29-N i que es jugarà en dilluns.

Mal dia pel futbol, per molt que diguin que la gent anirà igualment al camp. Personalment el dilluns és el dia més complicat de la setmana, on tot costa més i només tens ganes que passi la jornada de la millor manera per arribar a casa i relaxar-te. Ara resulta que un dels partits més esperats de l'any pot condicionar unes eleccions.

Si guanya el Barça la gent votarà a uns i si perd a uns altres? Els dos fets són compatibles i es poden celebrar el mateix dia, tenint en compte que un partit de futbol pot jugar-se a partir de les 9 i els col·legis electorals tanquen a les 8.

Clar, els perjudicats principals són les televisions, perquè uns espectadors preferiran el futbol i els altres veure quin és el pròxim govern de la Generalitat. La solució, salomònica: un dia per a cada cosa i tots contents.

Segon fet sorprenent. Anglaterra està revolucionada amb les retallades anunciades pel primer ministre David Cameron. Avui, una de les mesures proposades pel seu executiu se centra en imposar algun tipus de multa als aturats que porten 8 anys sense treballar i que han rebutjat totes les feines que se'ls hi han proposat!! Però en aquest món no s'aplica el sentit comú? I a sobre es queixaran...

L'ultim recordatori és per al programa Gran Hermano. La direcció de l'espai va expulsar la setmana passada a dos concursants que, segons sembla, estaven fent muntatges per guanyar audiència i forrar-se al sortir. "Heu trencat l'esperit del joc i la feina que hem estat fent durant anys". Quina prova de dignitat i professionalitat. Això sí, Gran Hermano no vol fer diners i treballa per altruïsme, però en el programa d'ahir van fer milers d'anuncis abans de començar, presentació d'un minut i tornar a fer anuncis.

Quin món. Hi ha dies que millor desconnectar de tot aquest circ en el que vivim i gaudir de les coses que valen la pena.